És 4 de març. El BWAW (Barcelona Woman Acceleration Week) es llegeix com el miol d’un gat, “biguau”. És l’espai de trobada a la ciutat per reflexionar sobre la igualtat de gènere en l’àmbit empresarial. Organitzat pel Consorci de la Zona Franca (CZF), se celebra al DFactory, a poca distància de l’altre gran esdeveniment de la ciutat, el Mobile World Congress. Fuig de l’apatia que impregna el barri cap a aquesta zona. Aquesta n’és la cinquena edició, i la meva posició és entre el públic, observant.
M’agrada la sensació de qui pot mirar sense ser vist. En prenc apunts:
Blanca Sorigué, la directora del CZF, mana. Llueix un vestit rosa fúcsia preciós que sap que li afavoreix. Controla els temps, introdueix l’acte: 71 conferenciants i més d’una quinzena de xerrades. Destaca el Consell de la Dona, necessari en un entorn industrial encara masculinitzat. També menciona el programa “Feel the ZF Power”, en què les escoles visiten empreses del sector tecnològic i industrial. Té pinta d’alumna aplicada, i la seva carta de presentació és el somriure. Quan cedeix la paraula, es retoca el vestit de tant en tant. Em pregunto si el seu lideratge és del tipus amable o si, en la privadesa, tendeix a ser més distant i fred. Difícil saber-ho, però vull creure que és del primer tipus.
El següent en intervenir és Pere Navarro, delegat especial de l’Estat. Té formes femenines, en el sentit clàssic: elegants, de la vella escola, la d’abans dels Trumps i companyia. Aquí no es pot anar sense vestit. Opta pel blau fosc. No en sé gaire, però fins i tot jo li hauria sumat un mocador a joc per acabar de quadrar l’elegància i ressaltar la importància de l’esdeveniment.
En fi, vestit a banda, recorda que Espanya té una de les legislacions més avançades en equitat de gènere, però reconeix la necessitat de feminitzar més sectors econòmics. Celebra la bona concurrència masculina a l’acte i destaca la necessitat d’incorporar els homes a la reflexió sobre igualtat. En aquest punt, apunto mentalment: d’acord, però, a més de voler debatre en públic sobre feminisme, què més esteu disposats a fer? Potser aquesta és la qüestió.
Segueix José Luis Bonet, president de les Cambres de Comerç d’Espanya i de la Fundació Incyde. L’altre home de la foto. No imposta, aborda la qüestió amb meticulosa racionalitat. Comparteix dades de l’Estudi de Clima Empresarial realitzat per la Cambra d’Espanya: en més de la meitat de les empreses, les dones ocupen només un 20% dels càrrecs directius.
Les raons assenyalades per aquesta absència són diverses. El 47,7% de les empreses ho justifica per la falta de mesures de conciliació; un 20,6% al·ludeix a la infrarrepresentació de les dones en sectors clau com enginyeria, finances i tecnologia; i un 18% apunta a renúncies voluntàries motivades per biaixos socials i culturals. Amb la flexibilitat horària ja tindríem millores. Bonet destaca el programa Empresàries, per on han passat 200.000 dones i d’on han sorgit més de 45.000 empreses. Hi ha bona feina.
Després ve Sonia Guerra, secretària general d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat. Un detall inicial em crida l’atenció: Pere Navarro la presenta mencionant que ha publicat un llibre, i ella immediatament puntualitza que és coautora. Un gest anecdòtic, però significatiu en un món on les adulacions pesen massa i l’honestedat gens.
Per la resta, Guerra continua amb el festival de dades. A les universitats catalanes, el 60% de les persones llicenciades són dones, però només el 40% del professorat ho és. Entre les catedràtiques, la xifra cau al 20%. La bretxa laboral comença amb la bretxa educativa. “Tenim molt recorregut a fer i no volem esperar 40 anys”, tanca.
A continuació, intervé Maria Eugènia Gay. M’aturo amb ella perquè em crida l’atenció el seu somriure. Em recorda les Miss Santa Cruz, la cita per excel·lència del calendari social de la meva ciutat natal. Però ella és regidora municipal, ni més ni menys que la segona tinenta d’Alcaldia. El seu vestit? Una combinació impecable de jaqueta i sabates vermelles de textura camussa amb un vestit negre i mitjons a joc. Qui ha dit que no es pot reivindicar i alhora lluir esplèndida?
Al seu discurs, tira del seu fort: referències jurídiques. La Declaració Universal dels Drets Humans, el paper d’Eleanor Roosevelt, Emilia Pardo Bazán i la feina de l’Ajuntament. Convenç, posant passió i contenció alhora.
Finalment, intervé Lluïsa Moret, presidenta de la Diputació de Barcelona. Elegant i sòlida, amb aquella solvència que només dona l’edat. Aquella solidesa que jo havia idealitzat per als 30 i que, en apropar-se la dècada següent, encara espero entreveure. Ve a dir el que ja sabem des de fa anys: la justícia no hi és al món, és una aspiració social per evitar el regne totalitari del mal. I si no és per anhel de justícia, la igualtat l’hem d’aconseguir per eficàcia del sistema, per una societat més equitativa, competitiva i eficient. Ho diu una dona. Que tothom l’escolti, en interès general.
