El que ens juguem en aquest moment hauria d’obligar la classe política a fer propostes més constructives, i a la ciutadania a transformar la frustració, la ràbia i la por en actes i decisions que ens aportin valor a nosaltres mateixos i al conjunt.
Esforcem-nos amb la memòria per intentar situar-nos: crisi, pandèmia, guerra, inflació sobretot dels aliments i del mercat de l’habitatge, dos imprescindibles per viure (amb una classe empresarial global –ens referim als grans inversors— estúpida i desacomplexada) I ara la sequera com a recordatori i preludi de la magnitud que té el problema del canvi climàtic. Fa por i encara més perquè el que ve és desconegut, els científics ens ho expliquen, però som incapaços d’imaginar-nos-ho.
En aquest context vivim la precampanya. I encara sort que són les municipals, espais més propers que obliguen la classe política a no perdre tant el nord comunicativament, ja que la gent ho tolera menys. Així i tot hi ha un ball d’anuncis intentant arribar a un l’electorat amb preocupacions que indignen, com és el cas de l’habitatge.
Totes les mesures anunciades —la reconversió dels 50 mil pisos de la Sareb en lloguer social, la construcció de 43 mil habitatges, via ICO, per engrossir el parc d’habitatge públic i la nova llei d’habitatge— pretenen transformar un estat d’ànim de desànim i preocupació. Però analitzades fill per randa —asseguren col·lectius i experts—, són mesures poc ambicioses que no contribuiran a encaminar la situació.
Mentrestant, dèiem, la por i la frustració social marquen l’estat d’ànim al carrer. És temptador apagar, metafòricament parlant, aïllar-nos i desconnectar.
Aquest desig col·lectiu il·lustra el moment que vivim. Un fet que curt i diari és imprescindible i beneficiós; quan s’efectua de manera duradora i generalitzada converteix la por, la ràbia, la frustració i la resultant desinformació en un polvorí i llavors tot es complica més.
Aquesta situació, fins al moment, ha afavorit una campanya mesurada, virtut catalana i barcelonesa, perquè per poc que puja el nivell de soroll buit fugim. Però d’altra també ha enfrontat els aparells dels partits polítics a la necessitat de pensar millor la comunicació i les estratègies i els ha reflectit on són. La forma i el fons són igual d’importants, ens permeten saber el que hi ha al darrere de cada opció política. Comunicativament hi ha hagut poca novetat, però hem sabut centrar temes que abans es relegaven als extrems: turisme, habitatge, model urbà, model econòmic de la ciutat…
El context és difícil, però hi ha esperança i aquesta està, sobretot, en l’organització civil: professionals de tots els camps que no han renunciat a l’ètica, entitats socials que acompanyen als que s’han desposseït, artistes del món cultural intentant contribuir amb reflexions pertinents, empreses i comerciants que es preocupen de treballadors i treballadores i, fins i tot, persones dels aparells polítics que de debò volen contribuir a reorientar l’actuació pública i la seva lògica.
Per tant, sí, som als marges, però la immensa majoria ja som aquí. Resistència, aliances múltiples entre diversos i alegria. Cal aquesta consciència i tenir clar què i qui suma o amenaça els nostres interessos. Voteu-hi!
