Burt Lancaster i Clàudia Cardinale ballen en l’escena final de Il Gattopardo, pel·lícula dirigida por Luchino Visconti (1963) En havent ballat, el Príncep de Salina es perd als carrers de Palerm, de retorn als arrels.
La pel·lícula se basa en la novel·la de Lampedusa (1957) que ha donat nom a una actitud política (una escola sense acadèmia) en el país de Maquiavelo i de la Màfia, la influència de la qual actitud s’ha globalitzat. L’oportunisme amb visió reaccionària de sèrie. No en debades, el títol no es tradueix com allò designat, un guepard, sinó que passa a la tradició cultural de cada país mantenint-ne el nom propi.
Bufen temps de canvis.
Temps de canvis, de l’àlbum Segueix-me el fil (2010), de Beth
Avui ens trencarem el cap
pensant què podríem haver fet molt millor
tot allò que vam fer tan bé com vam poder.
Però sé que sabràs
apreciar la meva bona voluntat.
[La Resolució de 22 de juliol de 2010 del Tribunal Penal Internacional de l’Haia, sobre la independència de Kosovo], formulada a conseqüència de la pregunta de l’Assemblea General de les Nacions Unides a proposta de Sèrbia, va ser clara: «El Dret Internacional general no preveu prohibicions sobre les declaracions d’independència i, per tant, la declaració del 17 de febrer de 2008 no viola el Dret Internacional general»
ERC. Ponència polÍtica aprovada el 6 de juliol de 2013. La Farga, L’Hospitalet de Llobregat
Si aquest era el pla estratègic mesurat amb intel·ligència col·lectiva, com és que se’n va anar en orris? ERC no el va poder compartir a Junts pel Sí amb els seus socis? O no li van comprar la idea?
Em penso que si haguessin fet un front comú el 10 d’octubre del 2017 en lloc de deixar sol el MHP Puigdemont, els independentistes haurien convocat unes eleccions plebiscitàries que ens acabessin de decidir i que Espanya no hauria pogut espanyar en tant que convocades sota normativa autonòmica. I que amb un resultat favorable, hauríem pogut declarar a continuació la DUI davant la comunitat internacional.
Vet aquí que Vicent ha comentat la carta de Jordi Sánchez, i n’ha fet suc. Ens posem a debatre-la.
Vicent P. El diari ARA es fa ressò de les forces gattopardianes en una segona transició autonòmica i n’ha publicat consecutivament un article de l’Oriol Junqueras i un altre del Jordi Sánchez.
Sánchez hi fa una confessió important però incoherent. Perquè si el Primer d’Octubre no va ser un error però per a ell sí, que no volia fer la independència sinó només espantar Rajoy, cal saber ¿Quants i qui més com ell ho pensaven?
Si aquest era el pla d’alguns, d’una elit, és evident que la gent el va desbaratar. I també potser que, atenent aquella voluntat popular del Primer d’Octubre, una part dels líders d’aquella elit, hagin optat per continuar d’una manera diferent el combat per la independència de Catalunya, des de l’exili.
Ens plantegem diverses preguntes i alguna resposta.
Què et semblen les declaracions fetes?
Pep A. En principi el referèndum no era punt final de res, sinó el principi del procés cap a la independència. Però per alguns, sembla que sí.
Però el més interessant és la teoria d’un complot. “Sóc dels qui creuen que l’1 d’Octubre…” Qui són els altres? O potser es pensa que es pot justificar darrera d’un indefinit “molts que hi creuen”?
És significatiu que les veus que desnaturalitzen l’1-O surten del costat dels presoners, no pas dels exiliats.
És una cabòria meva sense cap prova, però per un mecanisme psicològic, si tens la convicció que no busques la independència sinó que t’has vist empès pel tsunami ciutadà, creus també que la repressió ho tindrà en compte i optes per no fugir. Però la revolta pacífica i democràtica els ho va tirat per terra!
