Esperpents

Pel Rubén Cruz

Com un diable Cojuelo, la setmana ens ha portat dilluns cap a Madrid, de tornada a casa dimarts, de nou cap a la metròpoli de l’altiplà dimecres, i dijous cap a l’est d’Europa i més enllà. Divendres hem tornat a casa, a ocupar-nos d’un nou episodi de l’esperpent que es representa a ull nu, reunió de presidents autonòmics al marge!

Diu el castís esperpent esdevingut clàssic que

«España es una deformación grotesca de la civilización europea […] En España el mérito no se premia; se premia el robo y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo. […] ¡En España es un delito el talento!»

Frases de Max Estrella, en les escenes XII, XIV i XV de Luces de Bohemia, de Valle Inclán (1924)

L’esperpent és el gènere teatral que va inaugurar l’escriptor gallec Ramon Maria del Valle-Inclán mentre vivia a la Villa y Corte. Sota la caricatura i la befa hi ha l’esperit crític afinat.

L’autor no era cap visionari, sinó un testimoni notarial del que veia al seu temps.

Sense ser-ne expert, trobo que s’inspira en l’obra de Luis Vélez de Guevara, El Diablo Cojuelo. Novela de la otra vida traducida a esta (1641), de la qual se n’han fet, entre més adaptacions teatrals, dues que he pogut gaudir al Festival de Teatro Cásico de Almagro i al Teatre Grec l’any 2022. Cojuelo és un pobre diable que, alliberat de l’ampolla on el va ficar un astròleg, guia a un jove estudiant d’Alcalà pel món vist des d’una perspectiva única, tal i com es podien veure els membres de la societat del seu temps sota la teulada de la casa on vivien. Ja al segle XVII, Madrid era com una empanada feta de la carn dels seus habitants i que tothom es volia menjar, un «pastelón de carne». Amb el pas del temps, la carn humana canvia, però l’empanada es manté com encara avui la podem ensumar.

Ara bé, la mala llet que traspua l’esperpent és com el licor destil·lat a partir d’una matèria primera agredolça.

Passats tres segles, Max Estrella ja no defensa la puixança de la Monarquia espanyola a Europa com feia Cojuelo, sinó que ara la critica per personatge interposat (¡Consideren ustedes que me llama Rey de Portugal para significar que no valgo un chavo! [escena III]). Com Manuel II, l’últim rei de Portugal, destronat en 1910, es podria dir el mateix d’Alfonso XIII, que al 1923 va promoure el govern dictatorial de Primo de Ribera per enrocar-se en el poder.

Tot i així, avui, els nous personatges de la claca tavernària madrilenya enlairada per la roda de la Fortuna són hereus dels esmentats abans.

Los tiempos adelantan que es una barbaridad, i ara tenim una dona en el paper protagonista dels saraus cañís, i el seu xicot de teloner, en un nou episodi esperpèntic.

Aquest dimecres toca veure actuar els actors de repartiment, que diuen una frase, provoquen l’esbroncada del públic o entre ells i surten d’escena.

Divendres actuaran les primeres figures a la Cimera de presidents autonòmics, amb dues enganxades de la protagonista amb sengles ministres del Gobierno de España, però en Partal esperarà dilluns per dir-hi la seva.

«Madrid no és un espai neutral de confrontació democràtica. Madrid és el centre d’un imperi que té uns interessos propis i que no està disposat a negociar-los amb ningú.»

Així responia en Partal dilluns dia 2 al seu editorial No: la pregunta no és si es pot canviar Madrid, on es fa ressò de l’estira-i-arronsa entre Compromís i Sumar per la comissió que al Congreso de los Diputados investigarà la gota freda a València. Tots dos són membres d’una coalició d’esquerres espanyoles i socis de govern amb el PSOE a Madrid.

El sistema polític està dissenyat per neutralitzar qualsevol dissidència territorial. Perquè Sumar necessita participar del poder estatal per tenir presència i fer-s’hi veure, mentre Compromís i la resta de la claca esquerranosa necessiten sobreviure a canvi de donar-li al govern una aparença de pluralitat. Es justifiquen davant l’electorat amb l’excusa de mal pagador que poden influir-hi des de dins.

