Com bé s’ha observat en anteriors publicacions, la nostra ciutat neix a la muntanya de Montjuïc. Molts dels secrets valuosos de la muntanya es troben ens el recons més inèdits, sobretot si són sota terra.
Entre els anys 1200 al 800 abans de Crist, Catalunya es trobava poblada per una cultura rica i diversa, de saviesa i espectacularitat encara desconeguda, ja que les seves petjades treuen la son a molts científics a l’actualitat. Parlem dels Ibers, en concret, de la cultura laietana que va poblar la muntanya de Montjuïc i diverses zones del nostre barri.
La cultura ibèrica es divideix en tres gran etapes cronològiques. Per entendre el seu desenvolupament, com si d’una novel·la es tractés: té un nus, el que entendríem per període antic; un cos, que vindria a ser l’etapa plena d’aquesta cultura; i un desenllaç, on culmina la seva història, però que es transforma i s’adapta a les noves i properes costums de la colonització romana a Hispania. D’alguna manera, és la intencionalitat d’aquest article, aproximar-nos als nostres orígens ibèrics, – és a dir, els nostres veïns i veïnes més antics – a la ciutadania actual.
Com es donen a conèixer els Ibers i per què a Montjuïc?
La historiografia arqueològica ens explica que tot té un origen en comú al segle XX: des de la construcció de l’estadi olímpic; la obertura de la via fèrria que menava de Magòria al Port; les obres de l’Exposició Universal del 1929; la construcció del parc d’atraccions; les obres del cementiri sud-oest; i la gran remodelació amb el projecte urbanístic de les infraestructures olímpiques del ‘92. D’aquesta manera, amb el moviment vital de la ciutat, l’origen de la mateixa sortia a la superfície.
Les petjades dels Ibers
Tot s’inicia al 1928 quan l’arqueòleg C. Serra i Ràfols localitza les sitges de Port o Via Magòria situades al camí de l’Esparver, just darrere de la nostre redacció situada a la Bàscula, on varen aparèixer les restes d’un carro datat del segle V – mitjans del III a.C.
Posteriorment al 1990, a la mateixa zona es torna a excavar l’àrea i el resultat fou extraordinari: 21 sitges amb una capacitat de 20.000 litres aproximadament. Això suposava l’abastiment de 245 persones durant un any i el cultiu de camps d’almenys 204 hectàrees.
En aquestes sitges s’ha pogut documentar des d’espases i collarets, enterraments posteriors, però sobretot peces ceràmiques procedents de Grècia, la Península itàlica, Sicília i Eivissa. Però sens dubte, la troballa més sensacional fou la d’una moneda ibèrica amb el topònim ‘’Bàrkeno’’, on després els romans la modificarien a ‘’Barcino’’. És aquí, al nostre barri més passat, on trobem l’origen del nom de la nostra ciutat.
El nostre barri de La Marina, un nucli de Barcelona ple d’Història on fem i compartim en conjunt la nostre vida quotidiana, fou també viscuda per els nostres veïns i veïnes més llunyans.
Montjuïc, La Marina, el nostre barri en definitiva, és un lloc de Barcelona que sorprèn, que deixa sense paraules i que encisa. Que encara que avui estigui situada al no res, com si el poble barceloní no la reconegués com un barri més, és impossible negar el seu prestigi i la seva peculiaritat d’un centre humil que s’esforça per unes condicions dignes, una estratègia de benestar i d’intercanvis socials. Potser, no estem tan lluny dels Ibers, potser ens queda molt per aprendre d’ells, viure en comunitat i sobreviure.
Com va proferir Josep Calassanç Serra i Ràfols: ‘’No queda más remedio que admitir que el núcleo romano de Montjuïc era de bastante importancia sobre todo en los tiempos más antiguos de la romanización.’’ Abans ho eren, però si s’escau, podrem tornar a ser un barri on la màgia barcelonina hi tornarà a viure de nou.
