Pel Rubén Cruz
Sis de desembre del 2022. Avui hem participat en la manifestació convocada per l’ANC, contra la reforma agreujada del delicte de desordre públic que acompanya injustificadament la derogació del delicte de sedició.
La iniciativa de la reforma ha estat dels partits que donen suport al Gobierno espanyol de dins estant com a socis, i des del Congreso com a aliats pertot i a baix cost. Des del Govern, Esquerra Republicana ha corregut a vendre’ns aquest “èxit” de la seva taula de diàleg, i assegura que la situació de ningú no en surt perjudicada. A molts ens planteja dubtes raonables per a l’exercici de drets fonamentals en el futur. És clar, qui no tingui intenció d’exercir-los no té res a témer, oi?… Ens sentim amenaçats i intimidats per aquesta innecessària reforma. L’única opció correcta és derogar la sedició i prou. Per què costa tant d’entendre-ho?
L’electorat català va donar majoria absoluta als partits independentistes a les últimes eleccions catalanes, fa menys de dos anys. La situació actual no l’hem votada ni els a favor ni els contraris a la independència que el Govern s’havia compromès a culminar. Qui té la competència no ens convoca a les urnes per saber si avalem la travessia en solitari del partit hegemònic en l’independentisme. No oblidem que el més votat va ser el PSC, qui tampoc no té presa en demanar eleccions perquè els republicans es coguin en el propi suc i caiguin com a fruita madura.
Aleshores, si ningú té intenció de preguntar-nos-ho, ni tampoc ningú força la maquinaria perquè ens ho preguntin… que potser hem perdut la veu, juntament amb el vot?
Criticar els polítics no és populisme ni demagògia, perquè ben hem de dir la nostra quan els nostres representants fugen d’estudi. Els hem de demanar explicacions, oi?
Tota posició d’una persona envers la societat és política.
Victòria Peris
Ací i ara és contra decisions del Govern.
Òmnium ha interpretat correctament aquest risc, al costat de moltes més entitats socials del país. I tanmateix ahir ha disparat contra l’organitzadora d’aquesta manifestació, acusant l’ANC de “fer antipolítica” i d’enfrontar partits independentistes, companys de lluita.
La política és un servei que consistiria en escoltar les necessitats i les expectatives de totes les parts interessades per prendre decisions amb autoritat, de vegades desobeint les lleis injustes perquè es puguin complir els objectius i, és clar, això no és pas el que fan els polítics professionals de partit que, de tan obedients com són, no fan política.
Jaume Riu
Hem de poder dir quatre coses:
- 1a. Ens expressem políticament entre convocatòries electorals, no només el dia festiu d’obrir col·legis i urnes, perquè estem vius. Això és fer política, com una Diputació permanent fa el seu paper constant. Als ciutadans ens interessa la cosa pública, no la campanya electoral, ens interessa el camí fet entre dues convocatòries electorals i no la brega oberta per animar el vot. Ser republicà és participar pertot en política.
El meu silenci o la meva protesta també són política, i si els critiquem, el mínim que podrien fer és escoltar. Però ni això fan!
Il·lu González
Antipolítics són els que voten cada quatre anys i es desentenen dels afers comuns, per ocupar-se només dels propis. Antipolítics són els polítics que ara mateix fan servir els nostres vots com els hi rota, i els electors que hi combreguen per comoditat.
Acusar de “fer anti-política” és desqualificar la política del rival… al qual vols comprar-li la voluntat amb l’excusa de les lluites compartides. Força miserable.
Pep Agulló, i Rubén Cruz, plegats
- 2a. La convocatòria enfronta entitats independentistes i sobiranistes –encara que no només— a partits que no ho són pas, com el gir estratègic cap a la utilitat dels republicans ha demostrat amb escreix. I perquè no ho són, els electors independentistes els hi reclamem la iniciativa. Posar-hi fulles directament sobre aquesta nafra indica que d’autonomisme plora la criatura. I fins i tot se n’ofegarà, si la deixem fer al seu gust.
Pretenen que ERC encara és un dels “diferents agents del moviment independentista,” quan és un agent del PSOE i altres forces unionistes.
Roser Caminals
Pedro Sánchez i membres del seu partit i també del seu govern, han declarat obertament i pública que la reforma del delicte de desordre públic agreujat portarà els exiliats de tornada a Espanya, “que es lo que todos queremos”. De la boca del govern català ni del partit que el sosté no ha sortit cap desmentit: “que no és això, companys, no és això, el que es pretén”. Per què, aquesta actitud tan poc amistosa amb els aliats de la independència compartida?
Com grinyola Òmnium…
Àngela Busquet
- 3a. La independència és l’única lluita compartida que no es fa. Amb nosaltres, els aliats volen compartir les amenaces i la intimidació de l’enemic.
A les dictadures no es contradiu res del que fa un govern. T’hi has de jugar la vida lluitant a la clandestinitat. Ara que la democràcia avança però no progressa, la crítica es diu confrontació que divideix.
Carme Tulleuda
- 4a. Com diu Joan Fuster, quan no fem política (la nostra) estem deixant que altres ens la facin (la seva). Això ja passava en la democràcia orgànica que van reciclar els nostres representants a la Transacció, i vam fer-la clandestina. Ara que anem pel Màster en Democràcia Avançada és encara pitjor: que ens facin l’antipolítica i ens hi acusin. Haurem de fer-la desobedient i pacífica.
Opinió amanida amb comentaris de companys de manifestació que s’han expressat públicament al digital Vilaweb.