Com que els interessos dels ciutadans no hi compten, potser caldria no jugar a aquest joc per no haver de defensar els interessos dels poderosos que mouen l’estat. O jugar-hi només per obstruir-los, sense contemplacions. No fos cas que Madrid acabés canviant als nostres representants que diuen ser independentistes i sobiranistes.

De la pinya estant se senten veus. Escoltem què hi diuen:

Durant anys i amb els nostres recursos han anat homogeneïtzant l’estat. Ens cal una conxorxa, un complot contra l’estat. Ventura Passols

Madrid ens nega el ser per treure’ns l’haver. Volem igualtat, llibertat i, si pot ser, solidaritat. I si no, arròs a banda. Josep Pasqual Gil

Hem de fer ingovernable l’estat, burxant a Madrid sense afluixar. Josep Soler

Els partits catalans han de canviar la seua estratègia de col·laboració per la de blocatge. Joan Torres

Però un boicot dels partits catalans a l’estat pot ser contestat per un canvi de lleis electorals i d’altres orgàniques pactades pels partits de l’estat (PP-PSOE-Sumar). Salvador Duran

A Madrid no hem d’anar a fer-hi res, només tocar els ous i fotre el camp. Carme Perelló

Madrid necessita els nostres calés per sobreviure i només els ciutadans podem tallar-ne l’enviament. Josep Sabater

A problemes diabòlics, solucions diabòliques.
Ja que no som majoria demogràfica ni potència militar, potser podríem comprar la nostra independència establint bones relacions amb les elits econòmiques, les catalanes i les internacionals.
La vida és dura. Jaume Vall

I tant! Però sempre que les solucions diabòliques ens sorprenguin per inesperades –no desesperades—i no impliquin pactar amb el Diable, perquè després voldrà cobrar la seva part.
Podem pagar el deute espanyol hipotecant-nos per 100 anys. Com que l’alternativa és la fallida i l’impagament, els creditors veurien bé que algú se’n fes càrrec i ens reconeixerien personalitat jurídica d’estat, la independència des del primer dia, garantia de pagament. Fins i tot Espanya se sentiria alleujada.
Que la precipitació no ens faci perdre el Nord: volem ser independents per viure pel nostre compte, no per dependre d’algú altre. Perquè més dura seria la caiguda, com deia Tácito, el perfil de Twitter. Rubén Cruz

Els dosos de la colla diuen la seva:

Madrid és qui té la paella pel mànec, amb els jutges i les forces de l’ordre, i per això ha canviat i canviarà les regles del joc quan li convingui. Allò que ens convé a nosaltres és sortir-ne, d’aquest joc, i enfrontar-nos-hi. Salvador Aregall

Compromís i Joan Baldoví fa molts anys que treballen per als seus amos madrilenys i intenten neutralitzar l’independentisme al País Valencià, tot i anant de sobiranistes… Joanjo Aguar

Compromís diu defensar unes polítiques mentre permet que es facin les contràries. Això passa perquè prioritza Ia cadira. Qui no viu com pensa, acaba pensant com viu. Tot en ordre. Secundí Mollà

Si jugues a la seva lliga de forma conscient amb les seves normes, al seu terreny i el seu àrbitre, a canvi de sous i incentius, és perquè vols ser part d’aquest negoci. La resta són romanços per justificar-te i seguir enredant els teus seguidors. J. Miquel Garrido

Dic jo que, posats a pagar a 90 dies, que paguin en acabada la legislatura, que ja no ve d’aquí! Ves com juga el mal pagador amb la virtut cardinal de la nostra fe.

