Els vells rockers no moren mai, però ara, tanquen la boca

Aquest últims dies em venen a la ment les “lecheras” de la policia nacional i les mànegues amb les que ruixaven els manifestants a la plaça de Catalunya (finals dels anys seixanta i primers dels setanta del segle passat). No cal dir que també portaven porres i pistoles de les que maten. En aquella època tot era gris en aquest país. Per fer-ho més bonic, algunes ens pintàvem flors als pantalons i les portàvem al cabell. Escoltàvem emissores prohibides de l’altra banda dels Pirineus i intentàvem traduir les lletres de les cançons de l’anglès o del francès escrites en un paper per entendre el que deien.

Quan algun amic anava a l’estranger i portava un disc dels prohibits, circulava per totes les cases per tal que el pogués escoltar quanta més gent millor, el mateix que es feia amb alguns llibres. La paraula prohibir i prohibit era al nostre llenguatge quotidià. Sense oblidar que per veure pel·lícules prohibides, s’havia de travessar el Pirineu.

Si el govern de la dictadura prohibia, la gent estava per desobeir i si algun artista gosava fer-ho, les conseqüències podien ser en forma de multa d’import considerable, de tancament de l’acte o concert i si tot i així es realitzava, la policia arribava i feia fora els assistents a cops de porra.

Tot això passava perquè hi havia una cosa que es deia (i es diu) censura i que a les acaballes de la dictadura en dèiem dictablanda  quan en realitat el que passava era que feien censurar-se als mateixos artistes per després caure sobre ells si els censors consideraven que s’havien extralimitat. L’art de la metàfora i la substitució de paraules que sonaven semblant es va desenvolupar amb la intenció d’enganyar el censor. Recordem Els Joglars i la seva obra La Torna, que l’any 1977 (Franco ja era mort) els van fer un consell de guerra i condemna de presó.

En el cas de la música, en aquells temps s’havia de presentar la lletra de totes les cançons abans de gravar-les o emetre-les per ràdio o televisió. El Ministeri d’Informació i Turisme s’encarregava de donar el vistiplau o de prohibir-ne la difusió. Si eren autoritzades, abans de cada concert s’havia de tornar a passar censura, tornar a presentar les cançons que es volien cantar, demanar el permís per fer-ho i sol·licitar al Govern Civil de la província l’autorització per fer el concert.  Tot aquest embolic portava, algunes vegades que  es permetessin les cançons però no fer el concert o que es permetés el concert i es censuressin la major part de cançons.

De tot això fa més de cinquanta anys o sigui per als joves, l’any de la “Maria Castanya”. Doncs bé, en aquells anys hi havia gent en aquest país que cantava cançons prohibides i havia d’anar a París, concretament al teatre Olímpia a fer les gravacions dels discs. En citaré alguns:

Raimón i la cançó “Diguem no”  on diu – Hem vist tancats a la presó homes plens de raó- havia de dir : Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó-

Lluís Llac i “l’Estaca” de la que tots coneixem la lletra i que llavors es referia al franquisme però que s’ha adoptat a tots els llocs del món on hi ha una estaca per tombar. La van prohibir però no van poder impedir que es cantés als concerts, doncs el públic la va fer seva i la cantava tot i la prohibició.

Maria del Mar Bonet i Què volen aquesta gent?, cançó que explica el comportament de la policia en una fatal detenció. A ella la van detenir un parell de vegades.   

Quico Pi de la Serra i “El burro i l’àguila” Aquesta au és la que hi havia a la bandera espanyola i el ruc, el dictador. El cantautor no té problema en substituir Verda per Merda i dir fills de Buda als fill de puta.

Sembla mentida que arribessin a prohibir “El general Bum Bum” cançó tradicional infantil adaptada per La Trinca on hi diu: “la bandera, tant se val, és un tros de davantal” perquè consideraven que era un ultratge a la bandera i que darrera de la paraula “General” sempre hi havia d’anar Bum Bum. No fos cas que ningú no es pensés que parlaven d’un altre general.

Un altre dels autors molt perseguits per la censura va ser l’Ovidi Montllor amb cançons com “La fera ferotge”. I la llista es podria allargar amb uns quants més, prohibits no només per qüestions polítiques sinó també religioses o morals. Cap d’ells no va anar a la presó al tercer quart del segle XX, en un país governat per una dictadura de quaranta anys i després de quaranta anys més i sense que ens n’adonéssim hem anat perdent la llibertat fins a arribar a avui per l’anomenada llei mordassa que va instaurar la dreta i ara el Gobierno más progressista de todos los tiempos no vol o no té nassos de canviar.

Havia d’escriure sobre la detenció del cantautor de rap a qui han tancat a la presó per expressar, bé o malament, el que en pensa d’aquest país anomenat Espanya. La seva llibertat és la nostra també encara que no ens agradi el que diu ni com ho diu. I tampoc no vull oblidar l’altre que va marxar a l’exili pel mateix motiu, ni tots els que han estat jutjats per expressar la seva creativitat, sigui escultors, pintors, titellaires, actors o músics i que també alguns d’ells han anat a para al calabós o a la presó. No, això, al segle XXI, no pot passar. Hem d’entendre que la llibertat d’expressió és com el respirar. En un país lliure no es pot prohibir dir el que penses encara que hi hagi gent a qui no agradi, a qui molesti o a qui ofengui. Hi ha altres camins per denunciar-ho i obtenir compensacions. No hem d’oblidar que la llibertat costa molt de guanyar i molt poc de perdre, tant poc com que tot d’una, al megalòman de torn se li posi al cap.

Esther Pardo i Gimeno febrer de 2021