Com arriben les eleccions europees al barri?
Aquest mes de juny se celebren les eleccions al Parlament Europeu, en les quals s’escullen els sets-cent vint diputats, quinze més que en les darreres, que formaran part de la cambra europea durant els pròxims cinc anys.
En concret, uns quatre-cents milions de ciutadans, repartits en els vint-i-set països que formen part de la Unió Europea, estan cridats a les urnes entre el sis i el nou de juny. En el cas concret d’Espanya i Catalunya, les persones amb dret a vot podran exercir-lo el diumenge dia nou de juny. L’electorat espanyol escollirà seixanta-ú dels set-cents vint diputats del Parlament Europeu.
Evidentment, els hauran d’escollir entre els trenta-tres partits polítics nacionals que es presenten als comicis. Hi destaquen les candidatures del Partit Popular, amb Dolors Montserrat de cap de llista, Esquerra Republicana de Catalunya-Ara Repúbliques, amb Diana Riba al capdavant, Junts i Lliures per Europa, amb Toni Comín, Podemos, amb Irene Montero, el PSOE, amb Teresa Ribera, Comuns Sumar, amb Jaume Asens, i VOX, amb Jorge Buxadé.
Naturalment, com sol ocórrer en un context previ a unes eleccions, ja s’han produït els primers sondejos, que mostren una imatge prèvia (tot i que no definitiva) del que pot succeir el pròxim 9-J. En concret, la gran majoria de les enquestes situen al Partit Popular com a guanyador, amb entre 23 i 25 diputats, seguit per la coalició PSC-PSOE, que n’obtindria entre 18 i 20. VOX es convertiria en la tercera força, amb entre 6 i 8 representants i Comuns Sumar en la quarta, amb entre 3 i 6 eurodiputats.
Tanmateix, les eleccions europees arriben en un context de fatiga i desarrelament electoral generalitzat per part de la població. Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades amb menys d’un mes de diferència de les europees, van ser la viva mostra d’aquest fenomen. En concret, tan sols un 57,94% de la població amb dret a vot va acudir a les urnes. Una xifra que, tot i ser lleugerament superior a les de la convocatòria electoral de l’any 2021, no deixa de ser preocupant i una conseqüència directa del desencantament i, alhora, allunyament de la ciutadania amb la classe política.
Quelcom que es pot veure agreujat. La Unió Europa és una institució, un cos, una realitat o un espai físic, fins i tot, que tothom coneix, però què ningú acaba de sentir com seu. Per tant, votar a les eleccions europees pot ser per molts i moltes un fet sense importància que no tindrà cap efecte en les seves vides, ni que sigui de retruc.
En les darreres setmanes he escoltat moltes vegades la mateixa pregunta: “votaràs a les europees?”. I la resposta, en la gran majoria de casos és un “sí, suposo que sí, perquè s’ha de votar”. Aquesta votació per inèrcia és una de les noves realitats dels nostres temps, i és que aquells que acudeixen a les urnes sota el lema de “voto perquè sí”, no són pas un cas aïllat, més aviat tot el contrari.
Una imatge colpidora i que denota una greu crisi i incapacitat de gran part dels estaments polítics del país per connectar amb l’electorat i les seves realitats. Una situació de feblesa democràtica que arriba (o s’agreuja) en un moment crític a escala local, nacional, europea i global.
L’auge de la (i les) ultradreta és una realitat. Giorgia Meloni va assentar un precedent en proclamar-se presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia l’any 2022, com a cap de llista del partit “Fratelli d’Italia”, d’ideologia nacional-conservadora. Ara, s’ha presentat com a candidata a l’Eurogrup Conservadors i Reformistes Europeus, i es postula com una de les principals forces per aquestes eleccions. A França també ha agafat molta força la figura de Marine Le Pen, líder del partit ultranacionalista Reagrupament Nacional i principal oposició del partit d’Emmanuel Macron a l’Assemblea Nacional francesa.