Dels terços ens arriba una proposta:

Sortim al carrer per demanar allò que els hi farà mal. Referèndum República o Monarquia, i destruirem aquesta organització piramidal de la corrupció. Salvador Pallares

Em penso que valdria la pena d’intentar-ho, ni que fos per posar en evidència la manca de voluntat de l’estat profund, ben ancorat en institucions que ja no se sostenen sense tirants al terra que l’apuntalin. Sense una casa reial rebotida d’una família reial que no serveix de model a la moralitat pública, ens estalviaríem bons calerons per a polítiques socials. L’habitatge se l’haurien de pagar de la seva butxaca allà on volguessin residir globalment.

Aquesta mena de pagadors a la carta han estès el seu mal exemple, com un tumor, «como el musguito en la piedra» però sense música d’esquerres globals.

Ens ho explica en Partal dimarts 3 a Amb la voluntat d’humiliar Laura Borràs, on veu un avís per a navegants, que són els grups nacionals i governs en el punt de mira de les dretes no menys globals i desacomplexades fins a posar-se en evidència.

Al març del 2023, el tribunal que va condemnar Laura Borràs a presó i a inhabilitació per a càrrec públic demanava a la sentència que se la indultés perquè no hagués d’anar a presó. La Fiscalia no va presentar-hi cap objecció en temps i forma, aleshores, i ara gosa esmenar la voluntat del Tribunal Superior de Justícia de Cataluña perquè la condemnada no ha demostrat penediment…

Ho diu ara que el Tribunal Suprem persegueix el Fiscal General de l’Estat per haver acusat al xicot de la presidenta Isabel Díaz Ayuso d’un delicte fiscal que havia reconegut. Aquest és un cop baix entre instàncies del poder judicial, i a la expresidenta del Parlament li ha tocat el rebre perquè no ha demostrat penediment… També és un recordatori als independentistes que, mentre la condemnada no hagi escapat de les urpes del dret de l’enemic, hasta el rabo, todo es toro.

Això és normal en un país on la justícia fa política, perquè qui havia de fer-ne no n’ha sabut ni volgut.

Els governs de torn se n’han fet el desentès i, encara que els jutges van fer declarar M.Rajoy com a testimoni, tampoc no hi han vist cap traça de comportament delictiu. Ara que el govern de Pedro Sánchez ha negociat una Llei d’Amnistia amb l’independentisme, ara sí que hi veuen traïdoria i delictes infamants.

De la pinya estant s’escolten consideracions de base ben entenimentades:

La segona dictadura franquista que patim ara, s’assembla a la primera per l’economia extractiva, per la pau autonòmica imposada, per la feina dels jutges i els partits polítics apuntalant la monarquia instaurada per Franco, i perquè han sotmès la voluntat popular a la llei, com en totes les dictadures. Ho diu el preàmbul de la constitució espanyola: “Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”, i no a l’inrevés que seria la característica que defineix una democràcia. Jaume Riu

Cada dia patim aquest règim fet a mida dels que guanyaren la guerra per rentar-se la cara. Ismael Ros

La cúpula judicial es dedica a dir-li al GOI català què i com pensar en termes identitaris i nacionals, després d’haver cremat l’essència de l’Estat de Dret.
Espanya no ha sabut enfrontar-se amb les eines polítiques democràtiques a un desafiament totalment pacífic, cívic i democràtic, … ha preferit la repressió. Jesús Albiol

Entre els dosos i els terços fan befa de l’acudit del penediment:

Demanar penediment a una persona que sempre s’ha declarat innocent: una actitud ben espanyola. Ramon Perera

Quin contrasentit més ridícul i més espanyol! Manel Moreno

I com es perita, tècnicament, si s’ha mostrat o no un penediment (sincer, és clar)?
Suposo que només busquen que se’ls demani perdó. Oriol Quinquillà

Exigir penediment per assolir un benefici legal és una aberració inquisitorial, que vol penetrar en la consciència del reu.
Alfredo Marcos Bou

Franz Kafka –que també va exercir d’advocat i coneixia bé el món judicial— li comentava alguna vegada a Max Brod, el seu amic i editor: «Que modestos són aquesta gent. Ens venen a suplicar. En comptes d’assaltar la institució i fer-ho tot miques, venen i supliquen»
Gràcies, M. H. Sra. Laura Borràs i Castanyer per voler assaltar la institució i no demanar l’indult. Secundí Mollà