Joan L. Vàltonic li ha fet una piulada a Junqueras que també serveix pel Jordi Sànchez: “Per fer un Santi Vila no calia passar 4 anys al “talego”.
Joan B. Vull creure que són maniobres pactades amb els socialistes per obtenir l’indult. Si fos així ho entendria. I un cop surtin de la presó, que marxin cap a casa i que deixin la política. Perquè han quedat desqualificats per representar ningú.
Jaume R. La presó fa estralls i aquesta era la intenció de la sentència.
Els presos polítics, no són l’eina útil per desobeir sense complexos, a diferència dels líders que no són polítics però estan a la política, com Laura Borràs, Joan Canadell, Jaume Alonso Cuevillas, Gonzalo Boye, Toni Comín, Clara Ponsatí o Carles Puigdemont…
Mercè D. Penso que els presos tenen molta barra, que ens menyspreen i se’ns pixen a la cara.
Ningú no els va obligar a presentar-se a càrrecs públics, Si no tenien intenció d’arribar enlloc, ens han de demanar perdó en públic.
Francesc S. Les seves declaracions no són pròpies de presoners que han perdut el nord i ho fan tot per a sortir de presidi. I no és així perquè ja saben que en sortiran, declarin el que declarin i facin el que facin. De manera que no calia dir res, el més elegant fora haver callat.
Però si han fet aquestes declaracions és perquè actuen com a polítics i treballen de costat amb l’estat espanyol per a desvirtuar l’u d’octubre i la revolta catalana. Així doncs, no són pobres presoners despistats, són polítics traïdors a la causa catalana.
Albert M. No és lògic que les organitzacions els mantinguin en llocs decisoris estant a la presó, o és que no hi ha més gent prou vàlida a fora? Deixeu-los tranquils que refacin com puguin la seva vida, però mentrestant, que els periodistes parin d’arrencar-los declaracions que tots sabem que no hagueren fet mai de no viure en el país més feixista i més troglodita del món occidental.
Juan Martín A. Per fi hem caigut del ruc. Aquesta és una excel·lent notícia, perquè per a trobar solucions, primer cal saber on estem i amb qui estem.
Semblaria que tots s’hagin posat d’acord per dir-nos, al mateix temps, que cal caure del ruc que ells van alimentar. Això és un reviure els fets de “La traïció dels líders”, de Lluís Maria Xirinacs.
Si la Cort del Regne té un contenciós amb Catalunya és per defensar la seva butxaca, que és la nostra. Molts repetim que cal actuar. I us pregunto: que ja feu prou per foradar els interessos de l’Ibex35?
Ramon P. Si el referèndum de l’u d’octubre havia de ser una amenaça per algú, una vegada consumats els fets perden la seva capacitat amenaçadora. Quina manera de forçar un referèndum pactat amb l’estat espanyol!
Ricard P. Espantar Rajoy per a obrir una via de negociació… Per a negociar què?
Pep V. Crec que tota la gent que va preparar l’1-O, vam votar i els qui van rebre cops i maltractaments de la policia espanyola no ens mereixem gens aquestes declaracions. Per respecte i per dignitat, si surten de la presó haurien immediatament de deixar la política.
Pels qui el vam viure, l’Octubre era…
Salvador A. Jo vaig anar a votar l’1 d’octubre amb el convenciment de que el meu govern, en cas de victòria del si, declararia la independència. Ara bé, el cervell -aquest disc dur dissenyat contra el patiment i les incoherències- oblida amb facilitat tot allò que destorba el relat desitjat, coherent i que ens dona la seguretat de saber qui som i cap on anem.
Parlem de diàleg?
Catalunya, el seu Parlament i el seu govern sempre han buscat l’entesa amb l’estat espanyol per aconseguir preguntar als catalans el model de país i el lligam amb Espanya, sobretot després que l’estat hagués rebentat l’Estatut del 2006 i que una gran part del catalans entenguéssim que l’autonomia era un model caduc, que no servia per la pervivència del nostre poble.
