Rafael Ochoa
Records de la meva infantesa
Era un matí molt fred de tardor, com solien ser els matins de fa 54 anys en aquelles dates. Recordo que eren les 11 del matí i sortíem els nens al pati. A menjar l’entrepà que ens havien preparat les nostres mares. La majoria jugaven a futbol i d’altres a les bales com el “gua, chiva, pie , tute, matute, gua y mate”, i al “meco”, al perseguit i al “pal a l’esquena”, a la “galdufa”, al “churro mediamanga mangotero”, etc.; cadascú anava a la seva.
El pati era de terra, al col·legi “El Pilar”. Aleshores aquest col·legi no estava tancat com ara; el limitava, per dos costats la L que formava l’edifici, i a l’esquerra, la filera de pins prèvia a les Casetes Baixes; al davant, el mur exterior del local social del “Casino de la Seat”. El col·legi estava situat al barri de Sant Cristòfol, antigament anomenat barri de les “Viviendas Seat”.
També recordo que aquell dia estava jugant a futbol quan vaig rebre la notícia per un amic; era un murmuri que anava de boca en boca… “T’has assabentat que la policia ha entrat a la fàbrica de la Seat i ha matat un treballador?” Em van començar a tremolar les cames perquè automàticament vaig pensar en el meu pare, treballador de l’empresa. A partir d’aquella notícia, es va deixar de jugar i tot eren grupets de nens parlant i preocupats pels seus pares.
Aleshores no hi havia mòbils ni tampoc telèfons a mà. Portàvem l’angoixa a dins fins que vam arribar a casa i vam poder tenir notícies dels nostres pares quan van arribar de la feina.
Història de la tragèdia
Antonio Ruiz Villalba era un jove treballador de la Seat i tenia 33 anys, natural de Jérez del Marquesado (Granada). Va ser assassinat amb 8 impactes de bala rebuts a l’abdomen. Els trets van ser efectuats per la policia quan va entrar dins la fàbrica per reprimir una vaga total que s’estava desenvolupant-hi. La tragèdia va ocórrer el dia 18 d’octubre de 1971 i l’Antonio va morir tres dies després a l’hospital. Mai es va fer res per investigar l’autor dels trets; l’assassí va quedar impune, refugiant-se en l’anonimat.
El motiu de la vaga va ser originat perquè els treballadors progressistes d’esquerres, que aleshores s’anomenaven comissions obreres (no s’han de confondre amb les actuals Comissions): Dins del sindicat vertical, havien guanyat per majoria les eleccions sindicals del sindicat celebrades mesos abans. L’empresa, davant la por que l’esquerra manés dins el sindicat vertical -és a dir, en el seu sindicat-, va començar a reprimir-ne diversos amb canvis de torn, no reconeixement del càrrec sindical, marginació, etc.
El detonant de la tragèdia va ser que, com a mesura de repressió de la dictadura i de l’empresa, van acomiadar set enllaços sindicals progressistes (comissions obreres). Cal recordar que les vagues en la dictadura estaven prohibides i tipificades com a delicte, i en alguns casos com a delicte de sedició; amb això queda clar l’ambient i l’entorn social en què es movien els treballadors i lluitadors de classe.
Aquests treballadors acomiadats van entrar aquell dia a la fàbrica i els seus companys els van donar suport amb una assemblea a les oficines centrals, amb entre 6.000 i 10.000 treballadors convocats per aquestes comissions. El resultat va ser una vaga general a la fàbrica; es va fer una ocupació i un atur total amb l’objectiu que readmetessin els acomiadats.
L’empresa es va negar a negociar i va tancar les oficines centrals. La situació va empitjorar quan el Govern Civil va enviar la policia a entrar i posar “ordre”. Van entrar als tallers 1 i 2 a trets.