Hem d’exigir llibertat i justícia. Demanar perdó a una tirania? Alexandre Pallarès

Entre els pisos de tota la colla s’assenyalen culpables tant de la condemna com de la pirueta fiscal:

La primera humiliació a Laura Borràs –un cas de guerra bruta de manual— va sortir de les files de l’independentisme, en no voler veure que la paròdia judicial era pura conspiració dels togats per apartar-la de la vida política. Pep Agulló

Per part d’aquesta esquerra tan pura, capaç de lliurar a la justícia espanyola qui destorbi els seus interessos electorals. Josep Soler

En endavant, en casos de fraccionament de contractes, la fiscalia demanarà la mateixa condemna per a Ada Colau, oi?
Josep Maria Torremorell

Entre els polítics nostrats que van tirar-se a la jugular de la Borràs per dessagnar-la i, de pas, esporuguir-nos tots plegats,
n’hi ha del PSC, el cavall de Troia de l’estat espanyol a Catalunya;
n’hi ha dels Comuns, ensarronadors ànimes que es creuen progressistes però només són espanyoles, per posar Troia als peus del cavall.
I n’hi ha d’ERC els traïdors que van obrir les portes del país al cavall sabent qui hi havia.
J. Miquel Garrido

Sense oblidar els companys de quadrilla de Junts van córrer a refugiar-se rere la barrera per defensar els sous que cobren a Madrid.
Josep Antoni Soldevilla

El nivell intel·lectual i polític de la Laura Borràs la convertien en el relleu perfecte de Puigdemont. Senzillament, se l’han treta de sobre de la manera més elegant que tenen els espanyols, amb els tribunals. Salvador Aregall

Als cards d’allà i d’ací,
mediocres i malànimes,
els corseca l’enveja
al llir de millor flor
que els dóna cent mil voltes.

Celdoni Fonoll, de “Versos a Laura”

Cal comptar també la voluntat de Sánchez de disposar d’un ostatge per contrarestar les demandes de Junts. Jordi Sanahuja

La companyia elèctrica de la ciutat xinesa de Xiangyang, fa servir drons amb llançaflames per netejar de brossa els cables d’alta tensió. Són al país del drac que no llença foc pels queixals, sinó que és símbol de saviesa, prosperitat i bona sort.

Dels diversos usos civils que en podem imaginar hem passat immediatament a d’altres usos militars, com ara espiar i destruir. Els més desperts han aprés a espiar a qui més convingui, amb un mòbil o amb un dron, i ara també a destruir allò que es vulgui fer malbé. Anem pel mal camí, si ens apartem volgudament del camí de la pau i la civilitat.

Dimecres 4 en Partal comenta l’atac ucraïnès amb drons a l’aviació russa, a Quan el món canvia completament en qüestió de poques hores.

L’’acció d’atac a una flota d’avions amb una flota de drons, anomenada Operació Teranyina, és una fita històrica, per la desproporció dels mitjans de combat, però sobretot perquè posa fi a la capacitat exclusiva de l’estat d’exercir violència.

«I quan el poder destructiu es democratitza –passeu-me l’eufemisme– les regles del joc canvien per sempre.»

M’ha semblat agosarat de veure només el costat feliç que David li engegui una patacada a Goliat amb una simple fona de pastor. Quan s’obre la caixa de Pandora no saps què en sortirà, però si de guerra parlem, res de bo podem esperar els éssers humans mentre som vius. Des de la queixada amb que Caín va matar Abel fins a la tecnologia més avantguardista, les víctimes de tant de progrés hem estat tota cuca viva al planeta Terra. És clar, sempre podem fer-ne un «pastelón de carne» global.

Escoltarem algunes opinions de la colla, a veure què hi diuen.

