Pel Rubén Cruz
En aquesta entrega republicarem de manera comentada dins el context de la seva obra literària i assagística els següents articles publicats a la seva columna Punto y final dins La Marina:
- Comunicació
- La prensa de barrios ………………….. LM núm. 11, novembre del 1994
- Chovinista de la Zona Franca ………. LM núm. 12, desembre del 1994
- Condicionants de la comunicació
- Mírale a los ojos ………………………. LM núm. 56, desembre del 1998
- Un lenguaje elegante ………………… LM núm. 83, abril del 2001
- Llengua catalana
- Llengua viva
- Llengua necessària
- Llengua reeixida
- Zafarrancho de la lengua ……………. LM núm. 5, maig del 1994
Comunicació
«Paco, en periodisme, sempre intenció literària.
Si no, no escriguis res.» [1]
(Josep Ma Huertas Claveria)
Restablerta la democràcia, tot estava per fer.
[1] SINCA, G. La Providència es diu Paco. (2008: 327). És el consell que donava Josep Maria Huertas Claveria al seu amic Francesc Candel.
Candel creu en l’escriptura com a vehicle de denúncia de situacions, però sense proposar-hi respostes, que potser se suggereixen totes soles. Diu a propòsit de la seva novel·la Donde la ciudad cambia su nombre (1957):
«Finalment, la satisfacció més gran que he tingut, la que en certa manera m’enorgulleix més, és que s’acomplís allò que vaig somiar i vaig pretendre en escriure el llibre. Fer que la ciutat s’adonés d’aquests suburbis que la majoria de gent, com que no els veuen i no els senten, ignoren. […]
En aquest retrat meu on descobreixo el món del suburbi, plantejo problemes, com fan tots els novel·listes del meu temps. El que no assenyalo, com gairebé tots els novel·listes de tots els temps, són solucions. L’escriptor, més que guarir, dona testimoni de les coses.»
(Candel. «Donde digo Diego», a Parlem-ne, 1967)
Yohany L. Ayala, directora del diari La Marina, ens ha dit a l’exposició del centenari de l’autor que «Candel creia en la força de la paraula, però sobretot en el valor de qui escriu i per a qui s’escriu. Per això va apostar decididament per la premsa de barri: perquè els territoris populars també tenen dret a explicar-se amb veu pròpia i fer-se escoltar com a part activa de la ciutat.» [2]
I tanmateix no es partia del no-res. A la parròquia de Mare de Déu de Port tenim notícia de publicacions com ara Estrella de Mar (1913-1916…), les revistes Ideal (1933-1936,… i 1963-1967), i Esfuerzo (1935). També el butlletí informatiu de l’Associació de Veïns de Mare de Déu de Port, Los Vecinos (1974-1987) [3] . I a la parròquia del Polvorí, Candel havia encapçalat la redacció de la revista Inquietud, de la que només van aparèixer quatre números: «Como perdíamos cuartos y al vecindario le estorbaba lo negro, tuvimos que abandonar la empresa» [4]
[2] AYALA, Yohany L. Fragments d’una radiografia social de Catalunya. Text de l’exposició Paco Candel i la Marina, Barcelona 1925-2025, inaugurada el 24 d’octubre a l’Espai Veïnal Química.
[3] CABESTANY, Mònica. Un segle informant als barris de la Marina. Article publicat a La Marina, núm. 38, abril del 1997.
[4] CANDEL, F. «Justicia y caridad», a La carne en el asador, 1966.
Aviat expressa Candel la seva fe en la comunicació local, la més propera a la gent dels barris de suburbi. Al novembre del 1994 obre el tema amb La prensa de barrios,.i el tanca al desembre amb Chovinista de la Zona Franca. Sense esgotar-lo, hi explica el pas de la dictadura a la democràcia. Ambdós articles es van publicar als números 11 i 12, respectivament, de La Marina.
| La prensa de barrios |
|---|
Tiempo atrás, y en la nueva sede de la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona), que está en la calle Obradors, presentamos el libro de Manuel López «Un periodisme alternatiu i autogestionari», que habla de la prensa de barrios barcelonesa, insistiendo en el periodo que va de 1968 a 1977. Se trata de una época de guerrilla urbana antifranquista que tiene como inmediato enemigo al municipio. Es la época de Porcioles, que más que un alcalde franquista fue el Franco catalán. Esta prensa creció y se creció en dos momentos críticos de la vida municipal: en las postrimerías del porciolismo y durante el mandato de Viola. En el 1975, destapado el diálogo ayuntamiento-vecinos, descendió el nacimiento de estas publicaciones y la calidad de las existentes. Con las primeras elecciones democráticas del 77, se cierra la etapa más importante de la prensa de barrios, y con las municipales del 79 se hunde este tipo de prensa. Últimamente se ha reanimado, aunque sea de otra manera. Nuestra revista LA MARINA es un ejemplo de ello. De todas maneras, lo que quería acabar de explicar no era esto. Los artículos estornudo no dan para mucho más. Si en lugar de estornudar una vez, estornudas dos, ya te has comido el espacio. En el próximo número nos acabaremos de explicar. |
| LM núm. 11, novembre del 1994 |
En aquest segon article de la sèrie, esmenta a Basilio González, president de l’Associació de Veïns de Mare de Déu de Port, primera de les creades a la Marina l’any 1973, que publicava un butlletí [5] amb el títol de Los Vecinos (1973-1987). No tan sols hi publicava convocatòries d’assemblees i manifestacions veïnals, sinó també temes d’interès social i cultural, i tanmateix no consta al llibre del Manuel López com a part d’aquesta història de la premsa local.
Precisament, el primer llibre de Candel publicat després de la censura franquista, titulat Barrio (1976), constata la força del moviment veïnal a càrrec de les associacions de veïns, que passarà a un segon pla durant la Transició.
[5] D’aparició mensual o bimensual fins al número 11, a partir del qual es torna irregular.
