Durant anys hem parlat de l’habitatge com si fos una successió de problemes particulars. Una família que no pot pagar el lloguer, una persona gran que afronta un desnonament, joves que no poden emancipar-se, veïnes que han de marxar del barri on han viscut sempre. Històries individuals que s’acumulen fins que arriba un moment en què ja no és possible continuar considerant-les excepcions. Quan tanta gent pateix el mateix problema, potser el problema no són les persones. És el sistema que hem construït al seu voltant.
Les mobilitzacions d’aquestes últimes setmanes han aconseguit transformar una situació particular en una pregunta col·lectiva: què fem com a societat quan tenir una feina, una pensió o haver cotitzat tota una vida ja no garanteix poder conservar un sostre? Les acampades, els Sindicats de Llogateres i les mobilitzacions contra els desnonaments han tornat a situar l’habitatge al centre de l’agenda i han obligat les institucions a reaccionar.
I convé remarcar-ho, perquè sembla que els grans canvis neixin als despatxos i després arribin a la ciutadania, quan moltes vegades passa exactament el contrari. Primer alguna cosa deixa de ser tolerable al carrer i després les institucions, amb més o menys convicció i més o menys rapidesa, s’hi adapten. Ha passat amb drets laborals, amb el feminisme, amb els drets civils i amb tantes conquestes que avui ens semblen evidents. La democràcia també avança així: quan la societat organitzada obliga la política a mirar allò que preferia ajornar o ignorar.
I això no eximeix ningú de responsabilitats. Governar significa prendre decisions, negociar-les i aconseguir majories. L’oposició té tot el dret a qüestionar les mesures proposades, presentar alternatives i defensar altres models. Però davant d’un problema estructural com l’habitatge, el càlcul partidista no pot substituir indefinidament les solucions. Es pot votar contra un decret; el que no es pot votar és perquè desapareguin els lloguers impossibles, els desnonaments o l’angoixa de milers de famílies.
Alhora, també cal reflexionar sobre què pot passar si aquest canvi social no troba traducció en la política institucional, ja que el conflicte no desapareixerà.
Per això seria un error llegir les protestes només com un problema d’ordre públic o com una incomoditat per als governs. La mobilització social no és una anomalia de la democràcia; forma part de la democràcia. Naturalment, les institucions tenen les seves regles i els moviments socials també han d’assumir les seves responsabilitats. Però una societat que protesta, s’organitza i reclama respostes és molt més saludable que una societat resignada que ha deixat de creure que participar serveixi per a alguna cosa.
El repte ara és saber si els partits entendran el missatge. No es tracta només d’aprovar una mesura concreta ni de veure qui aconsegueix atribuir-se’n el mèrit. Es tracta d’assumir que l’habitatge s’ha convertit en una de les grans fractures socials del nostre temps i que no podem continuar administrant-la com una emergència provisional. Les polítiques públiques necessiten temps, recursos, parc d’habitatge i acords que probablement superaran una legislatura. Però també necessiten voluntat política.
Perquè hi ha una frontera que convé no traspassar: quan una democràcia és incapaç de donar resposta durant massa temps a necessitats tan elementals com tenir una casa, no només es deterioren les condicions de vida; també es deteriora la confiança en les institucions.
I aquesta vegada la política faria bé d’escoltar abans d’arribar-hi. Perquè quan una societat deixa de creure que les institucions poden resoldre els seus problemes, el problema ja no és només l’habitatge: és la democràcia.