Els baixos ho veuen com una oportunitat

Els moviments d’alliberament nacional poden aprofitar les noves tecnologies disruptives per debilitar el imperis que els colonitzen. La majoria de catalans compartim la idea del poder abassegador dels estats nació, que genera entre nosaltres aquesta sensació d’impotència. Roger Català

El que no canvia és que per aconseguir algun objectiu polític és necessari intimidar amb l’amenaça de la força.
En moments de decepció col·lectiva, cal pensament tècnic i científic per trobar respostes. Després, ja hi posarem poètica…
Alexandre Pallarès

El capitalisme no es pot permetre prohibir ara ja els drons. Per primer vegada “l’exèrcit” no és un monopoli dels estats. S’estan ofegant en la seua pròpia aigua. Vicent Partal

Els dosos s’ho miren amb desconfiança, perquè l’efecte revolucionari pot ser contrarestat amb nova tecnologia:

Un efecte David contra Goliat sempre és possible. Però els estats correran a il·legalitzar els drons civils. Josep Maria Martín

La guerra de baix cost és més vella que caminar. Una idea tan senzill com no enfrontar-se a l’enemic en escenaris on aquest és clarament superior.
El mètode existeix, només falten els estrategues capaços de pensar en gran i moure peça petita i ràpidament. Josep Antoni Soldevilla

Més important que l’arma és tenir l’actitud de plantar cara a l’enemic. Xavier Clèries

Els terços tenen una mica més de perspectiva, la que donen els anys viscuts, i diuen:

Una operació molt audaç, però probablement no a l’abast tècnic de qualsevol.
El món actual no m’agrada gaire, però un món d’armes de guerra barates i sense control encara m’agrada menys. Salvador Aregall

La veritable força i raó de ser del poble català rau en la lluita no violenta. Alfredo Marcos Bou

Que la tecnologia militar no ens enlluerni. El futur de la humanitat és invertir en pau (diplomàcia, educació, cultura…) i sobretot desmilitaritzar-se. Josep Ma Navarro

Com a ciutadans podem arribar a patir un control més ferri i antidemocràtic pels estats. Octavi Ripollés

Dic jo que també el feudalisme va perdre peu amb el desenvolupament tecnològic i els coneixements científics. Ara tornaríem enrere, a una segona era feudalitant, però sotmesos a uns senyors tècnics que es poden permetre el luxe de ser més exigents amb la tropa de peu, que pot servir de carnassa per greixar els camins de la guerra i de les cimeres de pau. De cimeres n’hi haurà l’última abans no esclati la guerra definitiva.

Es dimecres, i tornem al xotis i als barquillos del sarau madrileny-espanyol.

[Incís. Hem de dir ben clar i català que els barquillos són les neules de casa nostra que no van saber anomenar en imitar-les, no fos que la gent castissa no els volgués menjar. Ara bé, si et menges un kebab, un perrito caliente, una gofra, una carn picada amb i gregues i v dobles, flipes de cosmopolita!]

Ai, la ruleta! I per què en calia una, a la barquillera?

Era cosa popular això que algú pagués els barquillos de tots els que hi participaven. En lloc de dir: ¡Esta ronda la pago yo!, com que eren famílies i no estaven per lluïments en públic, s’estimaven més jugar-se-la a sorts. Pagava qui treia el número més baix.

Dels costums populars en berbena passem als costums de la quotidianitat, ben arrelats entre el sector de població que s’ho val i pot permetre’s-ho: els polítics.

Dijous 5 a El xou aquest, tan madrileny, comenta en Partal l’últim episodi d’un cas de suposada corrupció a la Villa y Corte amb extensions per tot l’altiplà.

Una escura-canonades o lampista de palau es presenta com a periodista de recerca davant la comissió parlamentària que la investiga, de la mateixa manera que l’Ana Obregón acostumava a presentar-se a les entrevistes televisives com a biòloga. Poden fer-ho perquè en tenen el títol acadèmic, però ni a l’una ni a l’altra les han contractades per fer servir els seus oficis.