| Chovinista de la Zona Franca |
|---|
Bien. Lo que quería acabar de explicar al dar noticia del libro «Un periodisme alternatiu i autogestionari», de Manuel López, que trata de la prensa de barrios barceloneses, es que yo, que nunca me he sentido chauvinista español y a duras penas chauvinista catalán –insisto en lo de chauvinista: un exagerado del patrioterismo, porque catalán no es que me sienta, lo soy–, sí que me considero un chauvinista de la Zona Franca. Por eso, cuando Manuel López, en el repaso de 36 revistas de la época 1968-1977, citaba las revistas «Ideal» y «Los Vecinos», me dio un vuelco el corazón, y cuando en el epílogo, de Albert Musons, se nombra «La Marina», dos vuelcos. De «Ideal» sólo dice que apareció el 1963 en el barrio de Can Tunis, pero a «Los Vecinos» les dedica una foto reproduciendo una portada y una ficha técnica. No aparece el nombre de Basilio González, siendo como era su revista; en cambio se me cita a mí, que poco tuve que ver con ella. Si Basilio lo lee se cabreará como una mona. «La Marina» aparece entre las revistas publicadas en 1994 y le dedican ocho buenas líneas. ¡Ah!, el día de la presentación del libro, Huertas Claveria, que estaba allí, pidió que le enviarais LA MARINA. Ya sabéis que él es un coleccionista de este tipo de revistas y un gran historiador de los barrios. |
| LM núm. 12, desembre del 1994 |
El professor Michel Landron explica que els ajuntaments democràtics aviat posen distància amb les associacions de veïns, que han perdut legitimitat després de les primeres eleccions municipals, i tanmateix obstruïen l’acció municipal. El PSC abandonarà la FAVB el juliol del 1987. Això passava perquè les 9 eleccions municipals per terços (familiar, sindical i local) durant el franquisme, entre el 1948 i el 1973, havien desacreditat la representació popular, que no servia per resoldre les mancances urbanístiques i socials a la Marina, entre més barris:
«Les associacions continuaven sent l’enemic número u dels ajuntaments»
(Candel. «L’Ajuntament ja no era una locomotora, era un vaixell. El PSUC ni es recupera ni es recompon», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
Alhora, l’últim número de Los Vecinos, que feia el 29, va sortir l’abril del 1987.
«Las asociaciones seguían siendo el enemigo número uno de los ayuntamientos»
(Candel. Un Ayuntamiento llamado Ellos. 1994: 337)
Candel havia col·laborat en quatre ocasions publicant articles a Los Vecinos entre l’abril i el novembre del 1976, als números 6, 7 , 8 i 15, respectivament [6]. Alhora, l’últim número de Los Vecinos, que feia el 29, va sortir l’abril del 1987.
[6] CANDEL. F. «Sobre las Asociaciones de Vecinos», «¿Qué ha representado la Apertura?», «¡Qué caro está todo! ¡Esto no puede seguir así!» i «Manuel Gerena» a Los Vecinos, núms. 6 a 8 (entre abril i novembre del 1974) i núm. 15 (novembre del 1976). Exemplars disponibles a l’Arxiu del Districte de Sants-Montjuïc.
Condicionants de la comunicació
«En realidad, los famosos, hoy, los hacen
la publicidad y la prensa, los medios de comunicación de masas,
sustitutos del voceador antiguo.»
(Candel. «Antes de entrar en materia», a Los que nunca opinan. 1971)
Hi ha dos grans condicionants de la comunicació, com ara la informació que es dona per a consumir i la llengua en què ens informen i comuniquem.
Un tercer que els combina és el factor humà, determinant a l’hora de crear “casos” de fets més o menys ordinaris. Comencem per aquest últim factor, que Candel va experimentar en publicar el 1957 la seva polèmica novel·la Donde la ciudad cambia su nombre, que els mitjans van amplificar interessadament:
«Los periódicos soltaron muchas trolas en torno al Candel. Muchos hablaban de oídas, por boca de terceras personas. Sacaban las noticias de otros periódicos.
»Claro que más tarde, metido ya de lleno en el engranaje literario, se dio cuenta de que el periodismo no puede ser de otro modo. El periodista no es un ser omnisciente que todo lo sabe, lo adivina o lo compenetra. No. Él cuenta un poco a la buena va y convenga. Al periodista, como al amor, le sienta bien un poquito o de exageración, que dicen en verso. Un poquito o un pocazo.
Todo el mundo contó la cosa a su manera. […] Liaban el cotarro más de lo que estaba liado. Y sin embargo, el público creía a pies juntillas en la letra impresa y no le hacía gracia que nadie viniera a desmontar su composición de lugar. El Candel no lo intentó. El tiempo le ha demostrado que los periodistas tienen carta blanca y es inútil ir diciendo donde digo esto dije lo otro.
»La bola se fue hinchando tanto que se convirtió en el Caso Candel, y así fue saliendo en los periódicos —…—, y así quedó el Candel más adelante, como un caso, pero un verdadero caso.»
(Candel. «Trolas», a ¡Dios, la que se armó!, 1964)
Que el de periodista era un ofici artesanal –fins que es va aprendre professionalment a la universitat— ens el presenta Candel a la seva novel·la Los importantes. Pueblo (1971). Tants caps, tants barrets. A l’hora de fer una entrevista a algú, avui el periodista fa les preguntes i l’entrevistat les respon, oi? Doncs un jove reporter no ho veia igual fa mig segle, a la ficció novel·lada:
«—No, no. Tú te explicas por tu cuenta y tranquilamente, que yo, luego, a solas, me hago mi composición de lugar e hilvano preguntas y respuestas que queden bien y tengan su significado.
»[…] mi método es mejor. Así consigo una especie de interpretación de personaje genuinamente mía.»
(Candel. Los importantes. Pueblo. 1971)
Candel treu una conclusió senzilla, a peu d’obra: «La gente del pueblo es igual que los periodistas: procura ir al día. La vida tiene eso. Minuto que pasa, ya no es como el anterior.» [7]
[7] CANDEL, F. «Tercera parte. La paz», a Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 1984.
Ara observarem de prop el factor informació:
«Estamos habituados a un tipo de información donde la verdad suele quedar oculta, por debajo de la noticia.
Llegan, no siempre, los efectos. Pero las causas acostumbran a quedar en la más impenetrable oscuridad.
[…] Lo que interesa son, a juzgar por esos medios de expresión e información, los partidos de futbol, el estival de la canción de turno,
o el “flirt” del torero o la actriz de moda.»
(Altares, Pedro. «Prólogo a la segunda edición», a Vázquez Montalbán, Manuel. Informe sobre la desinformación. 1971)
Els temps estan canviant, que diria en Bob Dylan, i ara interessen més les piulades i els vídeos de les xarxes al mòbil i les sèries presents a totes les pantalles, però el contingut no ha variat gaire: els famosos de torn, amb pilota o amb malles.
De mitjans segle XX ençà que a Occident es comercialitza la notícia, al so que marca el mercat. Ens tornem insolidaris davant els problemes dels altres, perquè «lo real termina no siendo las imágenes de los niños asesinados por las bombas, sino la publicidad de las bebidas refrescantes o la sonrisa estereotipada de la guapa profesional.» [8] I els mitjans conreen el nostre racisme de base quan mostren la violència dels pobles africans o asiàtics, que considerem gratuïta. O fomenten la nostra ignorància creant temes d’atenció artificial –com ara un programa setmanal en una televisió pública, dedicat als actes de l’agenda de la Casa Reial, o els reality show, programes de telerealitat on es mostren personatges o situacions pintoresques—. Són les “notícies” que els poderosos afavoreixen. Tot substituint notícies per massatges, ens evadim del compromís que tenim els uns amb els altres i amb la veritat. La frivolitat no és innocent ni ve per casualitat, sinó que serveix per mantenir situacions de privilegi.
[8] ALTARES, Pedro. «Prólogo a la segunda edición», a VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel. Informe sobre la información. 1971.
