Un dels grans reptes de la humanitat per aquest segle és canviar el model energètic actual basat principalment en fonts no renovables i altament contaminants per un de nou més sostenible i eficient. No fa gaires anys, durant el govern de Rodríguez Zapatero, Espanya va apostar per ser a l’avantguarda d’aquest canvi i convertir-se en un país referent en la producció i consum d’energies renovables. Amb un territori amb característiques físiques excel·lents per produir-hi energia solar o eòlica, les empreses van començar a invertir en tecnologia, el territori es va anar omplint de parcs eòlics i horts solars i la nova indústria començava a generar nombrosos llocs de treball.
El canvi de tendència del govern espanyol: del foment de les renovables a les traves a l’autoconsum
Aquest impuls a les energies renovables, que semblava lògica i adient per a una Espanya sense reserves d’hidrocarburs i, per tant, fortament depenent de les importacions de petroli o gas, va començar a qüestionar-se als primers anys de la Crisi, amb les retallades del ministre d’Indústria socialista Miguel Sebastián l’any 2010, i es va acabar d’estroncar amb el canvi de govern i la gestió del ministre popular José Manuel Soria.
L’erràtica política energètica espanyola fa perdre lideratge al país en l’àmbit de les renovables
Ha estat precisament en aquest darrer període on s’han aplicat les mesures més controvertides, entre les quals destaca el conegut com a “impost al sol”. Aquest Reial Decret de 2015 de regulació de l’autoconsum va dirigit a aquells consumidors d’electricitat que té instal·lades plaques solars i genera la seva pròpia electricitat, alhora que està connectat a la xarxa elèctrica convencional. El Ministeri va introduir un peatge per a aquests productors-consumidors, al·legant que era necessari que paguessin per l’ús d’aquesta xarxa elèctrica comuna per tal de no carregar-ne el cost a la resta de consumidors. Això sí, el peatge se’ls aplica encara que no estiguin fent ús de la xarxa. A més el petit productor-consumidor genera habitualment més electricitat que la que consumeix i aquest excedent va a parar a la xarxa, per després ser venut per la companyia elèctrica de torn a la resta de consumidors.
L’”impost al sol” com a nou exemple de la relació entre la política i el lobi de l’energia
L’”impost al sol” ha estat criticat per quasi tots els sectors, des dels partits de l’oposició a les associacions de consumidors, que el consideren una mesura feta a mida per afavorir les grans companyies elèctriques de l’estat. Aquesta crítica es veu més reforçada si es relaciona amb fets com el cas Castor* o el fenomen de les “portes giratòries” que tant sovint fan que els polítics més importants dels partits espanyols passin als consells d’administració de les grans elèctriques i viceversa.
El tracte del Govern espanyol a les energies renovables ha arribat fins i tot al Parlament Europeu que, arrel de la queixa d’un ciutadà aragonès, ha demanat explicacions a l’Estat respecte a les retallades a les subvencions com al reial decret d’autoconsum.
La política energètica de l’estat espanyol ha canviat tant en els darrers anys que ha passat de ser el segon país del món en potència fotovoltaica a caure al desè lloc. En un món on les noves energies estan cridades a ser un dels temes clau del futur, Espanya està perdent no només molts llocs de treball, sinó també una oportunitat de lideratge mundial en tecnologia. Amb aquestes polítiques erràtiques, Espanya deixa molt en entredit la credibilitat del seu sector industrial i de R+D+I i sembla demostrar que no té una estratègia clara de país, tampoc en l’àmbit de l’energia.
*El cas Castor fa referència a uns dipòsits de gas que s’estaven construint a la costa enfront de les comarques del Montsià i el Baix Maestrat. A la tardor de 2013, després de generar una sèrie de terratrèmols de baixa intensitat (però prou perceptibles pels veïns de les localitats properes com per generar una alarma social significativa), el Govern va decidir paralitzar el projecte i va indemnitzar l’empresa constructora (participada majoritàriament per l’ACS de Florentino Pérez) amb 1.350 milions d’euros que cobraria de les factures del gas dels consumidors.