«Ara tenim “lampistes” que fan conferències de premsa per a negar allò que és evident, comissionistes que interrompen actes oficials com si fossen concursants d’un programa de tele-realitat i un PSOE que cada volta que ix un escàndol nou diu que “no en sap res”, amb la mateixa credibilitat que podria tenir un torero proclamant-se animalista.»

No crec que pagui la pena de repassar els nyic-i-nyacs d’aquesta opereta bufa, si no és per a treure’n la moral: Que els corruptes i vividors a Espanya s’han desacomplexat tot seguint els codis dels gèneres groc i rosa. Ho hem vist de fa segles, és l’empanada que sempre torna.

Primer, els baixos de la pinya avaluen els fets:

Allò del “portal de transparència” que tenen les administracions és un acudit institucional. Josep Sabater

Són una colla d’arreplegats xipollejant en la porqueria. Jordi Torres

Aquest vodevil del pati de la corrala d’Ayuso m’agafa lluny. Pep Agulló

El centralisme xucla impostos, recursos i gent dels Països catalans i de l’Espanya ara buidada. Josep Pasqual Gil

Això que expliques és la malícia d’on ve aquesta gent que va guanyar la seva guerra: no ha tingut cap necessitat de renegar del feixisme, es veuen impunes i ja són incorregibles. Jaume Riu

És el que passa quan tanques una dictadura en fals: queden un infinit d’agents patògens. L’única sortida que té Espanya és la independència de Catalunya. Ho desinfectaria tot. Carme Sanglas

Després els dosos es fan preguntes i respostes assenyades:

La Corte de los Milagros. De veritat, cal parlar-ne? Francisco Sánchez

Fent confiança en la feina de VilaWeb, no he hagut de llegir més avall del magistral peu de foto: «Leire Díaz, contenta de veure quants micròfons l’esperen.» Jordi Torres

Els terços en treuen conclusions:

Llegint aquest article me n’adono que no em sona de res tota aquesta gent. De fa temps estic d’esquena a la política espanyola.
Descolonització mental, crec que se’n diu. Mario Canals

Espanya és La Escopeta Nacional (de Berlanga), on surt retratat tant el tarannà castellà (el marquès putero que col·leccionava pels de pubis), com el català (l’empresari que paga la cacera per aconseguir un contracte de porters automàtics).
Per tant, el presidente Sánchez fa molt bé de combatre les clavegueres del PP amb les clavegueres del PSOE. És l’única manera de resistir quan no s’és propietari de l’Estat, sinó el masover.
I Catalunya haurà de lluitar amb totes les armes disponibles, clavegueres incloses, si vol algun dia aconseguir la independència.
Miquel Amorós

Francisco de Goya és un altre crític dels costums i els vicis de la Villa y Corte, i de l’Espanya castissa per extensió. Encara no havia estat envaïda pels francesos (1808-1814), i Goya ja es podia sentir un afrancesat de cor, rebel contra els privilegis dels ases.

Serveixi aquest clàssic de la ruqueria ben enquistada per introduir el següent editorial d’en Partal.
Hem tornat a Barcelona, al nivell del mar, però arrosseguem misèries d’una educació que ens han empobrit des dels poders metropolitans, i que aquí hem convingut
que és moderna i progressista, com els aires de Ponent.

Divendres 5 en Partal comenta la polèmica sobre l’acceptació o no de faltes d’ortografia a les proves de selectivitat, a L’ortografia no és de dretes.

Al final, s’ha acabat imposant el trellat, però el simple fet de discutir si les faltes ortogràfiques fan baixar o no la nota dels exàmens diu molt de com ens mirem l’educació a casa nostra.

L’ortografia és un codi que permet distingir qui el domina de qui no el domina. I, com tots els codis socials, per tant, crea desigualtats.

I no és una qüestió de justícia sinó de necessitat, per transmetre coneixements de manera coherent, per cohesionar la societat al voltant d’uns usos respectuosos de la llengua comuna i de la dignitat dels parlants.