Però la informació, i els mitjans que la serveixen, tenen la responsabilitat de fer-nos-en prendre consciència de les causes a l’opinió pública, per arribar a canviar els efectes.
Candel recorda Marshall McLuhan, analista dels mitjans de comunicació, autor de llibres clàssics que han esdevingut eslògans, com ara El mitjà és el massatge, o La Galàxia Gutemberg.
«El mitjans de comunicació no deixen intacta cap part de la nostra persona; ens fan massatges a més d’enviar-nos missatges.»
(Candel. «Si no ho fa en Ferran, no ho farà ningú», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
La premsa –com també la literatura— ha tingut sempre un punt de rebel·lia que, a un poder temorós de córrer riscos, arreu li ha convingut de controlar amb censura:
«antes de nuestra cava vez más lejana guerra civil, los vendedores de periódicos resultaban voceadores callejeros, pues pregonaban la mercancía, esto es, las noticias más destacadas y frescas, igual que las pescateras y los arroperos y mieleros (pescado, arrope y miel). Con el franquismo, el vocerío cesó, no porque la costumbre se perdiera, sino porque lo prohibieron. La noticia impresa se podía controlar; la voceada y aunque fuera la amplitud sonora de lo pautado gráficamente, admitía la improvisación y con ello la tergiversación subversiva. Cuando la dictadura acabó, el periodismo ambulante ya se había apoltronado en los puestos de periódicos y revistas y los diarios se vendían solos o no se vendían. Y así han continuado»
(Candel. «La agonia del Caudillo fue más dulce que el membrillo», a VILA CASAS, Enric. CANDEL, Paco. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Als pocs mesos de la mort del Franco, Candel participava en una manifestació de periodistes i anotava aquesta opinió sobre la premsa d’aleshores i dels anys que vindrien:
«El 18 de marzo [de 1976] se efectuó la primera manifestación autorizada en Barcelona de todo el franquismo y lo que llevábamos de transición. […] Unos 500 periodistas avanzaron por en medio de la calle con la mano en alto y los dedos formando la V de la Victoria. Uno de los eslóganes más impresionantes fue el de “¡Som periodistes, no som confidents!”. La gente nos aplaudía entusiasmada. […] Digo ”nos” aplaudían porque yo también desfilaba, más como articulero que como periodista. ¡Qué diferente aquella prensa de entonces al servicio del ciudadano de mucha de la de ahora envenenando a este mismo ciudadano!»
(Candel. «Primeras elecciones democráticas : voté i me votaron. 15 de junio de 1977», a VILA CASAS, Enric. CANDEL, Paco. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Efectivament, el periodista no delata, però sovint titula per sobra de les seves possibilitats amb frases descontextualitzades per atreure l’atenció sobre qualsevol tema:
«La inmigración […que…] durante temporadas se está quieta y apacible, otras rebulle […] y otras se encrespa […] Generalmente, las causas son frases sueltas, fuera de un contexto oratorio, arrancadas del mazo de unas declaraciones. Los periodistas las sirven como en bandeja, contentos de originar un terremoto, ya que la regla de oro del periodismo parece que es el escándalo y no la correcta información. Quienes sueltan estas frases, después puntualizan, corrigen o rectifican, y todo vuelve a sus antiguos cauces, unas veces más erosionados estos cauces, otras más apuntalados sus márgenes.»
(Candel. «Artículos sobre tics de la inmigración», a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Candel era articulista per deixar anotades les coses importants de la vida als barris. Quan a primers del 1968 Rafael Fusteros va celebrar la primera assemblea general de l’associació de veïns, l’Esperança, tot el barri de San Cosme y San Damián (del Prat de Llobregat) hi era present, i en Candel donava fe de l’acte inaugural [9], perquè
«un artículo llega a todas las partes del mundo, hasta sus rincones más inverosímiles, mientras que un libro no. En un libro se puede precisar más sin ofrecer tanto peligro. Un libro no entra en tantas casas. Es cierto que perdura más, pero… Sea como sea, en un libro puedes abonarte y abocarte más. La tradición obliga a ser más comedido en el periodismo que en la literatura libresca.»
(Candel. «El Caliqueño», en A cuestas con mis personajes. 1979)
[9] En parla a «Rafael Fusteros dimite como presidente de asociación», en A cuestas con mis personajes. 1979.
Lucky, el jove periodista de ficció que entrevista al guanyador del premi literari millor dotat del país, intercanvia aquestes paraules amb el seu entrevistat:
«–Usted no sabe lo complicado que es la carrera de periodista. Siempre metiéndote en líos. Si hablas de este, se enfada el otro. Si hablas bien del otro, se enfada éste. Luego no puedes escribir lo que quieres, sino lo que te mandan. Y aun de esto, no todo, sino con cuidado. Y a veces, después de hecho, no te lo publican. Y no puedes reclamar. Tienes que aguantarte.
»—Y además –Lucky juega con la barba, enroscando rizos en los dedos–, y usted, por ejemplo, escribe un libro. Pues bien, este libro sólo tiene que pasar por la censura oficial, y pasa o no pasa, tachan o no tachan. En cambio, un artículo, tiene que pasar por la censura que representa el director del periódico, eso a parte de la otra, y siempre es peor ésa que la oficial, pues uno debe defender a todo trance los intereses del director y del periódico, y, a veces, creyendo que los defiendes, pues no los defiendes. Esto, para verlo bien, no hay como estar metido dentro.»
(Candel. Los importantes. Pueblo. 1971)
En Genís Sinca, el seu biògraf, parla del periodisme prolífic i viscut d’en Candel [10], i el periodista i també amic, Josep Maria Huertas Claveria, ens diu que Candel «és un novel·lista amb ànima de reporter», per a qui «el bar era la seva oficina, […] un biògraf de barris i de veïns que van començar a existir en els papers perquè ell va narrar les seves peripècies, i de passada, es va convertir en mentor involuntari d’una generació de periodistes que, gràcies a ell, repeteixo, gràcies a ell, van aprendre que Barcelona no era només l’Eixample, Ciutat Vella i la Festa major de Gràcia.» [11]
El públic el coneix com Paco Candel, el Candel cívic, a través dels articles de premsa a diverses capçaleres: Avui, El Correo Catalán, Dari de Barcelona, Tele/eXprés, Pueblo, El Periódico de Cataluña…
[10] SINCA, G. «Tardes de barri», a La Providència es diu Paco. 2008 : 201.
[11] SINCA, G. «De periodistes i de bones persones», entrevista a Josep Maria Huertas Claveria publicada a La Providència es diu Paco. 2008.
