L’any 1977 va quedar instituït per sempre més que el dia 8 de març seria el Dia de la Dona Treballadora.
Una celebració que fins fa pocs anys s’havia fet de portes endins o en petit comitè. Les que no treballaven se sentien excloses d’aquesta celebració, fet que servia per recordar que les dones també fem feina, i molta, a casa.
Amb el temps, aquesta data ha anat agafant ressò, sobre tot mediàtic, i les dones podem cridar amb més força les nostres reivindicacions. Sobretot per les xarxes socials, que ja sembla que si no envies una imatge feta per altres, potser et miraran malament per no ser solidària.
Al segle XIX les dones vam començar a sortir al carrer, sempre poques, sempre amagades dels marits, pares i germans, i sempre perseguides per la policia, i pitjor, criticades i fins i tot insultades per les altres dones. Ara al 2022 una dona, presidenta de comunitat, demana que es reparteixin els diners del pressupost d’Igualtat en altres coses…
Des d’aquelles celebracions fins al dia d’avui han passat molts anys i encara no hem arribat a la igualtat. Mentre les cures de la família no siguin compartides al cinquanta per cent amb la parella, o l’estat i les empreses no posin les ajudes necessàries, les dones estarem en desigualtat de condicions.
Cal tenir molt clar que la igualtat no vol dir actuar i parlar com ho farien els homes per assemblar-nos més a ells, perquè llavors les úniques guanyadores seran les que més ho aconsegueixin (exemples d’això ja en tenim i no ens agraden). Igualtat vol dir comportar-nos com ens és propi, com ho fem les dones.
El canvi vindrà així, i només passarà quan la majoria dels homes ens facin costat i no es limitin a dir: “jo soc feminista”, quan el que volen dir és “jo no soc masclista” i que es posicionin quan sigui necessari.
Però ara hem arribat a un punt en què sembla que la commemoració o la celebració d’aquesta data s’ha frivolitzat tant com la de “yaesprimaveraenelcorteinglés” i es reparteixen llaços liles fins i tot quan vas a comprar el pa. A les manifestacions, les dones que tenen criatures petites o pares grans, o han de treballar més hores que un rellotge, no hi poden anar, i el seu lloc l’acaben ocupant les polítiques que s’han de fer la foto a primera fila o qualsevol que passava per allà.
Quantes dones van poder fer vaga, de debò, el dia 8 de març, amb el que això comporta de reducció d’ingressos? Quants homes es van aturar en solidaritat amb les seves companyes que no cobren el mateix que ells? Quantes persones se’n van adonar aquest dia que a la feina una dona és una “dona” o “mujer” (com la de fer feines) o una “senyoreta” o “señorita” (la que atén al telèfon), senzillament sense nom?
Són molts segles passats sense cap dret com a persones. La revolució és llarga i difícil perquè com que no tenim, ni la volem, la força, hem de lluitar amb la raó i és difícil fer-se entendre si els interlocutors no raonen. El futur de la humanitat ha de ser en femení o no serà.
Esther Pardo Gimeno
