48 anys, solter, periodista, soc cristià i socialista.
Jesús Martínez és periodista i col·laborador d’aquesta casa i ha rebut el prestigiós Premi Internacional Rei d’Espanya de Periodisme, pertanyent a la categoria de cooperació internacional i acció humanitària, pel seu reportatge “J’accuse! El saqueo de la casa de Rosario”, realitzat conjuntament amb el fotògraf Marc Javierre-Kohan.
Igualment, ha escrit més d’una desena de llibres; en destaquen els de crònica social amb una mirada sempre afilada en què qüestiona la realitat i el món, des d’una perspectiva sempre humana. En trobar-nos, hem de vigilar el rellotge, perquè el temps vola i mai no acabaríem d’arreglar el món ni l’entrevista tampoc. Conversem sobre la situació política actual i el futur del periodisme local, compartint l’ombra dels arbres del bar La Rosa a Mare de Déu de Port.
Quina és la seva història?
La d’un fill de l’emigració dels anys 50. Vaig créixer al Carmel, i el 1983 vaig venir a aquest barri quan es van inaugurar els edificis d’Estrelles Altes. Recordo que feia literatura a l’escola SEAT i a l’IES Montjuïc amb molt bones professores. Havien estudiat no només com a professió sinó també com a una qüestió vital. I jo volia escriure, així que vaig pensar en el periodisme.
Com va anar tot?
M’hi poso a estudiar a l’Autònoma i en acabar començo a treballar en l’actualitat, és a dir, fent-ho tot amb rapidesa. Aleshores, vaig descobrir una revista local que em permetria involucrar-me una mica més en allò que feia i anar més a poc a poc. Un dia vaig veure un sensesostre i li demano una entrevista.
Em va convidar al lloc on s’arrecerava. Entre tot el que acumulava, amb la pobresa i la misèria material, tenia un gest de dignitat extraordinari que se li reflectia als ulls i a la cara. Em va preguntar què volia saber. Vaig demanar-li que m’expliqués la seva vida. Me la va explicar fil per randa. Allà, em vaig adonar que em volia dedicar a això, a entrar a les cases de la gent i que m’expliquessin les seves històries.
Ha col·laborat amb totes les capçaleres de Barcelona, però què li ha aportat aquest barri?
Molt. Havia col·laborat a La Marina mentre cursava la carrera i vaig notar que els problemes del barri no arribaven als grans mitjans de comunicació. Recordo que jugava a futbol amb els amics en unes pistes ubicades on ara és l’Institut Domènech i Montaner. Quan plovia, no podíem jugar pel fang. Vaig fer una notícia, i a les poques setmanes l’Ajuntament envia màquines a arreglar-ho tot, i vaig pensar, “hauré estat jo amb la notícia?”.
El periodisme local és la professió més dura i difícil. Hi ha un llibre que es titula Matar a un periodista, de Terry Gould, que parla amb tots els familiars i amics de periodistes internacionals morts per saber què els movia a fer la seva feina sabent que estaven amenaçats. I tots van respondre el mateix: “Algú ho havia de fer”.
Al periodisme internacional cobreixes una guerra i te’n tornes, però en el periodisme local convius amb les fonts d’informació, això té un valor afegit. Els països on no hi ha una premsa forta són dictadures. Les democràcies avançades tenen mitjans de comunicació lliures.
És un cronista del barri. Ha parlat amb moltíssima gent. Amb què es queda de totes aquestes històries?
Els 51 veïns que vaig entrevistar a Un país llamado Zona Franca tenen en comú les ganes d’avançar i de construir. La vida no té sentit sense els altres. Som animals socials, convivim amb la gent i sense la gent no som res.
Li han referenciat com un dels millors periodistes socials. I ara el rei d’Espanya li concedeix un premi en un treball que denuncia les negligències i la prepotència dels aparells del sistema.
Guanyar un premi sempre és bonic i és un honor, però en aquest cas també és paradoxal. Em premien per la història d’una senyora gairebé centenària a qui la policia desnona per error. Li buiden la casa i s’ho emporten tot. Més tard, reconeixen que va estar un error però no li tornen les seves coses. La dona, sobretot, reclama la fotografia que conservava del seu difunt marit.
Estem en una societat molt piramidal i a dalt del poder hi ha molta gent mediocre; per això m’interessen les millors històries, les de la base, la vida dels peons, que som la immensa majoria.
Com valora el moment polític, especialment la situació de les esquerres?
És complex. No li pots posar fre a la gent que vol venir. Moralment, és inacceptable perquè la ciutat és un punt d’acollida per a tothom. Fins i tot pels sensesostre, els turistes de borratxera o els emprenedors… però crec que és evident que s’ha de regular. I aquí ve una qüestió: qui li posa el cascavell al gat?
Mentrestant puja l’extrema dreta. Quina reflexió en fa?
A vegades penso que potser la manera que es desinfli més ràpid aquesta extrema dreta és tenint poder institucional, perquè tothom vegi que “no és el cel com el pintaven”. Però representen un tràgic retrocés democràtic i encara més si aconseguissin entrar als governs de les institucions. Però vivim en un Estat democràtic i tothom té la possibilitat que el propi programa sigui validat per la ciutadania. No sé fins a quin punt els representants són reflex de la ciutadania. Però jo no carregaria tant les tintes en la gent que vota, sinó en el que fan els polítics.
És docent de futurs periodistes, i ara està de moda la Intel·ligència Artificial. Serà una de les professions que desapareixeran?
Soc optimista. La intel·ligència artificial és una moda, i tal com arriba, passarà. L’ofici de periodista es forja al carrer. Hi ha aplicacions amb intel·ligència artificial que alguns alumnes utilitzen, els caço al vol. També hi ha programes anti-plagi i fins i tot ni els necessito. Qui menteix, se li descobreix ràpid, igual que a un polític.