Els mitjans de comunicació són estructures capitalistes i, com al feudalisme, els petits reten vassallatge als grans o els provoquen per oferir-se al millor postor i pujar dins l’escalafó. Els periodistes, petits o grans, fan servir la comunicació com a arma. Quan l’escriptor i articulista Candel feia de regidor de Cultura a l’Ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat, ens explica que per la Festa del Llibre, li acompanyava en un dels actes «el periodista que fotia canya a l’Ajuntament amb més mala bava. […] Amb les seves argúcies […] va arribar a encarregar-se del Butlletí Municipal. Llavors ens vam fer amics i em demanava col·laboracions. L’odi és terrible, però també t’afartes d’odiar. L’amor avorreix; l’odi cansa. […] El poder no avorria, com l’amor, però embafava. Jo contestava les seves reverències amb més reverències d’estil japonès. […] El poder engreixa; sort que la gimnàstica de la gara-gara aprima.» [12]
[12] CANDEL, Francesc.«Festes de Primavera», a Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025.
El segon gran condicionant afecta a la llengua –vehicle d’expressió col·lectiva— i al llenguatge (allò que diem i com ho diem)
Tot i que ho intuíem, ens convé saber el que ignoràvem sobre la llengua catalana als nostres barris:
«Acabada la guerra, aquesta presència viva de Catalunya que desapareix per a tothom, per als nens de les Cases Barats també s’eclipsa, per a ells es podria dir que totalment i definitivament. […] El català parlat l’entenia […] tot i que només el sentia esporàdicament al capellà, al pagès, a algun condeixeble de l’escola parroquial on assistia, al mestre… Ells parlaven en català en circuit tancat, familiarment tancat, més com un costum irremeiable al qual està supeditat sense voler i sense adonar-te’n, que n pas com un credo, un testimoni o una obligació reivindicativa. En realitat tots s’havien passat al castellà. Aquests capellans i mestres a qui senti parlar en català accidentalment, per rutina familiar o costum, i que el parlaven només entre ells, eren franquistes i predicaven, postulaven, ensenyaven en castellà. […]; fins la de Catalunya era una idea pecaminosa, i tots érem del règim, dels sistema amb les nostres fams i misèries, la nostra ronya i opressió…»
(Candel. Els altres catalans vint anys després, 1985. I a l’edició castellana, 1986)
Candel creu en la comunicació humana, no mediatitzada per ginys tecnològics que nos ens deixen veure i sentir el nostre interlocutor. Així, publica Mírale a los ojos.
| Mírale a los ojos |
|---|
| Cuando en la película ¡Viva Zapata!, Emiliano Zapata / Marlon Brando delega a uno de los suyos para entrevistarse con Francisco Madero, le dice: «¡Mírale a los ojos!». Eso es lo que me falla en el teléfono: mirarle a los ojos a mi interlocutor. Y esa debe ser la causa de mi alergia hacia ese chisme, porque hay que ver cuánto me cuesta telefonear. Cuando al final me decido, raras veces consigo conectar con esa persona que no sé por qué imagino tiene que estar aguardando al otro lado del aparato. A más importante el personaje, más complicada la comunicación. ¡Pero el teléfono es una gran comodidad! Nunca insistiremos lo suficiente en lo incómodas que están resultando las comodidades. Marcas el número que sea y en un porcentaje elevadísimo comunican. Sigues marcando y siguen comunicando. Hay centros públicos, entre ellos hospitales y ambulatorios, con los que es imposible conectar. Te hacen pensar si el teléfono sirve para algo. Cuando al final contactas, una voz insulsa dice que las líneas están ocupadas. ¿Tienen ojos las líneas? Y si es un contestador, que dejes un mensaje, como si fueras el correo del Zar. ¿Tienen ojos los contestado…? Perdón, se me cortó la comunicación, digo, el artículo. |
| LM núm. 56, desembre del 1998 |
Precisament, a la seva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), el cura que vol donar l’absolució al Grua intenta entendre la seva voluntat a través de la mirada. Però no se’n surt.
«Lo movió con cuidado, como si fuera una frágil redoma de vidrio.
»El cura dudaba. Me entiende, no me entiende. Cuando aprieta la mano es que dice sí. Cuando no la aprieta, no. Se lo habían enseñado en el Seminario. Los ojos no los entendía. No quería mirarlos. Tan persistentes, tan fijos, no sabía si lo miraban a él o detrás de él. […] Los ojos no los entendía, el lenguaje de ellos no lo comprendía, siempre fijos, rígidos, sin desviarse, como la curiosidad, como la desesperación. La boca tampoco la entendía. Sólo ruido. Un ruido sordo».
(Candel. «Tercera parte. La paz», a Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 1984)
El mitjà –que sovint esdevé el missatge, buit—condiciona la comunicació, però també l’ús interessat del llenguatge –quan, fent servir els seus recursos, la publicitat i la propaganda ens volen encisar… i engalipar.
Amb freqüència es confon la cultura i la bona educació amb fer servir eufemismes, que són un llenguatge
de dominació aplicat a tot allò que destorba els interessos del dominant, per disfressar-los. A vegades els utilitzem per tal de no ferir la sensibilitat de ningú, com fem amb les mentides piadoses.
«Yo he escrito mucho sobre “marginados” […pero…] la palabra “marginado” […] no la empleaba todavía porque con decir “pobres”, “inmigrantes”, “gitanos”, ”obreros”, “barraquistas”[…] bastábame para cocinar mis recetas novelísticas y periodísticas.
[…] Y creo que llego con retraso a tales nuevos vocablos porque me suenan siempre a eufemismos, a algo así como a no decir las coses por su nombre, hasta que luego te acostumbras al sonsonete y ya no sabes definir de otra manera. Quizás esa calidad de herramienta de trabajo que le ha dado el técnico vuelve a transformar la expresión, y su blando eufemismo se endurece de nuevo como el pedernal, siendo sus definiciones, entonces, agudas y contundentes. Yo, ahora ya no sabría definir de otro modo que como “marginados” a todos […ellos…]
(Candel.«¿A qué santo vino eso de las “Crónicas de Marginados”?», a Crónicas de marginados. 1976)
Es tracta d’un llenguatge que amaga, tot i que no sempre ho aconsegueix. Ho veiem a l’article Un lenguaje elegante, publicat a l’abril del 2001, a la columna Punto y final a La Marina. Potser, una resposta adient és la sornegueria que defensarà al novembre del mateix any, com ja hem vist, a l’article ¡Jo, jo…!, tornat a publicar al capítol «Tenim Drets, els Humans», apartat de Preguntes i respostes sense solta ni volta.
El llenguatge està en mans dels poderosos. Quan el bàndol sollevat va entrar a Barcelona el 26 de gener del 1939, els sotmesos van acceptar de bon gust la nova identificació a canvi que s’hagués acabat la guerra:
«Aquella mateixa tarda de l’entrada dels feixistes, aquests feixistes es van convertir en nacionals. I si no aquella mateixa tarda, l’endemà, o entre un dia i l’altre. O no es van convertir, sinó que va se el nostre llenguatge definidor el que va canviar.»
