Pel Rubén Cruz
El compte especial és el dipòsit personal del temps lliure que dediquem a activitats personalment satisfactòries (dir-ne profitoses fora un calc del món on regnen els comptes corrents, de particulars però sobretot de persones jurídiques)
Enriquim el nostre compte especial mentre gaudim del que millor sabem fer i més ens agrada fer. És el talent que portem dins, que fa un bé al món i sovint esdevé el motor i professió de les nostres vides.
Cadascú de nosaltres creiem actuar de la manera més personal que ens sembla, i tanmateix actuem socialment, embarcats en un mateix vaixell o embrancats en un mateix arbre que els nostres veïns, i que els veïns dels nostres veïns. Vivim enxarxats, a vegades també enredats o embolicats de mala manera. Vet aquí perquè el nostre compte personal és especial: a través de la comunitat dels veïns arribem a la generalitat dels humans, tant dels vius com dels morts, que tots som veïns d’aquest món.
No és cert que els morts no acaben de morir mentre quedi algú viu que els recorda: morim perquè allò nostre és passar, com diuen els versos de l’Antonio Machado.
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar.
Hi passem tots mentre anem oblidant, personalment i socialment, perquè nous neguits i noves oportunitats puguin ocupar el nostre cap i l’esperit de la nostra època. Allò més universal és l’oblit, que s’abalteix sobre tots nosaltres.
Oblidem per re-començar falsament, perquè el passat deixa petjada i no existeix la tabula rasa perfecta.
Oblidem més aviat que no perdonem. I ens aclaparen els buits que deixen a l’ànima les culpes que ja no recordem.
El nostre compte especial és el revers del nostre compte corrent, on les nostres hores de feina queden convertides en diners. El nostre compte especial és un amulet contra l’oblit.
Per això, si una vegada ja adults oblidem què volíem fer amb la nostra vida, potser devaluada pels neguits del nostre compte corrent, ens cal recordar els infants que hem sigut, quins somnis teníem, per tal de recuperar l’espontaneïtat perduda.
Recuperar l’espontaneïtat de la llengua materna i col·loquial, quina fal·lera tan senzilla i humana!
De mare i de llengua només en tenim una (LaMarina.cat, 2021.04.23)
