Només per a tots aquells que malgrat tot el que està caient, tenen el temps suficient per a llegir quatre línies que només pretenen exterioritzar pensaments, informació, i alguna maldat.
Al mes de desembre, s’acosten aquestes festes les què, de sobte, ens recorden que tenim germans, fills, pares, tiets, nebots, cunyats, gendres, amics, coneguts… i un llarg etc. I la tradició ens porta un rar costum, el de “celebrar”, ens agafa la urgència de trucar-nos, felicitar-nos, quedar per a veure’ns, per menjar, per fer un beure, o recordar velles històries…
Han estat onze mesos de treball (en el millor dels casos) o d’atur (en els no tan bons), per agafar un paper i un boli per a escriure una carta. Un gest antic que ja no es porta massa, ara ni despenjar el telèfon i trucar està de moda, en el millor dels casos es parla per whatsapp i es deixa un missatge de veu, o per escrit.
Vivim temps moderns als quals em costa adaptar-me, soc antic i encara que no conegui al veí amb què em creuo a l’escala, m’agrada dir bons dies o bona nit. Em continuen agradant i inquietant les mateixes coses que fa cinquanta anys.
Avui he visionat un vídeo que m’ha fet rejovenir: una entrevista a una advocada i a un represaliat de la dictadura boliviana. En ell expliquen la seva denúncia per les atrocitats contra els pobles indígenes: detencions, tortures, judicis sense garanties i morts d’innocents… És llarga llista de dictadors a Sud-amèrica: el General Barrientos, Hugo Banzer, General Stroesner, General Videla, General Pinochet… i una infinitat d’assassins i criminals que es faria massa extensa.
A Europa, sovint, ens creiem que som el centre del món i que no hi ha més que el que coneixem des d’aquí. Ens oblidem que hi ha altres mons amb persones, cultures, olors, colors, religions, i que amb les seves diferències i diversitat ens enriqueixen cada dia.
M’agrada el cinema, hi he treballat i sempre m’he identificat amb els pobres, amb els marginats, amb els perseguits, amb les minories… Amb els “sense terra”, amb els veritables amos d’Amèrica “els indis”, amb l’Àfrica negra o amb “l’Àsia mil·lenària”. M’agrada el cinema de Patricio Guzman, de Ken Loach, de Llorenç Soler, de Mariano Lisa i Elisa Lumbreras. Cinema amb fonament i reivindicació.
Estic molt il·lusionat amb el projecte del cineclub que pretenem crear. En ell, i a través de pel·lícules pròximes, de problemàtiques socials, amb debats ens toquin la fibra, aconseguim entendre el que va passar, el que està passant i el que no volem que torni a passar.
Lectura, cultura, reflexió, consciència de classe i cinema, molt de cinema! En això estem i cap allà anem.
Paco Marín