Som Maricarmen. Som Olga i tantes persones amb noms i cognoms que intenten sostenir una vida cada vegada més cara i més fràgil. Som al primer quart del segle XXI i costa entendre que tenir una feina, haver cotitzat tota una vida o cobrar una pensió ja no garanteixi una cosa tan elemental com poder continuar vivint a casa teva.
Aquests dies, el cas de Maricarmen ha tornat a posar l’habitatge al centre del debat. I aquí, ben a prop, tenim la història d’Olga Matute, veïna de Santa Eulàlia, que havia explicat fins i tot al Parlament la situació de precarietat que patia. Va ser desnonada l’abril passat i va morir per suïcidi cinc mesos després. Igual que en David, sabater d’Hospitalet amb la mateixa desesperació.
No són números. Són persones.
Mentrestant, continuem parlant de l’habitatge com si fos només un producte de mercat. I jo em pregunto: quants habitatges pot acumular una sola persona o una mateixa societat mercantil? Dos? Deu? Vuit-cents? En quin moment el dret d’algú a acumular patrimoni entra en conflicte amb el dret d’un altre a tenir un sostre?
No tinc res contra qui ha estalviat tota una vida i té un pis, o fins i tot dos, i els lloga. No crec que aquesta sigui la qüestió, sinó què passa quan l’habitatge deixa de ser principalment un lloc on viure i es converteix en un actiu financer, sobretot en mans de grans fons d’inversió i fons voltor, pensat per extreure’n la màxima rendibilitat possible.
On ens porta aquesta lògica? Doncs allà on som. Mig país mobilitzat i protestant perquè estem desprotegits.
I aquí la política té responsabilitats.
PP, Vox i Junts han tornat a negar-s’hi, a un acord de mínims. El Govern, massa tímid en aquesta qüestió, tampoc no ha estat a l’altura. Entretant, el malestar social s’acumula. Estem a l’inici de tornar a una dinàmica d’amos i servents, literalment. I les acampades i tota mena de protestes són més que necessàries i l’única possibilitat real d’aconseguir canvis justos i necessaris.
I, enmig de tot això, aquesta setmana m’ha tocat també una petita dosi de menyspreu absurd. Una tal R… anònima en un dels grups de WhatsApp veïnals de la Marina, creat per parlar de com millorar la seguretat i la convivència al nostre barri, s’ha permès dirigir-se a mi amb un to clarament edatista, fins al punt de suggerir que, per la meva edat, potser hauria de deixar el grup i la meva participació en els mitjans de comunicació.
Doncs sí, R…: tinc 78 anys.
I en porto molts defensant un barri digne, participant en entitats, discutint amb administracions, reivindicant serveis i fent comunitat. La Marina, aquest diari i el projecte de mitjans comunitaris del qual forma part tenen més de quaranta anys d’història i no pertanyen a cap partit polític, grup religiós ni lobby empresarial.
Així que no pateixis per l’edat. Mentre el cos aguanti i el cap continuï donant guerra, aquí em trobaràs.
I jo, caminet del Polvorí, penso en la vaga general que reclama el Sindicat de Llogateres. M’hi penso sumar. I vosaltres?