(Candel. «Comença una nova era», a Primera història, primera memòria. 2006)
Els rebatejats com a nacionals van foragitar la llengua catalana de l’escola, del mitjans de comunicació, de les institucions, del carrer… i la van recloure a l’àmbit familiar. Quant a l’escola que Candel va viure, ens explica el relat del nen Ramon Anglès, trasbalsat per les paraules que la seva mestra, doña Carmen, va adreçar als seus alumnes:
«Nens, avui és l’últim dia que us faré classe. He rebut una notificació. Bé, en realitat es tracta d’un conflicte amb els que a partir d’ara ens manaran. Que déu ens agafi confessats! M’han dit que he d’abandonar l’escola i que ja no podré exercir més en cap altra. Passi el que passi, aquest última lliçó us la faré en català. Vull que estigueu molt atents, que ho recordeu molt bé. Ningú no us pot arrabassar mai la vostra manera de parlar. Si us la prohibeixen de parlar en públic, parleu entre vosaltres en la vostra llengua, així conservareu la dignitat d’un país. […] Aquestes paraules, al nen català Ramon Anglès el van trasbalsar i mai més no les ha pogut oblidar.
»Això s’ha acabat. Fins sempre. Us en podeu anar.» (Candel. «L’aberració», a Primera història, primera memòria. 2006)
A propòsit dels eufemismes
«El sábado 27 de marzo de 1971, fue secuestrado mi libro Los que nunca opinan. Como dijo el humorista Máximo en una de sus colaboraciones periodísticas: “esos señores –los que nunca opinan—seguirán sin opinar.” Han hecho honor a su nombre. El mismo Máximo sigue diciendo luego que las modernas técnicas de gobernar eluden el roman paladino y crean lenguaje al mismo tiempo que lo destruyen. Y advierte que ahora se dice “consulta previa” en lugar de “censura”, “desempleo”, por paro, “inasistencia al trabajo” por “huelga”.»
(Candel. «Apéndice anatómico», en CANDEL, Francisco. A cuestas con mis personajes. 1979 : 102)
Per exemple, avui diem “indefinit” a tot contracte entre un empresari i un treballador, quan tothom sabem perfectament que durarà el temps que la part més forta consideri oportú.
Rafael Hinojosa, al pròleg que hi va ver a l’assaig de Candel Ser obrero no es ninguna ganga (1968), ens confirma que «Candel tiene, además, el don y la gracia de no alterar nuestro lenguaje».
| Un lenguaje elegante |
|---|
| Se trata del elegante lenguaje de la dominación. No chirría, no hace daño a los oídos, pero te cerca, te ata y te humilla. Además es harto inexacto; inexacto y atornillador. ¿Por qué son «presuntos» asesinos los asesinos, aunque los hayan visto mil testigos oculares y a los de ETA ahora se les califica más de «nacionalistas» que de «presuntos»? ¿Por qué si sacas dinero de tu libreta a largo plazo te imponen una «sanción» cuando en realidad se trata de una «comisión» más de las muchas que te cobran? ¿Es que eres un reo? Te «sancionan» o te «penalizan». ¿Es que eres un fuera de la ley? Tales operaciones financieras se las ejecutan a una libreta por cuyo «mantenimiento» te obran un alquiler. ¿Acaso ocupa una suite milimétrica en el ordenador? ¡Pero si duerme en tu casa! ¿Qué le dan de comer? ¿Caviar? ¿Por qué les llaman «sin papeles» a unos «extranjeros» llenos de papeles falsos o negativos? Existe un diccionario que no se escribe sobre esta tomadura de pelo, compuesto de vocablos más obstaculizantes que aclaradores. Aprovecho las tres líneas de artículo que me quedan para agradeceros, a vosotros, los del Consejo de Redacción de La Marina , la enternecedora «Carta a Maruja» que le dedicasteis. |
| LM núm. 83, abril del 2001 |
Però no és l’única resposta. També convé un cert «saber estar», fins i tot fent por, virtuts que Candel li reconeix a Catalunya:
«Catalunya té quelcom de drac encantat que dorm o que fa la migdiada. Aparentment tranquil, tothom hi puja a cavall i l’escarneixen, però quan rebufa i llança una llarga llengua de foc, ton són presses per aplacar-lo amb falsos somriures, raspallades i tota la pesca.
Què hi farem!»
»Cal saber prendre til·la com si es prengués cafè i fer-ho de manera elegant, cosa que no és a l’abast de tothom, i menys, a vegades, de qui més falta li fa, però…»
(Candel. Els altres catalans vint anys després. 1985).
Aquí ens explica que, a causa de les amenaces subversives del moviment obrer a finals dels anys seixanta –recordem que Cipriano García havia creat Comissions Obreres a la parròquia de Sant Medir, del veí barri de la Bordeta, el 20 de novembre de 1964—, la censura es va atrevir a retallar aquesta frase del llibre Algo más sobre los otros catalanes:
«S’havia arribat a un respecte mític de Catalunya com a cosa abstracta. Catalunya sí, però això i allò i allò altre, no. Desgranava aquests exemples en el meu llibre Algo más sobre los otros catalanes i la censura suprimí el següent: “Este miedo a Catalunya tiene una doble vertiente: se le otorga lo superficial por temor a que se enfade; se le niega lo esencial por temor a que se envalentone”.»
(Candel. Els altres catalans vint anys després. 1985).
A vegades, també allò superficial es nega, per simbòlic. Així va passar l’any 1966, quan el règim va prohibir les cançons catalanes al Festival de la Canción Mediterránea… després que al 1963 Raimon i Salomé el guanyessin amb la cançó Se’n va anar.
El drac adormit fa por. I tanmateix, intercanviant els personatges, «cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí», com diu l’escriptor Augusto Monterroso en el seu conegut microrelat…
LA LLENGUA CATALANA
«Actualment, durant el període que va des de l’any 39 fins als nostres dies,
el català només es pot aprendre d’oïda i pel carrer.
Això són qüestions indefugibles, de moment,
i no ens en podem queixar.»
(Candel. Els altres catalans. 2008: 117)
Ja ho diu bé, en Candel, que ens hauríem de queixar, tots nosaltres, però no podem. Tampoc ell no podia aleshores, que havia de ser llegit per la censura abans que l’autoritzessin a publicar un text qualsevol.
A la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre, «en la paraula suburbi encloïa plenament els conceptes de misèria, treball, pobresa, explotació… » [13]
«Hem defensat la nostra cultura –la dels immigrants—, però com si la cultura que hem portat de les nostres terres fos una cultura elitista, quan, en realitat, la cultura més important que hem portat ha estat la de la pobresa. El cavall de batalla d’aquests falsos culturalismes ha estat l’idioma. Al més senzill i ingenu immigrant li han fet creure que l’idioma català –amb l’Estatut i l’autonomia— es menjarà l’idioma castellà i pobre de tu si no l’aprens.»
(Candel. «Catalans, andalusos, immigrants de peu (l’immigrant davant l’Estatut)», a Els altres catalans vint anys després.1985)
[13] CANDEL, F. «La novel·la i la societat a través d’un autodidacta», a Parlem-ne (1967).