El diàleg amb l’estat s’ha buscat sempre. Quan es va convocar el referèndum del 2017 vaig sentir, en reiterades ocasions, declaracions de Puigdemont i Junqueras en el sentit d’esperar una proposta de l’estat.
Què va fer el President Puigdemont quan va avortar la declaració d’independència el 10 d’octubre del 2017 sinó esperar el diàleg?.
- Què va passar la tarda-nit interminables del dia 26 d’octubre del 17?,
- no esperava el President Puigdemont una sortida “honrosa” ─llibertat dels Jordis i no aplicació del 155─ a canvi de la no proclamació?.
- Què va passar després de la proclamació de la independència?,
- Per què no es va publicar en el Diari Oficial de la Generalitat?.
- Per què el govern va fugir en desbandada?.
- Per què no es va donar l’oportunitat al poble de defensar la República?.
Tots aquests dubtes poden tenir una resposta coherent, i la catxa els resol i els explica tots.
Dit això, torno a dir que l’1 d’octubre vaig anar a votar per la independència de Catalunya.
Ricard P. Estic segur que una part del govern va convocar el referèndum pensant que si el guanyàvem farien una Declaració d’Independència i començarien una negociació per veure com fer la separació… potser una altre part del govern pensava solament en forçar una negociació… és ben cert que l’1-O va ser un acte de desobediència i que ningú s’esperava com va anar, però ja sabíem que farien l’impossible per impedir-ho.
Ara hem après que no podem deixar mai més la iniciativa al govern autonòmic.. l’hem de tenir nosaltres. Tota la raó al MHP Quim Torra: l’autonomia és un obstacle per la independència.
Lola T. Al 2017 no sabíem el que ara sabem. Per més referèndum que es fes, em sembla obvi pensar que caldria un diàleg amb l’estat espanyol, més aviat que tard.
No tenim exèrcit ni soldats. Per tant, l’única opció és negociar, dialogar i trobar un consens. Vist que Ñ s’hi tancava en banda, l’única forma era forçar un diàleg amb la mediació de la comunitat internacional. Fins i tot així ho diu el president Puigdemont al seu llibre “M’explico”. I dir això no és cap engany, estafa o pixarada sobre l’1 d’Octubre. Es va intentar forçar al diàleg, és clar que sí, esperant que almenys la UE intervingués i facilités el diàleg. Un error garrafal de càlcul. Així que tots aquests qui bramen des del sofà farien bé de preguntar-se si estan disposats a formar part d’un exèrcit per guanyar aquesta batalla. En comptes d’acarnissar-se tant sobre certs presos polítics.
Miquel S. Que el referèndum era per a intentar forçar l’Estat a una negociació ja va quedar palès el 10-O amb la declaració d’independència dels 10 segons. Aquella frenada en sec, que el Parlament no va ni votar, per a què era sinó? El mateix President Puigdemont ho va dir, per a intentar deixar temps per al diàleg. Però fins i tot aquesta sortida ha de tenir data de caducitat
Ramon P. Jo també pensava què la declaració era més per forçar l’Estat a negociar que no pas per aconseguir la independència de bones a primeres. Finalment es va convertir en una declaració d’intencions clara i concreta. Si les negociacions fracassessin, la via unilateral seria la nostra salvaguarda.
Carles G. Cal ser molt jove o poc lúcid per haver pensat que aquella acció memorable i del tot reeixida havia de desembocar directament en la independència, en lloc de ball d’un ball de bastons i repressió ferotge.
Teresa P. Doncs serà per manca de lucidesa, però la meva història comença l’1-O. Vaig anar a votar ben d’hora, a les cinc del mati, i vaig veure-hi que començava tot, només ho pot fer el poble.
Miquel G. Vaig ser part molt activa en el procés i quan preguntava si hi havia alguna possibilitat de tirar les coses endavant, la resposta oficial sempre era que “estava tot pensat” en el millor dels casos, o cap resposta la majoria de vegades.
