Nicanor López Ruano
(Gajates, Alba de Tormes, Salamanca, 1940)
Ferrer. I abans que això, pagès a l’altiplà castellà.
Com a tants nens a la postguerra, el van treure de l’escola perquè ajudés a l’economia familiar. Va canviar el llapis per l’aixada i l’arada. Però mai no va renunciar a escriure les rimes que havia après en els pocs llibres il·lustrats que queien a les seves mans durant «la llunyana i solitària infància». Autodidacte.
Nicanor López no és Nicanor Parra.
El primer resideix a la frontera sud-sud-est de la Marina, a les cruïlles de terme dels supermercats Sorli, Lidl i Mercadona, entre la plaça d’Ildefons Cerdà i l’estació de Magòria. El segon, ja mort, va créixer i va evolucionar poèticament a la llarga serralada xilena.
Tots dos són poetes. Nicanor Parra va publicar Poemes i antipoemes. I Nicanor López ha publicat, entre d’altres, Veus i crits del silenci i Un crit a la boira, promptuaris sentimentals, tardorals, vivencials, bucòlics i maternals.
Poesia de circumstàncies, cerimoniosa i brillant.
Amb aquestes lletres, amb alguns d’aquests versos sobre llavis carmesí, va festejar la seva senyora, María Ángeles López (Pedraza de Alba, Salamanca, 1944), aficionada a la cobla de Juanita Reina i amb gran domini del cant.
Tots dos es coneixen i es celebren des que, a la festa de Sant Isidre, als anys cinquanta, van ballar junts el pasdoble Francisco Alegre: «Als cartells han posat un nom que no el vull mirar, / Francisco Alegre i olé, Francisco Alegre i olá…».
«Ell sempre em ballava», dirà María Ángeles.
A la vintena, van segellar el seu amor davant de l’altar, el 1966.
Es van traslladar a Barcelona. Van formar una família (tres fills crescuts). Es van mantenir junts. Van aixecar la casa, i el Nicanor se les va apanyar com a bon manetes: potser sigui l’única persona de Barcelona amb un llum rústic de sostre i de forja artística fet amb les seves pròpies mans. I a estones, i quan la feina amb el martell i el cisell ho permetia, plasmava en quartetes estrofes sobre els seus orígens i sobre els seus.
Membre primerenc del col·lectiu Montjuïc Poètic.
A la biblioteca Francesc Candel, el 9 de desembre, els seus companys li reten un merescudíssim homenatge.
Què és la poesia?
La poesia és un crit.
Per què un crit?
Perquè la paraula cal arrencar-la per tal que surti, que brolli.
Aleshores és una manera de colpejar el lector?
Amb la poesia t’expresses, treus la ràbia i ho tires tot.
D’on neix aquesta pulsió literària?
De petit, jo em vaig dedicar al camp, amb el meu pare, Víctor. De nit, a la finca, a la llum d’una llàntia, llegia els clàssics, els pocs llibres que podia aconseguir. Què sé jo, llegia Lope de Vega i els d’aquells segles. I em vaig aficionar a escriure pel meu compte, perquè tot allò era diferent del que estava acostumat, ficat a la terra com estava.
Escrivia de nit per suportar les dures jornades del dia?
Sí, escrivia la cosa poètica.
Què és «la cosa poètica»?
Un camí per viure, per sortir de la terra.
Aquesta terra per la qual suava, esllomat.
A mi m’agradava molt Miguel Hernández, que vaig descobrir després.
Com Miguel, vostè també és «un niño yuntero».
Jo soc un nen que va deixar el mestre per anar-se’n al conreu.
Reciti’m alguna obra seva?
De «Nanes de benvinguda»: Benvingut a la vida / que esperava impacient / com al crit la ferida, / com a l’aigua la font.
Un altre cop el crit.
L’escriptura ha de ser trista, feridora, quan parla de coses serioses.
També alegre, no?
També alegre.
Quin és el seu vocable preferit?
Cor.
Paraula aguda.
Barrejo les veus i les paraules noves.
I alguna cosa que se li hagi quedat al pap? Quelcom pendent?
Tot està fet, tot el que vaig voler fer, ho vaig fer. He dedicat composicions a les mares i als fills.
I el seu poble natal…
I a la lluna, perquè també vaig llegir Lorca.
[Del poema «Perquè plora la lluna»: «Et somriu la fortuna, / per què no cantes, poeta? / Perquè tinc l’ànima morta / i plora la lluna».]
Quina ha estat la seva il·lusió?
Pujar la família.
Quina ha estat la seva professió?
Forjador en tallers de tota mena.
[A la darrera lleixa del moble del menjador, una àguila de ferro sobre un penyal, al qual ha donat forma a la farga.]
Pregunta a la dona, la seva ànima bessona:
Per què es va casar amb Nicanor?
Ja la meva mare em deia: «Aquest home es vesteix pels peus».