Considera Candel que la manca de centres d’ensenyament del català i de mitjans de comunicació en català perjudica greument al nascut a Catalunya i a l’immigrant, els fills del qual «poden representar l’esperança del país» [14].
La llengua catalana ha estat i continua sent un vehicle d’inclusió, la carta de naturalesa del foraster:
«Per al meu amic Jordi Delprat, xarnego és tot aquell qui viu a Catalunya i no és català ni parla l’idioma català. Segons ell, de seguida que aprenen la llengua, deixen de ser xarnegos.
[…] aquesta definició, si la comparem amb altres, és d’una gran amplitud de mires».
(Candel, Francisco. « El “xarnego”», a Els altres catalans. 1964 ; 2008)
Per a Candel, la llengua era un mitjà per entendre’ns… fins que acompanyar al Jordi Pujol en un viatge a Andalusia l’any 1977:
«No hay una regla de oro sobre la catalanidad, excepto la de la lengua, y por ello cada uno es catalán –o no lo es— a su manera. Al inmigrante, por muy catalán que sea o se sienta, si le falta la lengua catalana, carece de credibilidad.»
(Candel. «Tercera onada (segons els historiadors, la quarta», a Els altres catalans vint anys després. 1986)
[14] CANDEL, F. «Sobre l’idioma català», a Els altres catalans. 1964 (2008).
Michel Landron opina que, amb l’aplicació de la política de normalització lingüística del govern autònom, Candel entén la llengua com a condició necessària per a una integració real. [15]
És així com, el 1981, rebutjà l’anticatalanisme del manifest dels 2.300 –el març, contra la normalització lingüística a Catalunya– i com va defensar la legitimitat de la “Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana”, que el juny va liderar la històrica manifestació massiva a Barcelona en contra de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico).
[15] LANDRON, Michel. «La normalisation lingüístique», a Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne (2013).
Llengua viva
«Els escriptor tenen prou categoria per mantenir viva la llengua.
Quan un escriptor posa una paraula en el seu escrit,
per més estranya que pugui semblar, ell sap per què l’ha utilitzada.»
(Candel. «Els altres espanyols», a SINCA, Genís. La Providència es diu Paco. 2008)
Candel creu en la llengua viva de carrer, no en l’acadèmica. Tot i així, la llengua viva al carrer és la castellana, i si de cas una llengua bífida per bilingüe: la castellana tal i com es parla a Catalunya…
«Realment, a les barriades, no cal parlar català, ni gaire ni gens. Hi domina el castellà. Sentir parlar català resulta detonant. Fins i tot el castellà ha guanyat terreny als racons arcaics, on viuen antics catalans. Tots ens entenem en aquest idioma. És un castellà horrorós, però què hi farem! […] De tota manera jo sempre he cregut en el llenguatge viu. La xaroneria del baix poble també l’enriqueix. Jo suposo que prou voldrien que el català fos parlat tan intensament, encara que fos d’aquesta manera, en aquells indrets»
»Probablement el foraster sent que la llei li fa costat […] aquesta «oficialitat» del castellà de sempre o de gairebé sempre, i les pressions que entorn de l’idioma català han actuat en diverses èpoques.»
(Candel. «Sobre l’idioma català», a Els altres catalans, 2008)
Trobo jo que el mot «oficialitat», aplicat al castellà –no cal dir-ho–, equival al sintagma «exclusivitat institucional», situació que ja li convé a qui no vol saber res ni complicar-se la vida amb les coses dels altres. Caldria precisar que l’oficialitat del castellà a Catalunya ve del 1714, i no precisament sense imposicions, com acostuma bramar la propaganda. No denunciar-ho ve a posar escarni a sobre. A més, conclou: «Està bé. Catalunya és un poble bilingüe. Deixem-ho així» [16]
Ja s’hi veu l’autocensura de l’autor. Perquè deixar-ho córrer és no voler respondre a aquesta pregunta ja clàssica: I com és que no es fan bilingües, els castellans, si és cosa tan bona?
Al 1986 ofereix Candel un gir a propòsit del monolingüisme dominant:
«Porque resulta que los bilingües, se quiera o no se quiera, son los catalanes, que conocen las dos lenguas, o son más bilingües que el bilingüe inmigrante, pues su castellano es mejor que el catalán del otro, mientras que, monolingües, si los hay, siempre son los inmigrantes, que solo saben usar una lengua, la castellana, aun cuando entiendan la otra. Esto no es un argumento, sino un contrargumento que debería dar la razón en el pleito al catalán. Lo que ocurre es que este inmigrante, que ve que el monolingüismo que se proclama no es el suyo, se espanta y se apresta para la guerra y el «no pasarán». En este caso el «no nos echarán».
(Candel. «Artículos sobre tics de la inmigración», a Los otros catalanes veinte años después. 1986)
[16] CANDEL, F. «Setze jutges», a Els altres catalans (2008).
A l’apartat Continuïtat de la nació veurem que Candel demanava prudència a l’hora de der servir totes dues llengües amb naturalitat en els actes públics, perquè s’atrapen més mosques amb mel que amb vinagre. Per la continuïtat de català, a Els altres catalans (1964) recomana no imposar la llengua. I tanmateix, si no la imposes –com el castellà va fer a Catalunya—, com pot ser necessària?
Llengua necessària
«Quan un poble cau en l’esclavatge,
mentre conservi bé la seva llengua,
té les claus de la presó.»
(Candel. «L’aberració», a Primera història, primera memòria. 2006)
La burgesia catalana primer va ser capdavantera del catalanisme –amb la Renaixença, el Noucentisme i la Mancomunitat de Catalunya. Després, es va espantar de la força que en mans del poble se li podia girar en contra, i es va aliar amb les forces de la repressió [17] . Recordem que Joaquim Maurin, fundador del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), deia que els anys vint del segle passat eren temps en què es catalanitzaven els obrers i s’espanyolitzaven els burgesos.
«Per a viure a Catalunya, l’idioma català no es necessita per a res. Això, l’immigrant no és que ho sàpiga. Ho ha trobat així. La necessitat obliga. I a ell no li és necessari.»
(Candel. «Setze jutges», a Els altres catalans. 2008)
[17] Això deia Candel i la censura li ho retallava en publicar «Catalans sense català», a Els altres catalans (2008).
Que no calgués parlar el català a Catalunya no ha estat fruit de la casualitat, sinó de la ben greixada maquinària de practicar genocidi cultural. El juny del 1959, el director del diari La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, va declarar enfurismat a la sortida d’una missa celebrada a Barcelona en català: «Los catalanes son una mierda». Tot seguit, el grup de Cristians Catalans liderat pel jove metge Jordi Pujol encapçalava una campanya per deixar de comprar el diari, amb tanta efectivitat que el seu director va ser destituït per Franco el febrer següent. En Galinsoga en justificava l’enrabiada perquè era en «un pueblecito en donde la lengua catalana puede tener un uso más aceptable, como la gallega en los pueblos y aldeas de Galicia, por ejemplo. Pero en Barcelona, ciudad cosmopolita, me parece que el caso tiene otra significación y tal vez otra sintonía.» [18]
Aquesta opinió encara se sent dir pels carrers de la gran ciutat, per gent vinguda de latituds diverses, en qualitat de privilegiats expats o de mà d’obra barata. L’odi es crea i també es transforma i adapta de seguida; destruir-lo porta més temps. Manca la necessitat, diuen els mateixos que defensen les bondats del bilingüisme… sempre que es practiqui poc.
