I si li posem “la mosca cojonera”? em va proposar l’Elena quan treballàvem la secció del Formiguer veïnal i li buscàvem noms. Ho deia per il·lustrar que quan es reclama alguna cosa, si algú ha de cansar-se són els altres, no tu. Aquesta premissa orienta no només la secció en la qual col·labora en aquest diari sinó també la seva militància política.
Dona compromesa en totes les mogudes i el teixit associatiu i veïnal. De tarannà alegre, caràcter fort i conviccions fermes. Coneix i estima el barri, i és part d’aquella generació que va haver de qüestionar-ho tot per canviar situacions que semblaven impossibles. D’ulls encuriosits i cara de trapella, assegura: “Tot era inviable i vam haver de vèncer l’ “ha de ser així, i ves amb compte, que encara pot ser pitjor”.
Xerrem a l’ombra de les palmeres de la terrassa de la Rosa (Nom?) al carrer Mare de Déu de Port.
Elena García Romero. 71 anys. Mestra de primària de formació. D’ofici? Molts. Vaig portar una botiga de lampisteria, altra de sanitaris i fins i tot vaig fer de comercial.
Política. Independentista i militant de JuntsxCat. El meu suport serà sempre als partits que ens orientin cap a la independència. Religió. Catòlica no practicant. Crec que el primer manament és el millor de tots: Amaràs al proïsme com a tu mateix.
Ens agradaria saber com arribeu al barri.
Quan em vaig casar, una veïna que coneixia molt al meu pare i que vivia als edificis de La Caixa (Carrer Química amb Mare de Déu de Port) va marxar i ens va preguntar si volíem entrar a viure-hi nosaltres. El pis era magnífic per a aquells temps, any 1971, i no ens ho vam pensar gaire. Fins i tot la vam fer padrina del meu segon fill. Abans, la família vivia a Poble Sec, al carrer Tapioles.
Què havíeu fet abans de casar-vos?
Vaig exercir uns anys com a mestra. Des del 18 anys fins que vaig tenir la primera filla, uns quatre anys. El meu marit va muntar una botiga de lampisteria i algú l’havia d’atendre. Ens sortia més a compte quedar-m’hi jo que contractar algú altre, així podia combinar la cura de la petita, també.
D’on ve la vostra família?
La meva mare era de Burgo de Osma, però va venir amb un any i mig a Barcelona. El meu pare era argentí de pares espanyols i va venir-hi amb quinze anys. La família dels avis era de Saragossa, però l’avi patern, que ja aleshores era ben avançat per l’època, va considerar que allà només hi havia cures i militars i que Saragossa no feia per a ells, i van fer cap a Barcelona.
En morir l’avi, se’n hi van tornar tots, cap allà. L’avi patern a l’Argentina havia estat a la Casa d’Espanya, i encara conservo un telegrama de Ramon Franco, germà del Francisco Franco.
L’any que arribeu el barri està en plena transformació.
Tot el carrer Mineria pràcticament no existia, era un descampat. Ha canviat molt, però també és cert que els que vivim aquí volem que canviï encara més, que vagi sempre a millor.
Com veu la transformació del Prat Vermell i com creu que el veïnatge pot participar-hi?
És normal que els barris es facin més grans, amb l’arribada de gent i empreses, crec que pot ser una oportunitat. Ara, el que trobo més problemàtic és la dependència de Sants tot i ser un la Marina barri tan diferent i amb una dinàmica pròpia. Sants-Montjuïc és un districte massa gran i amb problemàtiques molt diferents. Molts veïns coincidim que la Marina hauria de ser un Districte nou, crec que així podríem arribar més ràpidament amb els nostres problemes davant l’Ajuntament i aquest podria ser més efectiu. Ara amb l’excusa que és un Districte tan gran, tothom acaba tenint la sensació que no ha estat prou ben atès.
Amb una pandèmia pel mig i una situació econòmica que malgrat els ajuts continua deixant molta gent enrere, com veieu la sortida?
Totes les generacions hem tingut etapes més fàcils o còmodes i d’altres de més difícils. És cert que la joventut avui té molts problemes, el principal crec jo que és l’adaptació. Pel que sigui, hem trencat una etapa i s’ha obert una altra de nova. Tothom hem d’entendre-ho, tant la gent gran com la gent jove, perquè a tots ens costarà. Molts poden quedar enrere però qui no s’adapti encara quedarà pitjor.
Quin creieu que és el desafiament més important que tenim la gent del barri, com a veïns?
Hi ha moltes associacions però hem d’intentar treballar plegades. Hem d’unir-nos en projectes comuns perquè així tindrem més força.
i com a veïnatge?