Els partits d’ultradreta aposten i somien a formar un bloc conjunt, en una “gran aliança” dels partits “sobiranistas y patrióticos”, tal com va declarar el portaveu nacional de VOX, José Antonio Fuster. En aquest sentit, també va afirmar que el partit comandat per Santiago Abascal pretén servir “de nexo de unión” entre les forces d’ultradreta europees, ara per ara dividies en dues famílies.
En definitiva, un context convuls i força crític del qual potser no en som del tot conscients, més encara si ho combinem amb el sentiment de fatiga generalitzat que ha sorgit a l’entorn dels processos electorals en els últims anys. Per aquest precís motiu, és important conèixer què en pensen els veïns i veïnes com una mostra de l’estat d’ànim de la població respecte de la Unió Europea i aquestes eleccions que ja estan a tocar.
Des de La Marina vam conversar sobre les eleccions amb:
Quina idea et ve al cap si et dic “Unió Europea”?
L: Bàsicament, el conjunt de països que actuen en bloc per tractar de resoldre uns problemes que identifiquen com comuns.
B: Un sistema del qual som part i no en podem sortir. No ho dic en sentit únicament negatiu, perquè, com tot a la vida, té les seves llums i les seves ombres.
M: “Junts”, perquè units fem força. I crec veritablement què és així.
E: Un conjunt de països que avencen cap a un objectiu comú.
De l’1 al 10, com d’important és per tu la Unió Europea? Per què?
L: Et diria que un 7. No ho puntuo més alt perquè tampoc considero que sigui quelcom que tractem o del que parlem cada dia, ni de bon tros. Òbviament, saps que és important per moltíssims factors, però potser no en sents a parlar cada dia.
B: Doncs per mi, personalment, un 5. Més que res perquè no és el mateix parlar d’Europa des del prisma d’Espanya que des del de França o Alemanya. A escala nacional i econòmica li posaria un 8, perquè pràcticament tot depèn de la Unió Europea.
M: En aquest moment un 7. Perquè hi ha fites que no s’han aconseguit. Per exemple, en el món del comerç, una regulació dels petits negocis i dels horaris o un relleu generacional que no tenim, entre altres coses.
E: Entre un 7 i un 8. No direm que tot funciona bé, perquè en la meva opinió no és així, però sí que anem a la recerca d’una pau col·lectiva que és molt necessària, i més avui en dia.
Què consideres que és el millor de la Unió Europea? I el pitjor?
L: El millor, segurament, és que ens permet estar connectats amb tots els països que en formen part. El pitjor, en la meva opinió, és que no tots els membres tenen els mateixos drets i privilegis. Em fa l’efecte que hi ha països per sobre de la resta, com ara França o Alemanya, especialment pel que fa als drets i les condicions laborals.
B: Home, el millor és que et permet accedir a pràcticament qualsevol racó del continent amb una facilitat que abans no existia.
Per altra banda, crec que un dels aspectes negatius és que en matèries, com per exemple l’habitatge, vivim molt condicionats per les seves directrius. Si ells diuen que puja l’EURIBOR, puja l’EURIBOR, t’agradi o no.
M: El millor de la Unió Europea és l’espai Schengen de lliure circulació, que entre països de la Unió no tenim fronteres en l’àmbit econòmic, i a més a més gaudim de la lliure circulació de persones i capitals, potser això seria el millor.
I en quant el pitjor, que hi ha lleis que per idiosincràsia dels nostres països no acaben d’encaixar. No és el mateix una llei per un país nòrdic o per un país mediterrani, per exemple. Considero que la unificació de salaris hauria de ser factible, ja que els companys del nord d’Europa viuen molt millor que els del sud.
I amb el tema dels avantatges fiscals potser també, encara que ells paguen molts més impostos, aquests es reverteixen molt millor.
E: Sens dubte la llibertat de poder viatjar entre els països que en formen part, tot i que també crec que el lliure comerç és fonamental. Són mesures que ens apropen els uns als altres.
Per altra banda, no em convenç tant la manca de llibertat que té cada país per decidir els seus objectius particulars. Com he dit abans, s’identifiquen uns objectius comuns, encara que la realitat de cadascun dels membres és diferent, i això comporta que obligatòriament alguns d’ells hagin de fer sacrificis, o si més no, cedir en la defensa dels seus interessos. I això, en la gran majoria d’ocasions, es tradueix en beneficiats i perjudicats.
