Segona etapa de #LaTravessa
«L’Empordà és una vasta comarca natural posada al peu de les Alberes, els contraforts més orientals del Pirineu. Geogràficament parlant, forma una de les poques planes autèntiques que es possible de trobar en el territori del Principat […] Catalunya és un país sever, muntanyós, fragorós i aspre.
Josep Pla. Guia de Catalunya. Edicions Destino, Barcelona, 1971
Però, molt abans que la Via Augusta posés aquestes terres en comunicació amb el món civilitzar, l’Empordà fou accessible des del mar. Els grecs s’establiren en el pujol actualment ocupat per San Martí d’Empúries, entre el Ter i les boques del Fluvià. Uns decennis després, els romans, per barrar el camí d’Hanníbal, s’establiren a Empúries, fenomen transcendental del qual arrenca la romanització bàsica del país. Els romans aixecaren una immensa ciutat a Empúries, que encara avui es troba soterrada pels sorrals del golf de Roses per a vergonya general.
Tot aquest conjunt de circumstàncies fa que l’Empordà sigui un país molt antic, d’una ancianitat molt respectable. […] A mi, allò que m’impressiona d’aquest país és el fet d’haver estat tan trepitjat i concorregut per gents tan diverses i tan desiguals des de fa tants de segles. Aquest fet ha produït una població humana de sang molt barrejada, de tipus molt imprecís i d’obertura de compàs mental molt vasta.
[…] A mi em sembla que la influència grega sobre l’Empordà fou molt escassa. En canvi, la romanització fou profundíssima, i crec que la nostra mentalitat bàsica, com la nostra vida, és romana. Sobre la romanització s’hi empeltaren el romànic, el feudalisme i la vida gòtica. Es perfectament natural que un país de tradicions tan antigues i granítiques sigui, per la llei de l’acció i de la reacció el més sensible a la vida moderna, a l’individualisme i a la llibertat.
[…] A les ruïnes de l’antic monestir de Sant Pere de Rodes hi arribarem per Vilajuïga. Per aquesta ascensió sempre és recomanable un jeep.
L’ascensió és tònica; però, com totes les ascensions, una mica pesada. Les monumentals ruïnes formen un conjunt de construccions d’èpoques diferents que, vistes a una cera distància, s’assemblen més a un casell arcaic que a un monestir. Hi contribueixen les dues torres romàniques amb merlets en un costat i a l’altre de la façana. Tot està molt malmenat, però l’església i la torre que li fa de campanar fan un gran efecte.
El conjunt, avui terriblement depredat, devia ésser elegant. A la dreta del creuer de l’església s’obria una escala que comunicava amb el claustre, avui desaparegut; no en queda res.
Un precepte carolingi del 949 convertí la casa en monestir independent. Gaudí del favor de Roma, dels comtes d’Empúries i dels magnats. Fou un dels més rics i potents de la terra catalana. Posseí pobles, vastes propietats de terra, drets de pesca, béns de tota classe. Els seus dominis s’estengueren més enllà de les nostres fronteres, sobre Aragó i el Migdia de França. Depengué directament de Roma, i n’obtingué privilegis i gràcies innombrables. La devoció que provocà el monestir for tant vasta com potents els odis que aixecà. Amb el pas del temps les rendes es debilitaren i l’immens bosc de la Selva s’esgotà. L’any 1798 els monjos passaven a Vila-sacra, després a Figueres. Mendizábal el desamortitzà i passà a pública subhasta. La partida de la comunitat fou el senyal de l’inici del saqueig. Del seu arxiu riquíssim i de la seva immensa biblioteca només en queden exemplars escampats en cases particulars i en biblioteques estrangeres.
De Sant Pere de Rodes només queda l’immens panorama que albirem des de les seves ruïnes. Un Comitè s’ocupa del monestir, i ara que ja no queda res a guardar hi ha posat un guarda.
[…]
Des del Pirineu fins al marge esquerre de Ter s’estén la dilatada plana de l’anomenat Alt Empordà, amb capital a Figueres. És un país d’una bellesa prodigiosa, radiant, sobretot a l’estiu, en què els sembrats formen una fuga daurada i enlluernadora sobre la lluminositat del golf de Roses i del mar. Aquest impressionant paisatge pot esser contemplat des de diversos llocs estratègics un dels més còmodes i eficaços és el que ofereix la carretera de Figueres al castell de Sant Ferran.
[…] Figueres contenta l’esperit d’aquest paisatge. És una ciutat clara amable, neta, d’una simpatia extraordinària. Figueres és generosa, entusiasta, enamorada del espectables, tolerant, no pas massa donada a l’estalvi. El figuerenc s’exalta, belluga molt les mans, té un rostre mòbil, animat, necessita caminar pels carrers amples. És el poble de Catalunya que, relativament, té mes cafès i més sales d’espectacles. La gent no para mai. Li agrada cridar.
Absolutament urbana, neta, higiènica, confortable, clara. És l’única població de l’Empordà que té elements per a ésser una ciutat. A la Rambla hI ha una vivacitat estimulant, d’una picant lleugeresa.»
Fins aquí els fragments del text d’en Pla.
. o O o .
No està tot dit, però, de la vella comarca ni de la seva capital. Abans que n’hi haguessin republicans a Espanya, a Figueres ja n’hi havia un grapat.
A Figueres va néixer l’Abdon Terrades, qui amb 30 anys arribà a ser-ne elegit el primer alcalde d’Espanya encapçalant el Partit Republicà (1842) Tanmateix, no li van acceptar el nomenament perquè en prendre possessió del càrrec es negava a jurar lleialtat a la regència d’Espartero (en nom de la futura Isabel II)
D’aleshores ençà, la seva vida va ser la d’un perseguit polític. Va ser empresonat al castell de Sant Ferran, de Figueres, va exiliar-se a Perpinyà. Va aprofitar un perdó per tornar a Figueres, però el van desterrar a Sigüenza, i va tornar a l’exilar-se, aquesta vegada a París, des d’on va llançar una crida a la insurrecció dels republicans catalans i espanyols (1848)
Va tornar a ser elegit alcalde de Figueres després de la revolució del juliol del 1854, i el va exercir el càrrec fins que el capità general de Catalunya el va desterrar a Medina-Sidònia (Cadis), on morí el 1856.
Caldria esperar a la Primera República Espanyola perquè un altre català, l’Estanislau Figueras, fos escollit president de govern durant… quatre mesos !! (1873)
Ja es veu que ni el republicanisme ni el federalisme són l’especialitat política espanyola. Tal vegada el republicanisme podria ser-ho a Catalunya si renunciés al federalisme, però mai no hem estat prou forts per trencar el cadenat.
