Pel Rubén Cruz
Paraula elèctrica i intensa, ecològica i sostenible que tothom voldríem recarregar al garatge de casa nostra però que al final recarreguem a la via pública a costa del contribuent, perquè no som prou burgesos. No ens arriba la butxaca per a tanta bajanada.
Promesa de l’un a l’altre compromissari, o també en plural, d’actuar en comú en una mateixa línia o direcció. Una mena de jurament d’alts càrrecs polítics amb un rerefons de compromís religiós: «I si no, que Déu m’ho reclami.» I tan amples!
Avui hem anat a la biblioteca Francesc Candel a sentir parlar dels barris de Candel al segle XXI: Del barri que va retratar al barri que volem construir
És el nostre compromís: dels mitjans de La Marina i del veïns que volen escoltar-ne i dir-hi també la seva.
Una seixantena de persones s’aplegaven a la sala d’exposicions, un ple absolut. Componien la taula dels ponents el Jesús Martínez, periodista i professor universitari, la Sandra Bestraten –la primera dona presidenta de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d’arquitectes de Catalunya—, la Xènia Morgado, treballadora social, i el Jordi Castellana, regidor de l’Ajuntament. El periodista de La Marina, Pau Llopis, moderava i donava pas als ponents amb una pregunta inicial per a cada u, i també pregunta única.
A Jesús Martínez li han preguntat si el periodisme d’avui té capacitat de denúncia, com la que exercia en Candel i tants d’altres del seu moment.
Candel pensava que la vida es descriu trepitjant el carrer i parlant amb els veïns. Xerrava amb tothom, escoltava fins i tot a qui no en compartia les idees, i donava així cabuda a totes les veus. Per això retratava el que veia sense pretensió literària, com faria un notari del seu temps.
Jesús Martínez ha respost recordant un clàssic, La conquesta del pa (1892), de Peter Kropotkin –no un reportatge periodístic, sinó un assaig polític d’anarquisme, molt influent arreu i fins avui dia— i també un grapat de noms actuals de periodistes que segueixen aquesta mirada generosa del Candel, com ara el José Martí, autor d’El oficio más hermoso del mundo (2016) I ens diu que els alumnes de Periodisme d’ara no llegeixen en suport paper, i són pocs qui llegeixen en suport digital, perquè s’informen a través d’altres plataformes tecnològiques en format de vídeo.
Trobo que, és clar, el mitjà és el missatge, com deia Marshall McLuhan. Ho veurem més tard, amb el comentari al ponent Jordi Castellana.
Barcelona té avui els seus cronistes, diu Reportero Jesús, entre els quals també artistes que pinten façanes i racons de la ciutat. Recordo jo entre ells Roc Blackblock, que té al barri de Sants una preciosa composició que recorda la vida rural d’un passat oblidat.
Penso ara també en els grafits de què parlava Candel en algun article de la seva columna a La Marina, Punto y final. Hi va publicar dues versions d’un mateix article amb el títol de ¿Los grafitis son una plaga?, on parla de subcultures urbanes i de societat desencaixada. Hi diu
«[…] El grafiti convierte la ciudad en un libro ilustrado con muchas imágenes y poca letra. Estos garabatos, unos con cierto arte y otros con ninguno, unos ingeniosos y otros desangelados, aparecen en las paredes, en las señales de tráfico, en los contenedores, en las cabinas telefónicas, en los monumentos, en los edificios. Los grafitis, como Dios, están en todas partes. En un país donde se lee poco, hay que ver cuánto se escribe, aunque sólo sea de ese modo.» (La Marina, Punto y final, febrer del 1996)
«[…] El hecho de que, en conjunto, este libro sea de difícil lectura, resulta congruente con la falta de significado que alcanza nuestra desencajada y polucionada sociedad.» (La Marina, Punto y final, setembre del 1999)
A la Sandra Bestraten li ha preguntat el Pau per l’habitatge i l’espai públic a la Marina. La Sandra és arquitecta i veïna de la Marina de Port. Ens ha parlat dels nuclis de població sorgits com illes entre sectors industrials, tots els quals nuclis han acabat creant una Associació de Veïns i Veïnes pròpia, amb sentiment de pertinença al barri respectiu.
Una primícia del seu pròxim llibre –De la Zona Franca a la Marina que es publicarà l’any vinent— és descobrir que el primer interior d’illa a la ciutat de Barcelona es va crear a Can Sabaté l’any 1984, tres anys abans que el primer a l’Eixample i deu vegades més gran.
I ens ha parlat dels Jardins dels Drets Humans, que van ser creats dins la fàbrica Philips per l’esposa del director, una arquitecta paisatgista indonèsia, que hi plantava espècies exòtiques. El jardí era obert als obrers i les seves famílies perquè s’hi passegessin, com també ho feia la creadora.
Al torn de la Xènia Morgado, en Pau li ha demanat què ha canviat als barris.
La Xènia ha donat dades del nivell de formació i d’ingressos de la gent, per sota sempre de la mitjana de la ciutat, i ens ha preguntat com es pot esperar canvis si encara avui hi ha un 12% de treballadors que viuen una situació de pobresa salarial, és a dir, que no arriben a fi de mes malgrat tenir feina.
Tot i ser un producte de la crisi de 1973, encara avui podem reconèixer-hi els integrants de la «nova pobresa». A l’obra La nova pobresa (1988), Candel n’explica les característiques, i n’extreu conclusions:
«la pobresa persisteix i s’estén. Ni el desenvolupament econòmic ni els avenços de la tecnologia han contribuït a disminuir-la.» (p. 98)
«L’anomenada “classe pobra” té un nivell de vida baixíssim, generalment de subsistència o de quasi subsistència. Altres tipus de pobres no depauperats són qualificats com a “classes populars” , “classes senzilles”, “classes treballadores”, allò que abans s’anomenava “classe obrera” o “proletariat”. » (p. 105-106)
«Entre els nous pobres, caldria destacar els treballadors amb feines poc qualificades i sous baixos; els desocupats; els jubilats que, per qualsevol anomalia, tenen pensions reduïdes, o que són donats de baixa a edats que encara podrien treballar i guanyar-se millor la vida; els joves que no han tingut la primera feina o que l’han perduda; els immigrants i exiliats estrangers, sud-americans, asiàtics, nord-africans o negres; els nous desviats; drogoaddictes, prostituïts per desesperació, homosexuals que no assumeixen l’homosexualitat com una cosa normal i correcta sinó com una manera de prostituir-se, chaperos… » (p. 116)
“Aquesta nova pobresa configura una societat hipòcrita i insolidària, on les diferències de classe són cada vegada més profundes, ara que no existeix la lluita de classes; les idees reaccionaries adquireixen protagonisme i la democràcia degenera en un simple nom buit de contingut, ja que la democràcia econòmica no es practica de cap manera.” (Candel, F. La nova pobresa, p. 250)
Hem exhaurit el temps disponible per a fer comentaris, i hem esgotat al lector que ens acompanya a l’hora del pati.
Tanmateix, no he acabat de fer-ne, i deixo per a un segon i consecutiu article les opinions que em mereixen les paraules d’en Jordi Castellana.
