Vet aquí que una vegada hi havia una dragona que habitava a una espluga a dalt d’una cinglera, al petit asteroide de Totplegat, ben a la vora d’aquí. De tan excepcional i capaç com era, li ha quedat la majúscula al nom.
Dragona passava la vida resolent problemes no gaire enigmàtics (com ara sudokus, mots encreuats, trobar les deu diferències, endevinalles) i de tant en tant algun de difícil la solució del qual molt li satisfeia, com ara el Caos de les Set Esferes.
Els éssers vius de l’asteroide li plantejaven conflictes com més va més complexos. Normalment, individus d’espècies diferents estaven confrontats pels recursos escassos: si l’un era l’àpat d’un altre, n’hi havia prou de plantejar-s’ho tots dos com un repte vital i respondre amb la força de l’instint. Dragona hi mediava d’esma, sense parar atenció, per trobar l’Equilibri. Primera Llei Natural: el fort es menja al dèbil, sí, però contra la seva voluntat i només en cas necessari de vida o mort. Ras i curt. I no es rovella a la intempèrie de la Natura.
La Primera Llei Natural és inexorable i amoral, i ens ve gravada de sèrie a l’interior de la Primera Esfera que és el cos físic de tot ésser viu, l’esfera del Jo. La Natural regula la mecànica de gairebé tots els cossos que hi ha a Totplegat, i introdueix la Segona Esfera, la del Tu com a cos extern al Jo. La compartim i la vivim tan naturalment que ni Tu ni Jo encara no pensem d’on ens ve la Inexorable…
Va ser Dragona qui l’havia estesa amb vara de mando per l’asteroide a l’inici del Temps desplegable, del Tot Per Fer. Amb totes dues mans, Dragona hi havia fet anar una vara grossa i alta com llança per colpejar el cap i les espatlles de cada animal i la copa i les branques de cada arbre, perquè s’hi captinguessin. I per programar el cicle vital dels éssers menuts, com ara insectes i plantes, en tenia prou amb una vareta de fada, un palet petit de boix, més manejable entre els dits índex i polze d’una sola ma, ni que fos l’esquerra.
Totplegat traspuava ordre i harmonia, si la Necessitat ―i no l’Atzar― governava les relacions entre els vivents. Gràcies a la Natural, individus de diferents espècies vivien sense conflicte llurs inevitables relacions.
Just al límit entre cel i terra, Dragona es mantenia al marge i a recer de la seva pròpia obra legislativa: Res viu no l’amoïnava ni podia fer-li sentir Necessitat: ni per Existir ni per deixar de Ser.
Ben d’hora se li va girar feina a Dragona. Allò viu deixava a poc a poc de ser primari. La Tercera Esfera s’expressava habitualment en les relacions entre individus de la mateixa espècie encara no regulades a satisfacció de tothom. La presència gairebé constant d’un tercer en discòrdia suposava un forat de seguretat sota la línea de flotació del Sistema… Massa arriscat perquè pogués sobreviure al Caos desfermat i encomanable d’uns a uns altres.
Va ser així com Dragona va idear la Primera Llei Moral: Respecta el teu company d’espècie, perquè no saps mai quan el necessitaràs… Respectar la Moral i el pròxim no és optatiu, tot i que cal la Voluntat de tothom per aprendre-ho, com cal tota la tribu per educar un nen. La Necessitat de Seguretat acaba fent la resta.
Tant bons resultats va donar la Primera Llei Moral que els éssers vius es van escampar per Totplegat fins a omplir l’asteroide de gom a gom amb tot de noves esferes: la Quarta del Nosaltres, tan delicada i fràgil; la Cinquena del Vosaltres (mateixos) que cosa vostra és… i la Sisena dels Ells i Elles. Com més va, la Moral s’aplicava també entre espècies i ja les abastava totes, fins al punt de fer creure als individus que entre tots els hi havien donada a si mateixos sense que intervingués Dragona o qualsevol Altre.
Ara Dragona començava a tenir por de perdre el control per un excés de complexitat, i a sentir la Necessitat d’empènyer cap a una Nova Frontera on desguassar tanta pressió. Va conjurar l’arribada de la Setena Esfera simplificant-ne les amenaces i creant noves oportunitats, com qui afina els instruments diversos d’una gran orquestra i després la dirigeix per fer música.
El terra demanant respecte a l’aigua, que abans el llepava i ara el desfà en grans terrossos.
L’aigua demanant respecte a l’aire, que abans li prenia la humitat justa per assaonar el terra i ara s’hi omple a tota mànega per descarregar-li a sobre del terra.
L’aire demanant respecte a l’aigua, que abans era fresca i ara l’escalfa i li fa descarregar tempestes sobre el terra.
El terra i l’aigua demanant respecte a l’aire que els eixuga o nega sense trellat. L’aire i el terra demanant respecte a l’aigua ara rebel que vessa les costes… L’aire i l’aigua demanant respecte al terra que els hi aixeca murs.
Les plantes demanant respecte als animals, que cada vegada ocupen més espai i no les deixen arrelar-hi.
Els animals demanant respecte a les plantes, que com més va més insípides resulten.
Els insectes demanant respecte a les plantes, ara tan poc nutritives. I les plantes demanant respecte als insectes, ara tan poc productius.
L’home demanant respecte… Quin animal, l’home!
El Dragona va aixecar la Setena Esfera i amb el Setè Sentit va sospesar la gravetat del Caos. Per recuperar l’Equilibri inocularia als cossos mutants un bocí del material genètic original que conservava dels bons vells temps. Només una sacsejada i Natura es va desfer de l’únic animal hoste que desnona el seu amfitrió amb la curta intel·ligència d’un virus.
