En una carrera per a la nominació republicana més oberta que mai, Donald Trump ha aconseguit superar a altres rivals teòricament favorits, amb més experiència i més suport del partit que ell, com Marco Rubio, Ted Cruz o Jeb Bush. Però tot i no haver estat mai elegit per a cap càrrec polític, Trump ja era ben conegut pels nord-americans, gràcies als seus diversos negocis immobiliaris, esportius, els seus casinos, concursos de bellesa i les seves aparicions en televisió. Probablement, la seva tasca més reconeguda en política fins a les primàries ha estat la seva ferotge oposició a Barack Obama, de qui fins i tot ha posat en dubte la seva nacionalitat.
Com és possible que un candidat percebut per tants com a groller, masclista, racista, classista pugui tenir tant de suport?
Lluny de moderar-se per atraure suports i complicitats, Trump ha tret partit de la seva personalitat heterodoxa i ha radicalitzat encara més el seu discurs durant les primàries i la campanya, fins a esdevenir un fenomen mediàtic mundial i el candidat a la Casa Blanca més controvertit que es recorda. Els seus elogis a Vladimir Putin, les seves propostes com vetar l’entrada al país a tots els musulmans, els seus escàndols i sortides de to o els seus insults a la rival demòcrata Hillary Clinton han generat un enorme rebuig arreu dels Estats Units, fent que fins i tot destacades personalitats de l’àmbit del seu propi partit li neguin públicament el seu suport.
El candidat que ha capitalitzat l’indignació dels americans contra l’administració “liberal” d’Obama
Des del nostre país, on tenim una tendència política de mitjana molt menys conservadora que als Estats Units, sovint ens costa entendre la ideologia i el discurs del Partit Republicà i amb Trump tenim la sensació que és completament irracional que algú com ell pugui estar tan a prop de la presidència de la primera potencia mundial. Però el cert és que la meitat més conservadora del país l’ha escollit com el seu representant a la batalla electoral definitiva, i els sondejos, tot i que el donen com a perdedor, només el deixen entre 4 i 7 punts darrera la seva poderosa adversària.
Com és possible que un candidat percebut per tants com a groller, masclista, racista, classista i amb un llenguatge verbal i gestual tan políticament incorrecte pugui tenir tant de suport? Potser és precisament això el que els seus votants valoren més, el seu rebuig al políticament correcte. Hi ha una enorme massa de ciutadans americans, la majoria dels quals homes, de raça blanca, cristians, conservadors i dels estats més rurals que quan senten parlar Obama o Clinton els semblen persones d’un altre planeta i els consideren massa progressistes (ressuscitant el fantasma de l’anticomunisme). Trump trenca amb totes les convencions del que ha de ser un discurs polític i aconsegueix empatitzar al màxim amb bona part del seu electorat, fins al punt de reproduir expressions dignes de “converses de vestidor” que serien censurables fins i tot en el més masclista dels vestidors.
Més enllà del llenguatge, l’Amèrica que el 8 de novembre votarà Trump, també està farta de les polítiques demòcrates, especialment en l’àmbit fiscal, sanitari, migratori i de control a les armes. I existeix un rebuig molt fort contra Clinton pels seus casos de corrupció, la seva tasca al front del Departament d’Estat, la pèrdua de poder del país al món i per els seus escàndols amb l’ús privat del correu oficial i la gestió dels atacs a l’ambaixada nord-americana a Bengasi (Líbia). En qualsevol cas, tant si guanya Trump com si guanya Clinton, els Estats Units han demostrat estar profundament dividits.
