Juan Bibian
Es diu que “Las leyes de la frontera” és cinema quinqui modern del segle XXI, però no hi estic totalment d’acord. La pel·lícula va molt més enllà d’aquesta etiqueta, especialment en el seu arrencament i en el seu tancament, en el que hi ha drama, nostàlgia i esquinçament. La pel·lícula ens explica una gran història d’amor truncada per la situació i per l’època. Tots els personatges estan ben dibuixats, també els diàlegs son més adequats que els de films de referència dels anys 70 i 80 del segle passat, com “Perros callejeros” de José Antonio de la Loma, “Navajeros” de Eloy de la Iglesia, o “Deprisa, deprisa” de Carlos Saura, per posar alguns exemples. La clau està, sobre tot, en el guió escrit pel gran Jorge Guerricaechevarría, que avança molt adequadament.
La primera part és bastant previsible i no massa aconseguida, però a rel de l’atracament al banc, el ritme, l’acció l’interès augmenten i acaba de forma notable. La pel·lícula, basada en la novel·la homònima de Javier Cercas, ens atrapa i ens transporta a un món que ja no existeix, el dels anys setanta i els de la nostra joventut. La frontera del títol és tant la zona límit, de pas, entre la infància i l’edat adulta, com la que existeix entre una ciutat projectada cap a la modernitat, la Girona en la que es desenvolupa la pel·lícula i també el Raval barcelonès junt amb d’altres poblacions de Barcelona.
Daniel Monzón, tot un especialista en el cine d’acció, recordem “Celda 211” o “El Niño”, aconsegueix un treball digne i destacable encara que no sigui excessivament original. És una historia que ja hem vist, i moltes vegades, això, en canvi, no afecta l’experiència de visionat, que resulta agradable i atractiva gràcies també a un excel·lent repartiment de joves actors, en especial, el trio protagonista.
