Sobre la cimera de l’OTAN
La reunió dels líders mundials que s’ha acollit a Madrid ens deixa una actitud d’enhorabona per l’acurada organització d’un esdeveniment de dimensió internacional, però també la nostra perplexitat en entendre que la coreografia no és res més que el preludi d’un món que va en la direcció no desitjada: més escalada del conflicte, més perill d’una guerra, més despesa militar, més tancament de fronteres, més autoritarisme, més retallades, més inflació…
No hi ha cap dubte que un govern, amb Putin al capdavant, requereix que el posin límits i que les democràcies occidentals han de reaccionar-hi davant el front de Rússia i la Xina i l’amenaça nuclear. No obstant això, cal atendre també els símptomes d’esgotament que acusa la ciutadania i que podrien amenaçar de trencar qualsevol front comú.
En aquest sentit, és preocupant la manca de resposta social i la tebiesa de les accions empreses pels membres de la Unió Europea i els EEUU per afrontar la tensió social i política a l’interior dels seus països, fruit del deteriorament de les condicions de vida. La desigualtat s’agreuja a casa nostra i la fam i el canvi climàtic desplacen cada vegada més persones dels seus llocs d’origen.
No hi ha respostes estructurals i mesures com l’excepció Ibèrica, la baixada d’alguns impostos i la inversió de fins a 9 mil milions d’euros per pal·liar els efectes de la guerra, tot i ser bones, importants, i amb sentit de govern, són pegats; cosa ben palpable al carrer. Vendre-les com el que no són, la solució, menyscaba la credibilitat del govern i augmenta la desconfiança. El govern perd rèdit de les mesures per com les ven perquè el ciutadà té accés a una comprovació dels seus efectes i aquests són mínims.
En aquest sentit, la cimera ha estat un illot que ha guarit els líders durant un parell de dies per trampejar la llacuna que cadascú travessa dins els seus països. Boris Johnson està a punt de caure del Govern, Emmanuel Macron ha rebut una forta a les urnes, Joe Biden té el seu país polaritzat fins al punt d’estar a la vora d’un abisme, Pedro Sánchez venia d’uns resultats de les eleccions andaluses, de tot menys favorables per a ell.
L’hivern que ve preocupa i molt. Encara no visualitzem discursos ni eines democràtiques, que plantegin mesures socials estructurals, que ens ajudin a superar el naufragi que està ocasionant la crisi social, econòmica, climàtica i política que ja tenim aquí. Cal que com a ciutadans estem atents al nou horitzó que ve i pressionem en la direcció més democràtica, cal redistribuir i exigir que es marquin fites socials noves, en un context social i geopolític nou. La política és pragmatisme, sí, però no només militar. Cal un pragmatisme econòmic i social en favor de la cohesió en temps de guerra.
Sobre les festes a la Marina
Cal destacar l’organització i l’esforç fets per les entitats culturals i socials liderades per la Unió d’Entitats i la nombrosa i destacada participació de les famílies. Tot plegat una feina extraordinària.
Des d’aquí, però, fem una doble crida: al veïnat perquè continuï participant i a l’administració perquè els reforci com un espai cabdal per recuperar el sentit de comunitat que tant necessitem i redobli el seu suport a l’organització. Seria reconèixer el creixement del barri i el compromís de les associacions, entitats i voluntaris que encara se senten interpel·lats a contribuir activament per millorar el barri on viuen. Però també és un instrument que permetria seduir el públic no habitual al que cal que ens hi esforcem des de totes bandes per arribar-hi.
