Pel Rubén Cruz
A la Natura li som ben iguals els uns i els altres: espècies, individus, ràpids o lents, intel·ligents o maldestres, bells o lletjos. El que espera és que ens reproduïm tot barrejant les nostres càrregues genètiques i… cap endavant falta gent!
La indiferència és la moneda amb què ens paga Natura. Però evolucionem i anem guanyant consciència a cada nova generació, amb l’estímul ambiental de la vida natural i, com més va també de la cultural, en societat. No som merament un ramat, tot i que també. El llenguatge ens fa ser-hi molt més.
Com que ens sentim individus humans maltractats i fràgils en comunitats humanes maltractades i mal tractadores, ens procurem una relació privilegiada amb Algú que ens reconegui la personalitat que intuïm al nostre dedins, i ens la protegeixi. Amb els peus banyats al racó oriental de la Mediterrània hi vam escollir un ésser totpoderós i omniscient a qui no se li escapa una fulla voleiant de la rama de l’arbre cap al terra. I que ens parla com un pare, amb amor i rigor, amb autoritat. Justa la fusta que ens calia!
La Vida porta majúscula perquè és un regal que tothom hem rebut, i no hi hem trobada millor manera d’agrair-lo. Alguns la hi agraeixen a una Consciència Còsmica superior, l’existència de la qual no puc negar, pobre de mi, que en soc criatura. I tanmateix no m’hi poso pedres al fetge per buscar la causa última de tot plegat, perquè sé que no hi arribaré mai en aquesta dimensió, ni potser tampoc en cap altra.
La vida és una rondalla contada per un boig, plena de soroll i de fúria, sense gràcia ni trellat.
William Shakespeare. Del soliloqui Demà i demà i demà de l’acte 5, escena 5 de l’obra Macbeth (1606)
Trobo que en la vida minúscula que fem arrossegant-nos pel terra hem arribat a entendre dues coses: primera, que allò que fem o ens passa no té gaire sentit, comprensió aquesta que devalua la vida; i després, que és millor enriquir-la amb ingredients que li’n donin un.
Cal un bon xup-xup per donar-li alguna cosa més que sabor: la gràcia d’una bona recepta feta plat que alimenta.
Aquests ingredients són els valors. Són alguna cosa compartida, com les lluites que apleguen gent no per un sou mercenari sinó per una convicció viscuda. Són alguna cosa tangible, que es manifesta en fets, i tot seguit li donem un mot per referir-nos-hi: la solidaritat, la caritat, l’esperança, la justícia, la dignitat… tot de paraules amb gènere femení a la nostra llengua —i potser també a moltes més.
Pot ser un valor la submissió a Déu, a la seva voluntat expressada per boca de llibres sagrats, profetes i sacerdots de tota mena de religions. Això conforta als desvalguts i desactiva els desitjos de justícia en aquesta vida petita i curta que d’altra manera se’ls faria llarga. Esdevenen així persones d’ordre, impotents per instal·lació viral d’uns codis de conducta que relliguen Cel i Terra sense necessitat de castració física ni química —perquè totes combaten el sexe—. Són la mena de gent que tranquil·litza les persones poderoses en la confiança que continuaran sent-ho.
Però els valors no són universals, perquè no són obligatoris. Ens hi adherim generosament i per convicció. Gratis et amore Dei, per la gràcia i l’amor de Déu, en senyal de caritat, o bé gratis et amore hominis, per la gràcia de regalar-nos al pròxim i la bona voluntat cap a ell, desinteressadament, en senyal de solidaritat.
Al seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de literatura (1949), Faulkner va defensar escriure sobre les veritats universals del cor, les úniques que justifiquen l’agonia i els afanys de la Humanitat sense les quals estem condemnats al fracàs.
En los jardines humanos
que adornan toda la tierra
pretendo de hacer un ramo
de amor y condescendència.
Permiso para cortar
la flor del comprendimiento,
la hierba de la esperanza,
la hojita del sentimiento.
En el centro de mi ramo
la rosa del corazón,
el árbol mas amistoso
y el fruto de la pasión.
En los jardines humanos, cançó de Violeta Parra
Els valors es practiquen primer, i després ens hi referim amb paraules per comunicar una idea d’allò que volem dir: parlem d’alguna cosa com la que vam fer aquella vegada, que us en recordeu…?