Podem convertir la incorrecció en norma, però aleshores hauríem d’acceptar honestament les conseqüències:

La “tolerància” ortogràfica priva els sectors populars de l’instrument més eficaç d’ascensió social que hi ha: l’educació de qualitat. I conserva les diferències de classe, però abaixant el nivell general en compte d’apujar-lo.

El problema és preferir la mediocritat còmoda –l’aprovat general, reaccionari— a l’excel·lència exigent –de dretes i elitista, diuen els profetes de la progressia.

La colla també hi coincideix, amb alguna discrepància ben enraonada que enriqueix l’argument.

A la pinya, els baixos informen que

Fins l’any 2022, en les oposicions per a ingressar al Cuerpo de Policia Nacional espanyola, els aspirant no aprovaven l’examen d’ortografia castellana, i qui els corregien van decidir baixar l’aprovat del 5 al 3. Però ni així, de cap de les maneres. I van suprimir directament aquesta prova d’accés. Xavier Grifell

Costarà molt aprendre ortografia comunicant-nos còmodament pel mòbil tal com raja. Montserrat Vilarnau

Sembla que a les universitat ja no saben què fer per no quedar-se sense alumnes. Avui prima tenir alumnes per davant de
tenir alumnes qualificats. Marta Puigmartí

Saben que el nivell acadèmic baixa cada any i es tracta de maquillar el despropòsit. Marcel Barbosa

Hi ha terços que l’enfilen bé perquè han estat mestres d’escola i professors d’institut:

Les proves d’accés a la Universitat (PAU) serveixen per classificar els estudiants segons la seva qualificació per accedir a estudis amb nota d’entrada més alta.
El debat sobre l’exigència ortogràfica no hauria de centrar-se en les PAU, sinó en l’ensenyament previ.
Perquè l’educació obligatòria ha de garantir un bon nivell de comprensió lectora i d’expressió escrita.
En arribar a les PAU només hem de decidir amb quins criteris classificar estudiants segons els estudis universitaris que volen fer.
Jordi Farjas

Sembla que ara l’objectiu de l’escola ha de ser el benestar emocional de la canalla, i per tant evitar-li traumes. Però els fracassos s’acumulen de curs en curs en forma d’aprovat, fins a la desfeta final a la Universitat. Miquel Zaurín

El de l’ortografia és un problema de límits en l’educació. Com el de l’aprenentatge memorístic.
La formació i l’educació serveixen per forçar els joves a ser millors persones en el futur, amb tots els beneficis per a ells mateixos! Que els joves vulguin saltar-se els límits forma part del creixement en l’aprenentatge. Però els adults hem de mantenir certs límits com a prova per a superar-se. Sembla que algú vol eliminar la competència de joves ben preparats. Gabriel Mir

No pot pensar bé qui parla o escriu malament. Jaume Riu

Saber escriure no és només una qüestió d’ortografia. S’han de tenir les idees clares i expressar-les ordenadament. Alfredo Marcos Bou

Més enllà del respecte a l’ortografia, va d’autoexigència, per respecte a nosaltres mateixos. Joan Torres

Els dosos pronostiquen la davallada si no es posen remeis

De la conversió sistemàtica del mestratge en monitoratge a l’escola no parlen mai els partits polítics. Carles Gil

Només els reaccionaris feixistes són capaços de dir allò de “muera la inteligencia”. Francesc Puértolas

Estem creant una societat d’imbècils i menors d’edat permanents. Vaja, ja l’hem creada perquè aquesta bajanada fa molt anys que dura.
Joan Benet

Dic jo que per a les feines que els tenen destinats, millor que no sàpiguen gaire, i així poder-los pagar poc i ocupar-los molt el temps.

Aquest és el meu editorial preferit de la setmana, perquè sintonitzo plenament amb els arguments del director i crec en el valor de la paraula justa, la correcta i adient en cada  circumstància comunicativa.

Us deixo llegir-lo o escoltar-lo a L’ortografia no és de dretes.

«El debat sobre l’ortografia no és un debat sobre l’ortografia. Ací es debat fins a quin punt estem disposats a exigir als joves una mínima competència. I això és una qüestió política de primer ordre.»