Esther Pardo
Segons diuen alguns, astròlegs i religiosos inclosos, l’any 2000 la humanitat canvia de cicle. Per als hippies entrava l’era d’Aquari i l’anterior era havia estat la dels peixos, dominada per la religió. El món, tot ple de flors, havia de canviar i tots faríem l’amor i no la guerra.
Tot i que això no ha estat la realitat per a la majoria de persones, perquè les elucubracions mentals dels blancs dominadors de tot el que es mou sobre la terra no arriben, i quasi mai, no interessen a la resta de la humanitat; però de ben segur que hi ha grups de persones escampades per tot arreu que sí que ho creuen i que intenten viure en la utopia -feliços ells-.
Ara ens diuen els que comuniquen, (sigui dit de passada, que comuniquen el que els diuen els qui manen que comuniquin) que tot això és un desastre, que hi ha una guerra a prop, que la Terra s’escalfa i que s’acaba el petroli i per tant, també el gas natural perquè tots dos venen del mateix lloc: de l’interior de la bola del món. Com tot en aquesta vida, això que diuen ho hem de passar pel garbell abans de creure’ns res.
En primer lloc, hem de pensar en qui ens dona la notícia, vull dir, qui és el seu amo; després, quin interès hi pot tenir aquest, ja sigui econòmic o de qualsevol altre tipus, malgrat que quasi sempre va a parar a l’econòmic. En segon lloc, quan es dona la notícia; penseu que sempre busquen el millor moment: quan baixem la guàrdia i no estem alerta amb el que passa al nostre entorn. En quart lloc, ens hem de preguntar en el perquè, per què ens ho diuen ara? En cinquè lloc, a qui va dirigida la notícia: a les famílies? als treballadors? a la gent gran?… I ja tenim els ingredients llestos.
No dubteu que els qui manen, ho planifiquen tot. I la seva feina és manipular el nostre pensament i, per tant, guiar les nostres accions. I ara és el moment de preguntar-se: I qui són aquests? Doncs jo no tinc la resposta, tot i que puc tenir-ne una idea.
Ara diuen que ens espera una tardor calenta, que amb l’estiu que estem passant, no crec que ens ho sembli. Repassem d’on vindrà aquesta escalfor, però sobretot no ens deixem prendre el pèl. I com acostumo a pensar sempre, el poder és a les nostres mans, el que passa és que no sabem que el tenim i o que no sabem utilitzar-lo. No cal que el govern europeu ens digui que hem de reduir la despesa del gas i que el president espanyol els respongui que aquí farem el que voldrem. Ja fa molts anys, des del passat segle, que sabíem que el petroli s’acabaria en un moment o altre i que no trigaria gaire. Doncs ja hi som; i ara tothom a correcuita, sense saber la direcció de cap a on anar.
Doncs no importa el que diguin els mandataris. Els ciutadans som responsables individualment i si pensem en els anys en què a casa només hi havia una estufa de butà, un braser de carbonet sota la taula i carregàvem el llit de mantes, ben bé podrem abaixar un o dos graus la calefacció. Tot el que estalviem els que el podem pagar (ep! Anant amb compte!), anirà cap a les persones amb problemes econòmics que, segons la llei de l’oferta i la demanda, el pagaran més barat.
Però aquesta qüestió del gas va més enllà. Ja fa anys que els EEUU volen anar a extreure gas i petroli a Alaska, com sempre no de la manera més ètica amb les persones ni més responsable amb la Natura, i ara tenen l’excusa perfecta per fer-ho: la guerra dels russos contra Ucraïna. Si és a les nostres mans estalviar gas per afavorir la Terra, posem-nos-hi sense importar el que facin els altres. Tenim tota la tardor per pensar que hem de pensar en gran, però actuar en petit, que sí que és al nostre abast i segur que ho aconseguirem.
Podem seguir amb l’electricitat. La península Ibèrica, el lloc d’Europa amb més hores de sol i, en proporció, la que menys produeix energia solar. Recordeu quan es castigava les persones que posaven plaques solars a casa seva perquè els hi sortís més cara i no ho fessin? Ja n’hi ha prou de tenir dependència de les companyies elèctriques que apugen el preu dels kilowatts i ells tenen una milionada de beneficis que es reparteixen entre els directius.
Hem passat un any terrible cada matí escoltant el preu que tindria la llum durant el dia i fent càlculs per saber a quina hora podies encendre la rentadora. No hi ha dubte que el famós “estat del benestar” s’ha acabat, almenys com el coneixíem fins a l’any 2010 i que va costar, als nostres pares i avis, vagues i mobilitzacions per a aconseguir-ho i, si no, penseu en els mileuristes de l’any 2000 i en els d’ara, això que 1.000 € és avui el Salari Mínim Interprofessional. Aquí algú, que no som nosaltres, ha gastat per sobre de les seves possibilitats.
A tot això, els polítics d’esquerres han venut la seva ànima al dimoni i s’han estovat, ja no existeix l’esquerra tirant a radical que portava els treballadors al carrer i a la població a lluitar pels seus drets; els han domesticat i s’han tornat animals de companyia que només de tant en tant es fan pipí a terra i això empipa una mica, però tenen el seu coixí al costat de la tele i d’allà no es mouen. El pitjor d’això no és l’esquerra domesticada sinó la dreta ultra galopant a les seves i on abans s’avançava ara es va enrere, entre d’altres coses gràcies a la por que ens encomanen aquells dels qui parlàvem al començament, els comunicadors. Hem de tenir criteri abans d’escoltar o llegir notícies; hem de buscar les fonts i els interessos amagats perquè estem entrant perillosament en un món més virtual del que ens pensem.
El futur serà el que nosaltres pensem, sempre que estem disposats a lluitar per aconseguir-ho. Aneu amb compte que diuen que quan arribi l’hivern el virus tornarà a martiritzar-nos, però recordeu que fa cent anys, la grip espanyola va durar dos anys i nosaltres ja els hem passat des que va començar la pandèmia. Però sobretot, fem els gestos que són al nostre abast per canviar el món, començant per tancar l’aixeta per estalviar aigua i agafar el transport públic en lloc del cotxe. I parlant d’això, bona notícia que siguin gratuïts els abonaments de la RENFE i d’alguns transports metropolitans. Ja era hora que ells hi posessin de la seva part i que es notés!!
Bona entrada de curs i CARPE DIEM!