I vencent totes les recances, pensava que un cop superat l’escull del referèndum es cridaria a la resistència, que els mossos obeirien al President de la República i que com a mínim s’intentaria el reconeixement internacional.
Tanmateix, no hi havia res preparat. Les estructures no hi eren per enlloc, i el 10-O la independència va durar 8 segons.
Però no podem deixar perdre la flama ni l’esperança tot esperant temps millors. Temps millors que no ens podem quedar simplement quiets esperant sinó que hem de provocar.
Joan Ramon G. No em crec ni que els polítics l’1-O anessin de catxa ni que anessin a totes a fer efectiva la república.
Les persones quan ens enfrontem a situacions incertes on el resultat no depèn del tot de nosaltres mateixos sempre contemplem diversos escenaris. També els polítics i dirigents de la societat civil d’aquell moment els contemplaven, n’estic segur. La diferència entre uns i altres és qüestió dels respectius límits, i l’estimació de les conseqüències de tirar per un camí o per l’altre.
El més greu error que varen cometre els polítics en aquell moment és infravalorar els perjudicis de fer efectiva la república el 3 d’octubre i sobrevalorar les dificultats de fer-ho.
Els que varen escollir la presó són els més equivocats, perquè aleshores es pensaven que tot s’acabaria amb una multa, i ara es pensen que sortiran de la presó si reneguen de Catalunya, perquè són uns indults trampa que el gobierno ja té pactat amb els jutges que els anul·laran, i els presos es quedaran sense llibertat i sense dignitat.
Els que varen escollir l’exili, si més no, varen escollir el camí llarg però no varen renunciar a assolir la llibertat
Que la presó hagi renegat de Catalunya està fent molt de mal i provocant molta desmoralització entre l’independentisme. Sort tenim d’Espanya que ens collarà tant com calgui fins que no puguem més i no tinguem més remei que lluitar per assolir la llibertat.
Que els demanaries explicacions? Quines?
Jordi C. Jo també em faig preguntes. Intensament.
- Per què es va introduir al full de ruta dissenyat pel Consell per la Transició el referèndum?
- Quin sentit tenia aparcar la via unilateral perfectament dissenyada?
- Per què la CUP i l’ANC, encapçalada per Jordi Sánchez, van impulsar de manera entusiasta aquesta idea?
He repassat els fets protagonitzats per Junqueras i Sánchez i he arribat a la conclusió que els articles publicats a l’Ara són perfectament coherents amb el conjunt de les seves accions durant aquests últims anys.
Que ni l’un ni l’altre han perseguit la independència. Introduir el referèndum era l’obstacle perfecte per parar el procés independentista ja que consideraven impossible que s’executés amb èxit.
Però quan la societat catalana ens hi vam implicar, van perdre el control de la situació. L’únic recurs que els quedava era treballar a fons per aconseguir la desmobilització.
Núria C. La presó fa estralls i és clar que els nostres presos no tenen ni la fortalesa per aguantar-la (mai no entendré com van anar-hi voluntàriament) ni sobretot la convicció de la causa que representen (si t’hi entregues, és per fer del teu captiveri una lluita).
Personalment prefereixo no fer-me mal esbrinant qui era què, noble o traïdor, i mirar endavant. Seguiré a qui respecti l’Octubre del 2017 perquè, així com n’hi ha que en reneguen, estic convençuda que d’altres hi van creure després de veure la gent al carrer.
President Puigdemont, has de parlar-nos amb claredat.
Jaume V. M’estimaria més dedicar energies en promocionar Consell per la República. És obvi que cal saber la veritat, i no enganyar-nos. Però també caldrà alguna vegada deixar de tractar-nos de traïdors i botiflers. Parlem de com fer més gran el Consell, i parlem de reactivar el Procés Constituent.
Carles M. Formo part del Consell per la República. Reclamo que el mateix Consell o el MHP Carles Puigdemont parlin clar i posin les coses al seu lloc!!!