Com que són gratuïts i fruit de la bonhomia, no tothom els viu —valors i records— amb la mateixa intensitat ni necessitat. Qui campa pel món amb un estol de drets blindat pot sentir el desig de ser útil als qui no en tenen, i solidaritzar-se de valent amb els valors del proïsme.
Qui no té res a perdre, ni tan sols els mateixos drets que pengen buits d’una declaració institucional, potser sentin la necessitat de compartir els valors de la solidaritat, si cap ésser diví ni cap representant humà seu no en fa campanya en contra.
Que tothom tingui mitjans per viure dignament sense haver de patir fam, ni fred, ni malaltia, ni mort provocada per ningú… Un programa de valors que no convenç als rics ni als poderosos, perquè no en pateixen i perquè acumulen els recursos que ens calen compartir per fer efectius uns valors i viure la Vida amb sentit.
Allà on la terra és d’argila,
la gent canta vora el riu,
esperant la matinada,
recordant aquell estiu.
Allà on la terra és d’argila,
la gent canta a l’oliver,
que quan caiguin fulles seques,
ja tinguem tot lo sac ple.
“Terra d’argila”, cançó de Carles Blanch (Menut) al seu àlbum del mateix nom (2019)
Després de treballar al tros, els pagesos tornaven al poble carregant a l’esquena el sac ple d’aliments cap a casa. Però la riquesa més gran —el valor de canvi de la seva suor— anava cap al mercat i greixava altres sacs carregats a llom de cavalleries.
Per això els més ben greixats defrauden fiscalment els seus negocis globals, perquè la sanitat i l’educació de les seves famílies ja se les paguen de la seva butxaca i no hi pagaran les nostres ni que els obligui la llei —minúscula sempre que volem no sentir-ne la veu—. Però si la Seguretat Social no arriba a finançar-se amb les quotes dels treballadors, haurà de pagar-se dels Pressupostos Generals de l’Estat, i traure’n partides inútils com ara la Casa Reial.
Desiguals i diferents
Les circumstàncies ens fan injustament desiguals i naturalment diferents. Però a mesura que guanyen consciència, advertim que hi ha diferències culturals i morals que són, de fet, desigualats socials i materials. Cal combatre les desigualtats —involuntàries i injustes— mentre respectem les diferències —naturals o lliurement escollides. Després de reconegudes i respectades les diferències, cal reivindicar la justícia i la igualtat de tothom. Aquestes són les bases de la nostra dignitat.
Una dignitat sempre en risc, perquè depèn de la nostra vigilància i protecció. Si afirmen que algú n’és digne, les hi devem.
Amb tècnica del collage, vol il·lustrar la idea que la unió dels individus fa la força.
Ara que ho sabem, ens cal aplicar-la a les lluites compartides.
Cap opció política és desinteressada. Algunes fan propaganda de la caritat perquè l’Església li torni el favor amb molts vots i benediccions, tot oblidant la justícia social. Altres fan propaganda de la solidaritat perquè de la superioritat moral ragin vots, sense saber com fer-la eficaç entre tants interessos enfrontats. Totes apel·len als nostres valors bàsics que volgudament hi hem fet per anar pel món, però entre les unes i les altres la feina està per fer: entrem tots al sac i el sac segueix a terra.
El progrés tècnic i el moral van junts però a velocitats diferents. La tècnica pot millorar la vida, però ha d’estar al servei dels valors, perquè sense idees valuoses el benestar no millora humanament la vida. No n’hi ha prou amb les millors intencions, tot i que la bona voluntat és necessària i no la podem donar per suposada…
“Els humans no estem a l’altura dels nostres propis valors i conviccions”.
Josep Maria Terricabras. «En diem “Progrès”», publicat a Allò que som (2018)
Us deixo amb una bonica cançó que ens parla de la cultura de l’esforç, dels somnis i de les meravelles que se’n segueixen riu amunt. Hem de poder somiar-hi, per invocar el progrés moral en cada ment.
Aquest riu amunt
que és dels uns
i també dels altres.
Hi van néixer tots
de la suor de la femella
de la calor del mascle. […]
Aquest riu amunt,
deixant enrere
la teulada còncava
de la casa emboirada,
m’acostava al somni
flotant a les aigües
dels rius, dels cels. […]
Quan se senten
monstres adormits
al voltant de la foguera,
com neix la pau
aquest riu amunt. […]
A la terra en harmonia
perfecta i suau
de la vora del riu,
aquest riu amunt.
