Aleix Diz
Quan fem poesia no cal la grandiloqüència ni la referència a grans idees. Aquest mes us portem un poema que ens parla tot just d’això, que hem de saber conformar-nos amb el que tenim.
El meu ocellet
M’han dit que és molt maco el quetzal,
aucell que és símbol de la llibertat.
M’han explicat que el falcó
pot baixar a gran velocitat,
deixant-se caure tot les ales plegant.
Diuen que l’au Fènix pot ressuscitar
de les seves cendres i tornar a volar.
Les selves són plenes
d’aus espectaculars,
de blaus lluents i llargues plomes
o acolorides com les del guacamai.
A escuts i banderes podem contemplar
àguiles bicèfales o bé d’imperials.
Totes les aus em fascinen;
¡Quines volades fan imaginar!
¡Quins colors preciosos llueixen!
¡Com els que puguis somiar!
Però jo a casa meva…
tinc un pardal,
un moixó petit que no sap ni volar.
Una femelleta de color marró clar,
que pica molletes i arròs integral.
Que veu l’aigüeta en un plat.
Que camina a saltets
i se’t posa al davant
girant la carona per poder-te mirar.
I sembla que digui:
“Em sabràs estimar?”
