Redacció: Juan Bibian
La debutant Belén Funes té com a referents a Ken Loach i als germans Dardenne. Així que estem davant d’un cine social que vol anar més enllà de la denúncia evident per a plantejar una mirada intimista de la quotidianitat més senzilla i crua amb una càrrega humana indiscutible. Una proposta que impacta per la seva transparència i per unes interpretacions de Greta i Eduard Fernández d’una veracitat majúscula. (Com si fossin pare i filla a la vida real, que ho són).
Sara amb 22 anys té un nadó i fa treballs esporàdics de neteja o el que surti. Viu temporalment en un pis social i a més és “l’adult de referència” d’un germà de 12 anys acollit en un centre de menors. El pare d’ambdós ha sortit recentment de la presó i no es preocupa per a res dels seus dos fills. Sara compta els dies que li queden al pis d’acollida, els pocs diners que ha guanyat i té cura d’un germà petit que demana una atenció i una calor que ningú no li pot donar.
El debut en el llarg de Belen Funes no pot ser més prometedor amb aquesta mirada neta i transparent d’un personatge d’aquestes perifèries urbanes que segueixen endavant amb uns serveis socials desatesos i gràcies a la solidaritat d’un entorn que ajuda en el que pot. Una situació d’emergència social que se sosté en un equilibri inestable. A més d’aquest retrat social impecable, la directora té l’habilitat de mostrar uns personatges que arrosseguen un lastra emocional i que impacta en molts moments. Un film tan minimalista i humà, com profund, honest i directe.