Hi ha veïns que porten molts anys aquí i han participat en moltes mogudes del barri, de millora. Maria d’Àncora, l’Abdó, el Juan Antonio, la Mei o la Neus Borrell, porten molts anys col·laborant-hi i ho tenen per la mà. Però n’hi ha molta més gent que ha arribat al barri fa poc i els hem d’intentar sumar. La postura més còmode és criticar i no participar en res, i és la que més practiquem tots, però no es tracta d’això.
Hem parlat del futur, i dels joves hem passar a referir-nos a la gent gran. Vull preguntar-vos, és la Marina un bon lloc per viure i envellir?
Si li ho preguntaves a la meva gent més propera et dirien que sóc una enamorada del meu barri i que no em mouran mai d’aquí! Amb això ja t’ho dic tot! Potser hi ha alguna zona concreta on tenen alguns problemes més, però el barri en el seu conjunt és molt bon lloc per viure-hi, i sí, per envellir també!
Ara, és cert que encara reclamem la transformació del Passeig de la Zona Franca, la piscina municipal, més casals per gent gran perquè n’hi ha però no hi cabem tots. Necessitem espais on puguem fer barri, el casal d’entitats i un altre de joves són urgents. Barris com Sant Antoni, en tenen dos, o a l’Eixample, que hi ha locals de dos pisos, i aquí res de tot això no existeix. Si en tinguéssim, podria ajudar que la gent de diferents nuclis del barri es relacionés més.
Heu col·laborat força amb l’Associació de Comerciants.
Un teixit que ho ha passat molt malament, però que en els pitjors moments va saber reaccionar al costat del barri, i això li ha tornat molta de la confiança i sentit de barri i de suport mutu que s’havien perdut. Treballen per diversificar l’oferta perquè la gent gaudeixi cada dia més del barri.
Comparteixi amb nosaltres algun bon record que l’evoqui el barri.
El més bonic és anar pel carrer i saludar i parlar amb la gent, és molt agradable. El meu nét diu: “iaia, et coneix tothom”. Tothom no, però molta gent ens coneixem perquè el barri funciona així i més si hem tingut botiga.
I si us demano alguna cosa dolenta que recordeu…
Sóc de les persones que s’estimen més recordar el bo que el dolent.
Sou políticament molt correcta en aquesta resposta.
(Riu) No, tinc la memòria molt saturada perquè hi entri el que no necessito, amb 71 anys tindria massa mal records, no val la pena… Arriba un moment que dius “Em quedo amb allò bo, i allò dolent deixem-ho córrer”.
És la primera vegada que milita activament en un partit. Com feu el pas? Sou independentista de tota la vida?
De tota la vida no, perquè amb al meva edat la política estava molt restringida en certs moments. A la universitat ja te n’adones que la cosa no funciona. Més tard et cases i hi ha un període que no fas res. Després ve la història de l’Estatut, veus com va tot i dius “Fins aquí hem arribat. No retrocediré ni un pas més”. Els meus fills em diuen “Potser algun dia acabaràs a la presó”. “Doncs és l’únic lloc on no hi he anat encara. Si passa, llogueu el pis mentrestant” (Riu)
Sou el que el periodista Enric Juliana anomena el català emprenyat.
Sí, però ja no només emprenyada, ara també desorientada. Estic convençuda que un pas enrere nostre és un pas endavant d’ells. Prefereixo morir dempeus que viure agenollada, com deia el Che, i si he de morir entre la espasa i la paret, prefereixo l’espasa perquè la paret ja no dona per més.
Sí que jugueu fort! Tot i així la cosa pinta malament entre els partits independentistes.
Deslleialtat hi ha hagut per totes les bandes. En aquest moment hi ha dues tendències i les dues estan enfrontades. Hem d’arribar a una entesa.
I si no hi ha res més enllà d’una lluita de poder?
Uns més que uns altres en aquest moment. L’última notícia és que no donen quota de català als audiovisuals. Molt bé, estupend, oi? Si no espavilem anirem perdent un llençol més a cada bugada.
Realment creieu que s’arribarà a la independència?
La meva il·lusió és que sí. Trigarem, però l’hem d’aconseguir. No ho faig per mi, vull deixar alguna cosa bona als meus. És una època de transformació i hem de formar-ne part.
Sou una dona ben compromesa en diverses causes socials. Que no us genera contradicció veure la batalla de l’independentisme en un moment com ara de tanta crisi?
Ho entenc, en una època de la meva vida em va passar això. La part de l’economia en la independència no s’explica bé, no es fa arribar amb tota la força al poble, perquè si s’expliqués com beneficiaria els nostres fills i néts, la gent ho entendria millor. Pensa que els recursos econòmics els distribueix la Generalitat però només els que li tornen, no tots els que generem a Catalunya i marxen.
Convindreu que per pocs recursos que en disposi tampoc no és per aplaudir-li el que fa.
Els partits a vegades miren de tapar forats per acontentar algú i s’obliden del poble. Hem de poder arribar a atendre totes les necessitats perquè s’entengui que la independència és la causa de tothom, on hem de ser-hi tots.