Antoni D. Tot el meu suport al Consell per la República, mentre espero que el President Puigdemont ho expliqui tot, esbandeixi noses i paràsits.
Rosa G. La qüestió és qui ho va organitzar i quan ho van saber els altres. Qui s’ha rendit i qui segueix lluitant. Qui és un mentider i qui n’ha pagat les conseqüències.
Melitó C. L’ú d’octubre el poble anava unit però els interessos dels polítics professionals eren naturalment diversos. Algun dia ens ho haurem d’explicar amb calma perquè, sense aquests interessos, les urnes encara serien a la Xina.
Jesús A. En qualsevol disputa sempre hi ha una part d’estratègia que sovint no és entesa per la majoria d’un moviment, però necessària per assolir l’objectiu final. Ens cal confiança fins a la fi del camí i no anar esgarrapant-nos mentre el fem. Si en acabat no som on volíem anar, ja passarem comptes.
esgarrapant-nos mentre el fem. Si en acabat no som on volíem anar, ja passarem comptes.
Mati S. Sí, hi ha massa preguntes que necessiten resposta. No obstant, veient el treball en l’exili, crec que cal mantenir la confiança en el Consell per la República, instrument creat fora de la legislació espanyola per tal de poder fer efectiva la independència de Catalunya.
Josep S. Es arribada l’hora que el President Puigdemont doni un cop de timó i es desprengui del llast.
Ed G. Espero resposta de Junts, que ha traït a tots aquells que pensàvem que era diferent d’ER.
Oriol R. Entre l’1-O i el 14-F l’independentisme ha perdut, pel cap baix, 600.000 vots. Amb quin dret s’apropien del referèndum per a dir ni ase ni bèstia? Ja n’hi ha prou!
Discutim quina pot ser la millor manera de recuperar i canalitzar aquests 600.000 vots que falten per a fer efectiu el resultat de l’1 d’octubre.
Un procés minat de traves i paranys…
Un procés minat de traves i paranys…
Toni S. És sorprenent que hi hagi algú sorprès per les declaracions del senyor Junqueras. Personalment crec que va deixar molt clar el seu rebuig d’enfrontar-se amb l’Estat quan va fer tot el possible perquè no es pogués constituir un “govern a l’exili”, lliurant-se a la justícia espanyola (i convencent a d’altres perquè fessin com ell) Perquè no és el mateix tenir uns quants consellers a l’exili que tenir-hi tot un govern. Aquesta decisió va ser el primer acte de rendició.
Francesc R. Després de les declaracions dels protagonistes polítics, tinc clar que el Procés va ser una estafa piramidal a més de dos milions de persones que no només estàvem disposades a deixar-hi la pell sinó que alguns l’hi van deixar.
Marcel D. No m’ha sorprès gens el contingut de l’editorial. M’ha sorprès el to directe i sense eufemismes. Cal no ser excessivament cruel en les mirades retrospectives, perquè la política és performativa, es va fent mentre succeeixen els fets, en temps real i sense possibilitat de considerar tots els factors presents. Tanmateix, al retrat del líder Jordi Sánchez trobo a faltar tres coses gruixudes:
Una. Va ser ell qui va proposar el referèndum al Parlament, quan s’havien pactat unes eleccions plebiscitàries, una DUI i seguidament un referèndum validant o no la independència amb una Constitució pròpia.
Dues. Va cessar tota activitat política i deixar l’acta de diputat quan estava a la presó, la qual acta va reclamar quan l’ONU va admetre a estudi el seu cas…
Tres. Així les coses, fa pocs mesos retreia a Junqueras que volgués dirigir la política des de la presó, i que ell mai no ho faria. Tot seguit s’hi posa.