Lògicament, hi va haver forts enfrontaments entre treballadors i policies. La policia va entrar a peu, a cavall i fins i tot va portar un tanc lleuger, vigilant-ho tot des d’un helicòpter. Van fer servir bales reals i van disparar al treballador Antonio Ruiz Villalba, que es trobava aquell dia a la fàbrica entre el taller 1 i el 5. Un cavall va caure a terra i va atrapar una dona; l’Antonio va anar a ajudar-la i el policia es va posar a disparar. També hi va haver més de 20 ferits de bala.
L’ocupació de la fàbrica va durar 13 hores i va tenir una àmplia difusió nacional i internacional. L’empresa va fer un tancament patronal i va suspendre d’ocupació i sou 12.000 treballadors i treballadores.
No van trigar a respondre empreses com Hispano Olivetti, La Maquinista i Cipalsa, que van paralitzar el seu treball en solidaritat amb la lluita a la Seat; van ser més de 20 empreses. El 23 d’octubre, una manifestació de més de 10.000 persones va recórrer el centre de Barcelona solidaritzant-se també amb els treballadors de la Seat. Es va aconseguir posteriorment la readmissió dels acomiadats, la millora del conveni col·lectiu, ajut escolar, augment lineal per a totes les categories (que ja és dir), etc.
L’any 1977, gràcies a les lluites intermitents de classe i al canvi de règim, es va aconseguir la llei d’amnistia laboral, i amb ella la de 600 treballadors de la Seat acomiadats, reincorporant-se a treballar aquells que van voler. Aquesta llei també va permetre que el temps d’acomiadament comptés com a temps de cotització a la Seguretat Social.
En aquells anys, SEAT era l’emblema de la dictadura, la seva factoria núm. 1. Per a la dictadura era molt important mantenir l’ordre i fer-ne d’espill per a les altres grans fàbriques importants del país. A partir d’aquí, la lluita de classes es va intensificar durant els anys del franquisme, i finalment, el 1977, es van aconseguir fer les primeres eleccions sindicals lliures, on tots els sindicats es podien presentar.
Fins aleshores només hi havia un sindicat legalitzat a Espanya, i era el Sindicat Vertical, el CNS (Central Nacional Sindicalista), imposat entre els anys 1940 i 1977. Tots els treballadors estaven afiliats al sindicat per llei. Aquest sindicat únic estava format per enllaços sindicals, la majoria adeptes al règim, i altres enllaços sindicals de Comissions Obreres i de USO (no els actuals), camuflats per anar canviant la mentalitat de cara a l’obertura que havia de venir -i va venir.
La commemoració floral al nostre barri
Cada any, al nostre barri, el dia 18 es fa una ofrena floral en homenatge al company assassinat, en el passeig que porta el seu nom aquí al barri: Passatge d’Antonio Ruiz Villalba.
En aquest dia hi assisteixen els seus familiars, els seus companys, els membres de l’associació anomenada Memorial Democràtic dels Treballadors de la Seat, i alguns polítics implicats en la lluita de classe.
És bo conèixer la nostra història recent, que molts desconeixeran; moltíssims veïns van viure aquests fets i van treballar a l’empresa. He pretès explicar el perquè un grup de gent es reuneix al nostre barri un cop l’any per homenatjar l’Antonio i la seva família.
El Memorial de Seat va ser fundat l’any 2004 per Carles Vallejo, dins de la lluita per la memòria democràtica; van crear aquest acte floral per no perdre la memòria dels fets i transmetre als joves el dolor del que és una dictadura amb la seva repressió social, laboral i mental.
La dictadura reprimia i prohibia drets elementals polítics, socials i laborals, com la llibertat d’associació, de reunió, d’expressió i de manifestació, així com també la igualtat de la dona davant la llei i la de les persones LGTBI, gitanos, etc.
L’artista d’art urbà Andrea Btoy va dissenyar i fer un mural al carrer Energia on s’escenifica la lluita d’aquella data.