Quina és l’última notícia que has llegit/escoltat sobre la UE abans de les eleccions europees?
L: Abans de les eleccions molt poca cosa, la veritat.
B: Doncs segurament sobre les baixades i pujades dels interessos hipotecaris. De tota manera segurament les notícies sobre la Unió Europea han estat eclipsades per les eleccions que hem viscut recentment.
M: Últimament, estan parlant molt del tema internacional d’Ucraïna i Israel i fa molta por l’accés que sembla que tindrà les forces d’ultradreta al Parlament Europeu.
E: Doncs no sabria dir-te. Segurament alguna sobre la immigració.
Votes sempre en les europees?
L: És la primera vegada que puc votar, i certament, no sé si ho faré. Soc conscient que ho hauria de fer, però no ho tinc clar.
B: No, només en les dues últimes.
M: Sí. Perquè em considero una ciutadana d’Europa.
E: Et diria que sí, però no ho recordo.
Mei: “Per mi, aquestes europees tenen moltíssima importància perquè ens juguem els nostres drets com a ciutadans lliures i democràtics.”
En el context actual, quina importància li dones a les eleccions europees que venen?
L: Ben poca.
B: Considero que en tenen molta, tot i que votar no serveixi de gaire perquè últimament la política no resol els problemes.
M: Moltíssima. Hem de lluitar contra aquesta dreta que ve trepitjant molt fort, que ve del nord cap al sud i que no respectarà els nostres drets com a ciutadans lliures i democràtics.
E: Són d’enorme importància, sobretot pel delicat context global d’aquests últims anys, amb guerres com la d’Ucraïna i la de Palestina o greus crisis migratòries. Considero que estem en un punt d’inflexió i que aquestes eleccions poden ser determinants.
Enric: “Crec que en molts sentits l’esquerra ha desatès la població i això ha generat un sentiment que la ultradreta ha aprofitat per guanyar electorat”
Has notat que, d’alguna manera, s’ha normalitzat l’extrema dreta entre els nostres veïns i veïnes, o en el teu entorn?
L: I tant, per desgràcia. Depèn de l’entorn on et moguis, evidentment. Des del meu punt de vista, aquestes idees han calat amb força, també en la gent gran. I jo a classe he escoltat un munt de vegades frases o afirmacions, especialment sobre la immigració, de les que difonen aquesta mena de partits, per exemple. Entre les amigues comentem que si arribessin al poder, les dones acabaríem com la sèrie El cuento de la criada.
B: Sí, i certament em preocupa. Al final la història és cíclica, això ja va passar fa 100 anys i tornarà a passar d’aquí a X anys.
M: Sí, malauradament. És una resposta que em dol molt, però sí, s’ha normalitzat i, a més a més, es justifica i això fa molta por, perquè hi ha gent que es pensa que està molt ben informada i no ho està.
E: Sí, i crec que és una conseqüència natural del que hem viscut en els últims anys. Crec que en molts sentits l’esquerra ha desatès la població, i aquesta, efectivament s’ha sentit així. I aquest sentiment és el que ha aprofitat la ultradreta per guanyar electorat, fins arribar al punt en el que som avui en dia. De totes maneres, crec, o almenys vull pensar així, que no és ni serà un problema real.
Lorena: “Si l’ultradreta arribés al poder, les dones acabaríem com la sèrie El cuento de la criada”
Borja “De les eleccions no espero absolutament res, el mateix que amb les anteriors.”
Què esperes del resultat d’aquestes eleccions? Ets optimista?
L: No n’espero res, la veritat. Considero que tampoc estic prou informada com per esperar res dels resultats.
B: Absolutament res, el mateix que amb les anteriors.
M: Jo aniré a votar perquè tinc por. Votaré pel meu país, que és Catalunya, i perquè Europa continuï sent democràtica, lliure i amb una justícia plena, que és el que té actualment.
E: Jo em considero optimista en la majoria d’aspectes de la meva vida, però particularment pel que fa a la política, no gaire. Crec que tot continuarà en la línia de les votacions dels últims anys.
