barris
Manel Simó Tarragó (Barcelona, 1939)
Sacerdot i periodista.
Religió? Catòlic
Política? Deixeble directe de José Luis López Aranguren (filòsof), més partidari de la democràcia participativa que de la representativa.
Porta 60 anys exercint de rector, però també té una llarga trajectòria com a periodista i comunicador: 36 llibres publicats, entre els quals destaca El Sis d’octubre del president Companys: el federalisme com a defensa de les llibertats contra el feixisme, investigació amb documents inèdits. En el seu periple vital, a més, ha combinat diverses ocupacions, entre les quals la de docent de l’Escola de Treball Social durant divuit anys, així com la col·laboració amb diverses causes socials i una mirada sempre humanista de la realitat social als barris de la ciutat i en especial de la Marina.
“El dia que fan fora els catedràtics de la universitat de Madrid, els únics que van tenir el coratge per dir marxem! van ser Aranguren i Valverde. Quan tornen, Aranguren diu: “què és la democràcia? La gent al Congrés, al Consell o allà on sigui no et representa i tampoc s’ocuparan dels teus problemes.
La democràcia només funciona quan la gent participa en les decisions i és part de les solucions”, i jo hi afegeixo, “i quan té la força per pressionar als polítics perquè treballin per donar-nos respostes”. I segueix: “el moviment veïnal no l’interessa als ajuntaments. Si la gent no vol ficar-se mai en problemes… i així va tot”. Paraula d’en Manel.
Expliqui la seva història.
Vaig néixer a l’Eixample. Abans de conèixer el meu pare la mare ja s’havia quedat viuda amb tres filles, i ve a Barcelona per buscar-se la vida.
I del seu pare que en sap?
Molt, perquè he escrit un llibre sobre ell: El senyor del barret de palla. És la típica família de la burgesia catalana. El seu pare, avi meu, va ser representant d’Alfons XIII a Barcelona, i la família de la seva mare, cubana, tenia molts negocis a Cienfuegos, Cuba.
El 1898 es perd Cuba i Alfons XIII a Barcelona, va per la corda fluixa… la família s’arruïna. El pare havia fet el batxillerat i es treu una oposició a l’Ajuntament de Barcelona com a escrivent.
I coneix la mare, ell amb quaranta-un anys.
I tenen 3 fills. Jo soc el del mig. Vivíem al carrer París i teníem el Col·legi Sant Miquel amb un Santuari al costat. El pare a l’Ajuntament no guanyava un gran sou i el meu germà gran va fer d’escolà al Santuari i amb catorze anys es posa a treballar a una botiga de joguines. Jo, als set anys entro al col·legi i canto en el cor del Santuari.
Cantava i estudiava.
Els capellans van animar la mare perquè continués formant-me. Així, marxo a Valladolid a fer el batxillerat. En acabar, faig un any de noviciat i després, i durant tres anys, curso Filosofia. barris
Continuï.
Al final m’apunto a Teologia i en quatre anys m’ordeno de capellà. Aleshores, vaig a Madrid i el curs 1965 – 1966 treballo a Valdezarza, un barri difícil llavors. D’aquí torno a Barcelona com a professor de Literatura i Art i alhora prefecte de Batxillerat del Col·legi Sant Miquel, però a la vegada faig de capellà als barris de la Barceloneta. barris
I d’aquí marxa cap a València.
Cal tenir en compte que fins l’any 1972 els únics que es negaven a fer la mili a Espanya eren els Testimonis de Jehovà, pel tema de la sang. I jo, llavors treballava al barri d’Orriols de València i va arribar Pepe Beúnza (Jaen, 1947), el primer objector catòlic de consciència, totalment en contra de la militarització; i ve a fer-nos costat de voluntari perquè necessitàvem gent per a tot: fer classes, muntar una guarderia, obrir una llibreria i una cooperativa, però per negar-se a fer la mili el fiquen a la presó i el barri es revolta. Hi érem tres rectors i les autoritats ens fan fora.
I d’allà cap al Polvorí d’aquella època.
Col·laboro amb el capellà Galvany i amb les Javerianes que tenien un Institut de la Juventut. Els hi vaig organitzar la biblioteca. Del 72 al 89 treballo al Port, Polvorí i Can Tunis; compleixo cinquanta anys, molta gent moria de droga i jo decideixo fer una experiència de capellà rural.
Es fa periodista.
