Soc Ramiro, veí del Passeig de la Zona Franca i, dies després d’haver votat, els que hi vivim ens hem despertat amb un forat a la porta del número 242 que ens feia por de caure-hi. Un escapament d’aigua havia buidat mig metre cúbic de sorra sota les rajoles del carrer. Tothom que en sortíem o que hi passàvem hem hagut de trepitjar amb por pel voral del sot. Però feia un solet tímid i jo estava decidit a estirar les cames arronsades pel mig confinament domiciliari que patim les persones grans, que només sortim quan ens cal comprar alguna cosa.
He caminat fins a l’escola Enric Granados i, en tornar a casa m’he passat pel mercat de La Marina, on he comprat verdures i pollastre i he saludat amics i coneguts. Estava cansat de la caminada llarga i volia seure una estona… però, on? Fa tres mesos que els tres bancs que hi havia per seure entre Mineria i Foneria s’han enlairat amb les obres del carril bici al passeig…
Pujo a casa, col·loco la compra a la nevera i finalment sec. He fet una becaina, perquè he vist l’escena de la pel·lícula Up quan la casa d’un vell jubilat com jo surt volant pels aires arrossegada pels globus de colors que li havia enganxat un noi escolta, per ajudar-lo a escapar d’un mal son que l’empaitava. I també he sentit la cançó “Quan tot s’enlaira” amb què Txarango m’ha vingut a rescatar:
“Quan tot s’enlaira
toco els somnis de puntetes
junts podem arribar més lluny, més lluny.
Un llarg viatge,
il·lusions dins les maletes,
junts podem arribar més lluny, més lluny”.
Em desperto i el forat encara hi era… i les meves dues trucades al 010 demanant el retorn dels seients públics no havien tingut cap efecte, però he pensat que no podia abandonar i he trucat La Marina, perquè em donessin un cop de mà amb una Cita Prèvia.
Quan divendres a la tarda s’hi van posar del diari en contacte amb mi per telèfon, el forat ja havia desaparegut.
Ramiro L. Grimau