Toni B. Els dirigents de l’1-O no ens van enganyar. Podem dir que no s’esperaven l’èxit del referèndum i no van saber gestionar-lo. Recordo en Jordi Sánchez dient uns dies abans que si s’aconseguien un milió de votants, el referèndum seria un èxit. No hi comptaven amb els 2 milions, van fer unes previsions equivocades. Els que han anat a la presó no s’han enganyat a ells mateixos, sinó que han tornat a fer-ne.
És per això que el dirigents empresonats no són lliures de prendre les decisions més adequades ni poden dirigir les forces independentistes!
Montserrat V. Això que passa a Catalunya és massa gran pel nivell dels nostres polítics.
No crec que siguin botiflers, traïdors o venuts al règim. Simplement, són mediocres.
Berta C. Avui ja no veig cap diferència entre els juntistes i ER. No hi ha astúcia, alçada, ni grandesa. No parlo de la persona, maltractada per un estat podrit de corrupció revenja i supèrbia, sinó del polític.
Benvolgut president Puigdemont, no tornaré a votar el teu partit perquè és un error que un pres polític ens arrossegui unilateralment pel fang, com si no n’hi hagués prou amb l’altre pres polític que tutela el govern de la nostra nació.
Bonaventura C. En l’actual context convé saber quan el moviment independentista va començar a guanyar, que jo diria que va ser amb la organització dels referèndums als pobles, i també quan va començar a perdre, que considere que va ser quan els presos polítics van acceptar com a bona la justícia espanyola, tot participant en el juí farsa, i fins i tot assumint com a pròpia la llengua dels que els estaven jutjant. En legitimar el juí, ja havien signat la rendició, la resta és una llarga agonia de mentides, i ara caldrà refer les estructures polítiques si hom vol realment assolir algun dia la independència. I el primer pas serie que la CUP trenques amb el govern.
Què haurien de fer els presos polítics i exiliats?
Núria F. L’1 d’octubre vam demostrar pacíficament que volem ser independents. Que segueixin les elits jugant les seves partides de pòquer si volen, que el poble menut sempre està quant se’l necessita.
Maria S. Tenir por no és cap defecte, però amagar-ho, sí.
Francesc A. Si un ostatge pot prendre las decisions en nom del seu poble, el poble és l’ostatge.
Joan Maria R. La feina dels presoners és intentar sortir de la presó, no dirigir el país.
Salvador M. Junts i ER amb ells esdevenen projectes fallits. Cal reparar el mal que han fet als votants del 1r d’octubre. Algú ha de demostrar que vol guanyar la Independència, no es pot dir el que han dit aquests senyors i quedar-se tan tranquil..
Joan F. En Jordi Sánchez té el dret d’explicar el que li sembli però no ha triat el moment adequat. En Junqueras ha aclarit la seva posició, s’ha situat fora de la història i, per tant, s’ha d’oblidar.
Pere S. Ara que personalment ja no tenen gaire més a perdre, el paper estratègic dels presos pot ser decisiu i valuós, si concentren els seus esforços i declaracions en plantar cara a aquest Estat antidemocràtic i posar-lo contra les cordes. Contribuir a la derrota judicial de l’estat a Europa és el millor servei que poden fer a Catalunya i a la democràcia.
Pere G. En qualsevol partit democràtic de qualsevol país democràtic, després d’aquesta atzagaiada el secretari general hauria de dimitir o ser cessat. Com que Jordi Sánchez no és un tros d’ase, és inconcebible que no s’adoni de quina manera s’ha desqualificat com a polític català.
Josep V. Per mi, Puigdemont no és la persona que ens cal per a liderar el procés. Ha sigut esmunyedís i ha demostrat molta perícia però no és suficient per a guanyar.
Cal un nou equip prengui les regnes de l’estratègia amb convicció i no únicament des del pla jurídic, sinó que basteixi l’arquitectura completa del nou Estat. Per fer-ho cal la complicitat de molta més gent.
Roser C. Amb l’abans de l’1-O només podem especular; amb el després, tenim proves de les actuacions. Sobre aquesta base, encarem les energies cap al futur, l’immediat.
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 9 de juny del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz.