Treballant als barris m’havia plantejat la contradicció de que Franco sufragués el meu salari com a capellà i per això em vaig animar a fer la carrera de periodista. Llavors, només hi havia l’Escola Oficial de Periodisme, amb 40 places. Vaig coincidir en els estudis amb Maria Lopez Vigil, i la meva primera feina va ser al Catalunya Exprés, tabloide que es publicava a la tarda.
Es mira els barris des de les redaccions.
Sí. I vaig treballar també a Mundo Diario i a El Correo Catalán on vaig arribar a ser redactor en cap, però va haver de tancar.
Enmig de tot això publica un llibre sobre Companys.
Elena Lorente periodista i primera delegada de El País en Catalunya, va ser advocada laboralista de CC.OO. durant molt de temps. Un dia un treballador li planteja que la seva mare té un document que li havia donat un germà seu en anar-se’n a la batalla de l’Ebre i que no el deixes mai en mans de ningú fins que no arribes la democràcia. barris
Va resultar ser una joia.
Era ni més ni menys que el sumari del judici a Lluis Companys i a tot el govern de la Generalitat, en proclamar el 6 d’octubre de 1934 la República Catalana dins de la República espanyola. Companys i els membres del govern van ser empresonats en un vaixell, jutjats pels militars i ningú havia vist el sumari d’aquell judici…
Què diu el llibre?
Vam invertir deu anys investigant tot el que havia passat i vam concloure que Companys no va actuar mogut per un sentiment independentista sinó per salvar la República de la dreta. El federalisme per ell era una manera de frenar la dreta.
Polèmica servida. Què fa després de tot això?
Com he dit, volia fer una experiència rural, ho sol·licito i m’envien a Sant Joan de Mediona i a Sant Pere Sacarrera, i també faig de secretari del Centre d’Estudis Pastorals.
I després cap a Vallirana, on soc molt feliç, sobretot treballant amb grups de joves.
Més tard cap a Esparreguera, on el rector anterior s’havia enfrontat amb gent de la Passió perquè no li semblava bé que féssim personatges cristians i no anéssim a missa…
A Esparreguera vàrem arreglar el campanar que es el segon més important de Catalunya.
Quin periple. Parlant dels joves, els angoixa el futur.
Primer, no tota la gent jove és igual. Segon, ells i elles acaben reproduint patrons que ens han vist als adults, la família i l’entorn. Si només veuen materialisme, assimilen això com a valor fonamental. I després, aquests valors no els faciliten la vida.
Com acaba a Viladecans?
Demano un lloc per pensar en la jubilació. A Viladecans hi havia un mossèn que tenia tres parròquies i demanava ajuda, i es aleshores quan m’ofereixen la parròquia de la Magdalena en un barri obrer amb moltes dificultats.
Després de nou anys, però, arriben els càncers, primer de pròstata i altres de pell, i la jubilació arriba per força.
I que duri. Per acabar li demano un titular de la situació política catalana.
La societat sempre s’ha mogut per tabús i tòtems i és molt perillós fer de la independència un tòtem.
Mossèn Simó ha investigat els fets d’octubre de 1934, i diu que la declaració federalista de la República catalana dins la República espanyola va ser una manera de salvar Espanya de les dretes. No era una declaració d’independència. Segurament té raó, si ho ha estudiat. I tanmateix, les dretes es van aixecar amb armes i revoltar, com un diable convocat a un aquelarre.
.
El que no puc entendre és la seva última frase: “La societat sempre s’ha mogut per tabús i tòtems i és molt perillós fer de la independència un tòtem.”
.
Que potser és millor convertir-la en tabú? Això és el que l’Espanya carrinclona sempre ha volgut, sense importar el preu que tothom ha de pagar. I per això va caldre protegir federalment la República de tanta caspa, però ja es veu que el federalisme trencava igualment la seva Espanya, com encara avui dia, a ulls reaccionaris. I per això ens veiem així, condemnant allò que surt del guió de l’España Una, Grande y Libre.
.
Ja em disculparà, però si el tòtem Independència és perillós –l’estelada encara no ha matat a ningú–, el tòtem de l’España Una és criminal, perquè ha aixecat una rebel·lió militar i ha imposat una guerra entre espanyols –els enemics també ho eren– per tal de mantenir una idea imperial (l’àguila, el jou i les fletxes) i de poder (el brau). I no em vingui dient que això és història, perquè vostè mateix ho porta a l’actualitat tot renegant del tòtem alternatiu i pacífic que voldria tabú.