Candel relativitza el coneixement del català per l’immigrant en el fet que l’autòcton tampoc no en sap prou. A l’article Los otros catalanes, publicat el 1958 a la revista La Jirafa i antecedent de l’assaig que li ha fet famós, hi deia:
«Infinidad de catalanes de origen, que se expresan en catalán, hablan en catalán y viven en catalán, sus lecturas son castellanas y escriben sus cartas en castellano. Leerlo, según propia confesión, aún medio lo leen; escribirlo, no. Y no se esfuerzan en subsanar este error. El castellano, en cierto modo, les ha ganado. Mas todo esto en un intríngulis difícil de dilucidar. Dejémoslo.»
[18] CANDEL, F. «Los catalanes son una mierda (Don Luis de Selaguisasola. Los “Fets del Palau” (Folletín) », a VILA CASAS, Enric. CANDEL, Paco. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996.
Ara ha fet 60 anys, el 1966, Joan Garcia i Grau havia publicat a la revista Serra d’Or els resultats d’una enquesta sobre ensenyament que sobtaren a l’autor de l’estudi i al propi Candel: més de la meitat dels autòctons preferien l’ensenyament en castellà amb classes de català. La conclusió era que «l’ensenyança en castellà els facilita les coses» [18], pel fet que hi havien estat escolaritzats, en la llengua imposada.
Quan parlar i escriure en català va ser legalitzat per la Constitució, encara persistia el prejudici.
L’Enric Vila explica que, durant els anys de la transacció política (1975-1981), la llengua catalana va ser menystinguda per sectors socials de procedència aparentment contraposada, com ara els nostàlgics del franquisme i bona part de la burgesia barcelonina, que compartien aleshores –i encara avui, de manera més barroera—el mateix odi al català:
«el troben vulgar, ordinari, mancat de distinció, i quan els burxo, em surten amb l’atzagaiada que som a Espanya i que per a tractar dels temes elevats i seriosos els sembla més adequat i més lògic comunicar-se en espanyol, que vol dir –segons ells— en castellà».
(Vila. «15 de juny de 1977. Primeres eleccions democràtiques», a VILA CASAS, Enric. CANDEL, Paco. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996 : 270)
[18] CANDEL, F. «Lo catalán reponiéndose», a Algo más sobre los otros catalanes. (1973).
Candel creu que el català és un símbol, i vol creure que també serà –algun dia, d’alguna manera, per integració de les diverses capes d’immigració, per normalització lingüística, per inculturació…— una necessitat:
«L’idioma comporta tota la càrrega cultural d’un país: literatura, oratòria, canons, adagis, tradicions, llegendes emotivitat, enyorament… És l’encadenament de tota la seva història, del seu passat. És important que no es marceixi, que no mori ni desaparegui. Però en una Catalunya sense traves això hauria estat un problema de segon o tercer ordre, mentre que avui és de primera necessitat. Aleshores hauria estat com una planta silvestre criada en terreny fèrtil, que viu sense que calgui tenir-ne cap cura, mentre que avui dia és una flor d’estufa o d’hivernacle, que cal vigilar constantment, tant perquè es necessitaria como pel que representa. Perquè avui és una flor, però també una bandera.»
(Candel. «Sobre l’idioma català», a Els altres catalans. 2008.
Tot seguit, i contradient aquesta declaració del català com a flor delicada i símbol necessari, el bilingüisme és la raó perquè parlar català no sigui necessari a Catalunya.
«[…] crear la necessitat de l’idioma. En un Catalunya bilingüe això és difícil. Les necessitats es produeixen, però no es creen. Aquesta necessitat no existeix, i difícilment existirà.»
(Candel. «Catalans sense català», a Els altres catalans. 2008).
Ara sembla que parla més clar. Fins ara s’havia mostrat voluntarista, però és clar que l’ús social de la llengua s’escapa a la seva voluntat.
Durant la seva estada al Senat, entre 1979 i 1981, en la legislatura constituent on es covava la actual Constitució, va pronunciar un sol discurs, precisament en defensa de la llengua pròpia de cada comunitat autònoma. La seva proposta d’esmena no va ser aprovada, tot i tenir tota la lògica necessària:
«O sea, al mismo tiempo que la Constitución admite que unas lenguas, además de la común a todos, serán oficiales en el territorio de ciertas comunidades autónomas, es necesario que en la misma conste la obligación de los poderes públicos de facilitar la enseñanza de tales lenguas, también oficiales.
»De lo contrario, es como si no se concediera nada; es una especie de regalo inútilmente gratuito. Es algo así como decir: tomad la oficialidad de vuestras respectivas lenguas y ya os apañaréis. Se deja el uso, de eso que se concede, en mantillas y en peligro de perecer si no tiene la ayuda necesaria.» Y si no resulta así, será porque se habrá convertido en una sangría a tales autonomías detrás de su mantenimiento.»
(Candel, «El discurso que pronuncié», a Un charnego en el Senado. 1979)
El senador Josep Benet, company i portaveu de l’Entesa dels catalans al Senat, reblà dient que «rechazar mi enmienda equivalía a negar a los inmigrantes en Cataluña, Euzkadi y Galicia el ejercicio del derecho que tienen a conocer el idioma del territorio donde se han visto obligados a trasladarse. […] Era condenarlos, a esos inmigrantes, a una ciudadanía de segunda clase.» [19](Candel, «El discurso que pronuncié», a Un charnego en el Senado. 1979 : 355)
Retenim el valor prou gràfic de la frase «como si no se concediera nada», perquè els catalans hi demanaven drets i els partits del règim –els camisas viejas i els descamisats acabats d’arribar-hi, que feien mèrits amb un mateix esperit centralista— concedien engrunes amb aparença de més substància.
[19] CANDEL, F. «El discurso que pronuncié», a Un charnego en el Senado (1979).
Llengua reeixida
Malgrat els obstacles reconeguts i la manca de necessitat de la llengua catalana a Catalunya, Candel creu en la reeixida del català, de la mà dels nous catalans:, a partir de l’experiència viscuda als anys 80 amb la immersió lingüística.
«La Catalunya d’avui triga més a mostrar-se als qui arriben. Molts no la descobriran mai, i alguns quedaran amb la closca, només: folklore, costums, a tot estirar, idioma… […] La manca d’entitats característicament catalanes facilita aquest dilatat desarrelament.
