“La gent de Can Tunis mai oblidem d’on venim i ho diem amb orgull”

Tenim la millor gent i això és el bé més preuat

Clara Ferrer// Ens rep a casa seva amb el somriure pel que tothom al barri el coneix. Per primer cop Pedro Jorquera fill del barri de Can Tunis fa 87 anys, parla de forma pública sobre un indret de Barcelona que va quedar esborrat del mapa però no de la seva memòria. Bussejador professional i pescador, prepara un llibre amb l’ajuda de la seva néta sobre les seves vivències, esdeveniments i curiositats sobre un barri que no vol que caigui en l’oblit.

Avui ens rep amb una capsa de fotografies i anècdotes del barri que el va veure néixer i que prova que Can Tunis segueix viu a la memòria d’un grup cada vegada més reduït d’homes i dones que es neguen a oblidar les seves arrels.

Si hagués d’explicar als joves del barri com era Can Tunis, que els hi diría?
Can Tunis era un barri de gent treballadora, molt humil. Totes les famílies ens coneixíem, tan les que vam néixer allà com els meus pares i jo, com les famílies nouvingudes provinents d’Andalusia i Extremadura instal·lades a les barraques. Era un barri de contrastos; hi havia les quatre fàbriques treballades dia a dia per gent obrera, un hipòdrom on venia l’alta burgesia i una mar que quan s’enfadava feia pujar la marea i ens feia obrir les portes de gom a gom perquè pugues passar l’aigua…

[blockquote style=”1″]Ara més que mai hem de fer sentir la nostre veu, anar a votar i lluitar pel que cadascú cregui, tot menys quedar-se a casa[/blockquote]

Quin record té de la gent de Can Tunis?
El millor. Ara que no existeix i recordo tot el que vam viure puc dir que era com una bombolla de la que ningú volia sortir perquè tot i tenir poc no en necessitàvem més. Totes les famílies originàries érem famílies catalanes de tota la vida. Estàvem acostumats a treballar des de ben joves. La gent era molt solidària. Recordo que un dia van començar a arribar moltes famílies provinents la major part d’Andalusia i com no tenien habitatge ocupaven les barraques o se’n construïen una com bonament podien. Allò ens va marcar. Tanmateix, totes les famílies originàries de Can Tunis aportaven el poc que tenien per donar un cop de mà. Eren famílies com nosaltres, treballadores i honestes que van arribar sense res i que van adaptar-se a la perfecció al barri.

Encara hi ha gent de la seva generació i alguns de les posteriors que s’expressa de la següent forma “avui anirem a Barcelona” …
És veritat,  jo encara m’expresso d’aquesta forma. A la gent que no va conèixer Can Tunis els resulta complicat d’entendre, però vivíem en una espècie de poble on moltes vegades els carrers quedaven inundats per la mar. Teníem una manera de fer molt nostre; pescàvem i ho veníem al carrer, anàvem a la que per nosaltres devia ser l’única escola del món (les Cotxeres). Hi havia un caliu de veïnatge especial…

Al llarg de la seva vida ha tingut diversos treballs a quin més diferent, ens podria explicar una mica la seva trajectòria professional?
Com a casa érem molts germans, vaig començar a treballar molt jove. Però el primer de debò va ser de pescador quan tenia catorze anys. Pescava musclos i els venia la meva mare i posteriorment la meva dona a la plaça. Més endavant vaig fer de bussejador professional, sense bombona en aquella època. Tota la instal·lació de gas que anava de Barcelona a Badalona la vaig fer jo. A partir d’aquest treball em cridaven per fer-ne d’altres de més específics. Un cop em van cridar per treballar en una pel·lícula “El maravilloso mundo del circo”, amb la Claudia Cardinale, la Rita Hayworth i en John Wayne. A l’escena molts secundaris es llençaven a l’aigua i jo controlava des de l’aigua que ningú prengués mal.

[blockquote style=”1″]Totes les famílies originàries de Can Tunis aportaven el poc que tenien per donar un cop de mà als nouvinguts. Hi havia molta solidaritat[/blockquote]

Tinc entès que casa seva era un lloc de trobada per algun futbolista del Barça molt admirat…
Sí… l’Eduardo Manchón era un dels meus millors amics. També era fill de Can Tunís i no hi havia una setmana que no vingués a sopar a casa amb mi i la meva dona. Les arrels criden i sempre estava connectat d’alguna forma al barri. Quan es va fer molt conegut vivia fora. Nosaltres també vam acabar marxant a un pis que ens va trobar a l’Esquerra de l’Eixample.

Va acabar tornant…
Sí. De fet em va costar molt adaptar-me a l’Eixample, em faltaven moltes coses. I al final, quan tots els meus fills van independitzar-se la meva dona i jo vam decidir tornar. Al cap i a la fi, era tornar al lloc on ho vam viure tot i on més còmodes ens trobàvem.

Com veu el barri?
El barri ha canviat moltíssim i crec que de forma molt positiva. I més que canviarà, però tot depèn de nosaltres els veïns i veïnes. Estem acostumats a no ser escoltats en el passat, però tots junts podem canviar-ho tot . Hem de creure’ns que som un barri de primera perquè ho som, tenim la millor gent i això es el bé més preuat.

Ara el panorama no és optimista i menys que ho será si la gent no lluita pels seus drets. Si no fem alguna cosa, quan ho farem?

Com veu el panorama polític actual?
El panorama no és precisament optimista i menys que ho serà si la gent no lluita pels seus drets. Si no fem alguna cosa, quan ho farem? Hem d’aprofitar aquesta situació per canviar les coses, per tornar el poder a la gent i la llibertat perquè tots puguem decidir el nostre futur. Ara més que mai hem de fer sentir la nostre veu, anar a votar i lluitar pel que cadascú cregui, tot menys quedar-se a casa.

Per últim, quin llegat creu que han deixat els avis i àvies de Can Tunis?
Lluita i més lluita. Deixem l’empremta de gent amb gran esperit de superació, treball i solidaritat. I el que per mi és més important, deixem una idea molt valuosa, mai oblidem d’on venim i ho diem amb orgull i el cap ben alt.