A la Plaça del Moviment Obrer, des del 18-10-2021, hi ha un faristol que recorda les lluites de la classe obrera i també a Antonio Ruiz Villalba, escrit en tres idiomes: català, castellà i anglès.
Al final estem veient que agafa més força una democràcia liberal com la que tenim i es va allunyant d’una democràcia social que pretenem tenir. Als joves arguments no els falten i amb raó, com… el cost de l’habitatge impossible, manca de feina no precària, manca d’estabilitat a les feines, sous baixos, horaris laborals de bojos, etc.
Els joves (i també una petita part de gent gran) estan sotmesos a manipulacions de les xarxes socials controlades per les grans corporacions liberals i els seus interessos. Els venen com venia Goebbels, ministre de la propaganda nazi, que la democràcia no és la solució per als seus problemes, que són els mateixos que ha tingut sempre la classe obrera. Venent com venien al poble alemany que eren de raça superior i altres virtuts, els van portar a una guerra suïcida i a un genocidi.
Goebbels ha tingut bons alumnes amb el temps, com Netanyahu i el seu govern. Estan cometent un genocidi davant dels nostres ulls i continuaran fent-ho fins a aconseguir tot el territori palestí. Amb el temps, els tocarà el torn als països veïns. Un gran Israel mundial físic i demogràfic és el que busca l’estat sionista; això són les conseqüències de les dictadures.
Hi ha una màxima que diu “Si vis pacem, para bellum”, que significa “Si vols la pau, prepara’t per a la guerra”; però queda coixa. Hauria de dir: “Si vols la pau, la justícia social i democràtica al món, prepara’t molt bé per a la guerra”, lamentablement.
Aquest article sobre l’assassinat de Villalba, un jove a qui li van prendre la vida en una lluita contra la dictadura, és un homenatge a ell i al que representa. Representa l’aspiració pels valors democràtics i socials, l’emancipació del treballador i de la treballadora, i la lluita de classes com el seu assoliment -la jornada de 8 hores, etc.
Que sàpiguen els joves que en una dictadura no tens drets més que els que t’imposin; tindràs els mateixos problemes que ara, i si molestes massa… a la presó, com a mínim!
Al final de l’ofrena es llegeix un bell poema escrit per Antonio Mayo, treballador represaliat l’any 1971 i membre de l’associació poètica anomenada Luz de Luna, poema en castellà.
fatídico día de lucha
aquel 18 de octubre
que año tras año descubre
nuestro pasado de escucha
y al escuchar de aquel día
los ecos de las batallas
retumban las metrallas
de aquella cruenta porfía
entre sordas banderas
montadas en caballería
con abundante armería
frente a las masas obreras
que defendían sus valores
de progreso y libertad
y en consecuencia venal
la extinción del acusado
represores que mataron
a Ruiz Villalba el obrero
cual si fuera un bandolero
a tiro lo asesinaron,
maldita bala tercera
que impactó en Ruiz Villalba
por no ser tiro de salva
fue de mano pistolera
a Ruiz le quitó la vida
y a nosotros el respiro
cuando escuchamos el tiro
y observamos su caída
los que no al furor de oriente
por su sangre derramada
y no poder hacer nada,
por salvarle de la muerte
homenaje a Ruiz Villalba
viva el arte obrero
que labran como canteros
desde las luces del alba
hasta los soles postreros
las huellas de la riqueza
con levantada cabeza
como es la casta de obrero
masa obrera luchadora
que tanto el abuso viva
tú existirás siempre activa
majestuosa señora.
Bibliografia:
https://politicaprosa.com/es/a-medio-siglo-de-la-ocupacion-de-la-seat/
https://documentalismomemorialistayrepublicano.wordpress.com/2021/10/23/en-1971-la-policia-franquista-asesino-de-8-balazos-a-antonio-ruiz-villalba-trabajador-de-la-seat-durante-una-huelga-en-la-zona-franca-de-barcelona/
Redes sociales digitales: un gran negocio
