Pel Rubén Cruz
Avui no és cap sorpresa la Diada de la dona treballadora ni de la dona sense afegits que li donin valor.
Com fades, les dones en tenen per elles mateixes, perquè són origen i destí del món que troben desfet com un llit suat i del que deixaran, amb nosaltres a dins ben acotxats.
I de feina n’hi ha tanta que no se l’acaben… sobretot la cura desinteressada dels nostres destins, perquè de la feina retribuïda pateixen mancances estructurals (o patriarcals, si fa no fa la mateixa cosa) que hem de superar: bretxa de gènere, sostre de vidre, síndrome de la impostora…
El Patriarcat ha arribat a la conclusió interessada que la Creació de l’ésser humà és personal i a la carta, cada persona un Destí. I que Déu ens ha fet lliures de contradir la seva voluntat, a risc i ventura de pagar nosaltres el sobrepreu.
Però… Qui vol ser castigat pel Pare a qui li devem l’Ésser i el Destí?
«Atinguem-nos al paper assignat, homes i dones del cap dret, no vulguem interpretar un altre destí que no ens pertoca». Així, de ben segur que uns us hi posareu copalta i d’altres mocador d’obreres de la construcció d’un món estret que mira cap al Cel per un forat.
L’arquitecte i l’aparellador –els Enginyers— són patriarques molt ocupats en dissenyar l’obra; les obreres, homes i dones, en seguim els plànols que només hem de reproduir a canvi de mantenir-nos-hi vius, sigui drets, agenollats o estirats pel terra.
Potser és dia de pensar si les fades saben per què fan servir la vareta per reproduir el món que troben fet, i no per forçar-ne la sortida. Potser la revolució és improbable perquè la demolició controlada d’aquest món ja està en marxa.
Hi hauria algú
que voldria estimar
un dia de lluna
sota el cel clar.
Seria tot gairebé
tan senzill,
però cal que et demani
que ballis amb mi.
De Planeta sonor, de l’àlbum La fada ignorant, de la cantautora Lia Sampai
L’apunt d’avui és per recordar que a les seves mans la dona té tots els mons habitats, i tots els mons per descobrir, que són els nostres.
| Ran de l’aigüera mans de dona despullen danses de vels de ceba, (mans de dona despullen) arrels de llum i d’ombra presa i desapresa, tels de teranyina encesa… | Ran de l’aigüera mans de dona despullen esquinçalls de flor d’aram secreta. | Mans de dona saben, però desisteixen: cada dia clouen i ceguen i obliden —ran de l’aigüera— la dansa secreta. |
El 28 d’abril d’enguany ens oferirà el seu últim àlbum Un Delta fràgil, en concert al Teatre del Casinet d’Hostafrancs, dins del festival BarnaSants.