»Les circumstàncies actuals que han tocat de viure a Catalunya fan que aquests nouvinguts no trobin el clima ni els lògics processos d’adaptació que abans trobaven. […] L’immigrant d’ara es troba amb una majoria aclaparadora de no-catalans […] Passarà temps sense tenir contacte amb l’element català […] Vivim uns temps dramàtics, que ho han fet volar tot. Caldrà trobar aquesta generació d’homes disposats a cremar-se completament embarcats en un gran esperit de renunciació i que sempre sorgeixen en les situacions més desesperades, si es vol fer alguna cosa en tots els aspectes.»
(Candel. «Concretem o centrem-nos», a Els altres catalans. 2008)
Amb l’Estatut d’autonomia de Catalunya, del 1979 es va anunciar la necessitat de normalitzar l’ús de la llengua catalana. Va haver-hi una reacció nostàlgica del centralisme franquista, en forma de manifest, el dels 2.300 intel·lectuals publicat a Diario16 , que ni eren tants ni eren tots intel·lectuals.
«El que passa és que aquest immigrant, que veu que el monolingüisme que es proclama no és el seu, s’espanta i es prepara per a la guerra i per entonar el “no pasaran”, en aquest cas el “no nos echarán”.»
(Candel. «Tercera onada (segons historiadors la quarta)», a Els altres catalans vint anys després, 1985).
Finalment es va engegar la maquinària per informar a la població del contingut de la normalització lingüística. A les xerrades en què participava, Candel deia:
«Aquesta llei de la normalització lingüística a Catalunya et garantia el dret a expressar-te en les des llengües cooficials. Era més una llei que afectava sobretot el funcionari, ja que aquest sí que havia d’atendre sobretot en la llengua amb què se l’interpel·lés.»
(Candel. « Final del llibre (no de l’argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després. 1985).
Per a Candel, i per a qualsevol persona raonable, «resultava paradoxal haver de normalitzar el que per naturalesa havia de ser normal» [20]
Al maig del 1994 publicava a La Marina Zafarrancho de la lengua tot defensant el procés de normalització lingüística. Cal recordar que anava acompanyat d’un model d’immersió posat a prova pilot en dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet a impuls de les famílies, el curs 1983-1984. Com que va ser un èxit, es va estendre progressivament a més escoles i municipis.
[20] CANDEL, F. «Final del llibre (no de l’argument ni de l’argumentació)», a Els altres catalans vint anys després. (1985).
| Zafarrancho de la lengua |
|---|
El proceso de normalización lingüística se ha desarrollado aprobadoramente bien. Ha habido sus más y sus menos, sus rechinamientos y sus suavizantes, pero en lo esencial, que no existan dos Catalunyas enfrentadas, nos hemos entendido. Cuando hablo de entendimiento me refiero al natural entre catalanoparlantes y castellanohablantes. Se había paliado el sectarismo, el reduccionismo [16] y la confrontación, que nunca fueron encarnizados. Para las novísimas generaciones, resultaban pequeñas puñetas de sus progenitores. Pienso que así se continuará pese a la convulsión que ha representado esta injerencia fáctica exterior calumniando a Catalunya con tanta jeta e impunemente. Ha sido una campaña impulsada por el PP tomando como excusa el linchamiento del castellano debido a un eficaz método pedagógico como es el de la inmersión. Ha sido también como un zafarrancho de combate, queriendo desembarcar todos a la vez en la isla de nuestra lengua catalana, desmantelándola primero y ordenándola después según su deseo, que es hacerlo al estilo de los virreyes y según el sentido que tienen las tropas de ocupación, soñando con el cargo de celadores de la lengua castellana en Catalunya, lengua, por otra parte, que no necesita para nada a tan feroces dragones. [*] A l’original publicat a La Marina, maig del 1994, apareix el mot “reductisme” que, en no aparèixer al diccionari normatiu de la Real Academia de la Lengua, hem de considerar un error tipogràfic. |
| LM núm. 5, maig del 1994 |
Finalment, arriba a aquesta conclusió tan suada d’afirmar amb lleugeresa: «És clar que la qüestió és entendre’ns, opinaran alguns, i jo entre ells» [21]
Molt gastada la frase per a justificar l’ús abusiu de la llengua castellana sempre, amb la coartada «que así nos entendemos todos»… Perquè la llengua no serveix només per comunicar idees pràctiques, informacions i coneixements, sinó també per expressar sentiments i emocions, i per a compartir símbols. Acabava de dir en Candel que el català és flor necessària i també bandera, i aquí ja ha tornat a fer figa després d’ensopegar amb el bilingüisme.
Ni la normalització ni la immersió han catalanitzat lingüísticament la població.
[21] CANDEL, F. «Catalanitat dels immigrants d’ara», a Els altres catalans (2008).
Candel defensava dues coses contradictòries: no és de mala educació parlar català a qui ha vingut a viure a Catalunya i no coneix la llengua, però convé no fer-se antipàtic amb l’ús de la llengua.
Primer, la qüestió «educativa»
«Contra els qui qualifiquen al català de mal educat pel fet de parlar un idioma que no entén el qui ve de fora, jo sempre he sostingut la tesi contrària. Això de venir a la teva llengua enlloc d’anar tu a la d’ells […] et facilita una comoditat, però no t’ajuda a aprendre el seu idioma.»
(Candel. «Sobre l’idioma català», a Els altes catalans. 1964 i 2008)
Després, l’antipatia com a sentiment a evitar:
«Cal anar-hi amb compte, amb aquests contactes. D’aquestes topades depèn que el qui arriba estimi o odií la nova terra que trepitja, o que reculi en la seva acceptació quan ja estava mig guanyat.
»Molt de compte amb el menyspreu, mil vegades pitjor que l’insult obert. Aquestes faltes de tacte ressusciten en el foraster aquelles ínfules d’invasor de quan es va acabar la guerra i que ara anaven desapareixent.»
(Candel. «Concretem o centrem-nos», a Els altres catalans. 1964 i 2008)
Em recorda una mica la visió política interessada del Pablo Iglesias Turrión, per a qui el Procés sobiranista català havia desvetllat el fantasma del feixisme a Espanya [22], quan sempre hi ha estat ben despert. Però ara parlem de llengua catalana.
Un jove historiador i lletraferit català s’hi confronta, amb aquest parer, a hores d’ara: «Siguem antipàtics. És el nostre país. Val la pena ser antipàtics pel nostre país.» [23]
[22] La Vanguardia, 04.12.2017,https://www.lavanguardia.com/politica/20171204/433408846575/iglesias-el-independentismo-ha-despertado-el-fascismo.html
[23] SANCHIS. Vicent. Entrevista a Frederic J. Porta https://elmon.cat/politica/frederic-j-porta-el-proces-es-el-fracas-de-la-generacio-boomer-1171822/ El Món, 11.07.2026
Amb aquesta recomanació ens acomiadem fins d’ací dues setmanes.
