Esther Pardo i Gimeno
Vaig descobrir la Núria Feliu, sent encara una nena, gràcies a la afició a la música de jazz que tenia el meu pare. Va ser als anys seixanta del segle passat, en temps del dictador Franco; una dona amb veu de negra cantant en català la música de Ray Charles, Lou Bennet o Frank Sinatra. Després, crec que la seva discografia ha estat segurament la més àmplia de qualsevol altre artista de totes les èpoques. Va cantar tots els estils que li agradaven, sempre en català i sempre amb els seu estil particular que ho feia sonar tot bé.
Però a part de per la seva música, va ser una persona molt coneguda al nostre barri. La vàrem veure i escoltar a la Biblioteca el 2017, fent un recital de poemes patriòtics. Un any abans, va rebre el “Memorial Francesc Candel de Cultura” per part de la Fundació Candel I la darrera vegada ha estat, fa molt poc, inaugurant l’exposició fotogràfica dedicada a ella del fotògraf i veí nostre, Josep Vicens, per celebrar el vuitantè aniversari de la cantant. No hem d’oblidar que la seva relació amb La Marina també venia donada per la seva amistat amb el Paco Candel i també amb Pere Baltà, fins fa poc president de la Fundació que porta el nom del nostre escriptor.
Com deies a la teva cançó: No ens caldrà portar bastó, ni sandàlies ni sarró
Bon viatge cap al cel, Núria Feliu.
