Les dones són com els catalans, i ens assemblem al porc en què som en tot aprofitables… i tothom se n’aprofita. Tantes prestacions fan possible un cúmul de tòpics al nostre respectiu voltant. Que potser exagero? Veiem-ho.
Però avui toca parlar de les dones, que per alguna cosa és el seu Dia. Un dia per marcar tendència a les xarxes, i tot l’any per rebre’n des dels clàssics tòpics femenins als atacs masclistes, passant pels assetjaments delictius. Que potser hi torno, a exagerar? Una mica de paciència. Jo només volia acompanyar amb paraules la cançó d’unes dones (del CEIP La Torre de Paterna), i m’ha sortit de dintre el mascle setciències, com un Àlien.
La Sigourney Weawer protagonitza Àlien, el vuitè passatger, pel·lícula de ciència-ficció dirigida per Ridley Scott en 1979.
D’atacs i d’assetjaments les notícies van plenes. En parlaré dels tòpics, doncs, que també amaguen conductes criminals. Ja hi tornem a ser… O potser no?
Interessades de mena, xerraires pels descosits, gastadores pel forat de la mà, manipuladores (d’aliments també), manaires… N’hi ha més, de prejudicis negatius. Els homes ens omplim la boca amb allò tan gastat de “el eterno femenino” bo i mirant d’engalipar l’eterna víctima amb sonores paraules de galà en una comèdia casposa. És un tòpic ben trobat, perquè l’etern és la capacitat masculina d’aprofitar allò femení, essencial.
Pels homes, les mares són santes, les esposes són de Cadascú (que se les treballa) i amb les germanes no t’hi fiquis que rebràs de valent. De la glòria del cel cau als peus dels cavalls, perquè si la dona del Cadascú li retreu al seu home alguna coseta (una relliscada, una caiguda, una debilitat…), rep a canvi la màxima injúria: totes les dones són iguals, unes putes. El món femení esdevé prostíbul ―cosa que a molts ja els agradaria!―, i el Cadascú que no ninguneja prou les seves pertinences és un banyut!
Tots els tòpics acostumen a ser d’anada i tornada, com un boomerang: “És com escopir al cel, que tu mateix t’embrutes”… Gairebé tots, perquè n’hi ha un que només pot vestir una dona: l’acusació d’histèria.
Mentre un jove doctor Freud escoltava els símptomes que una jove pacient li explicava que venia patint de feia dos anys, va comprendre que alguna cosa li devia haver passat aleshores per experimentar sensacions intenses d’ofec, vòmit i maldecap. La noia havia vist l’oncle tenint relacions sexuals amb la cosina, i l’interés del metge li ajudà a connectar sensacions i records inconscients: ella mateixa havia patit l’abús del pare als 13 anys, en feia cinc. No estava boja, allò que sentia eren reminiscències d’episodis traumàtics.
Durant segles, molts pares han abusat de les seves filles mentre les mares se’n desentenien i rebutjaven els relats de les que deien “histèriques“. Les noies aprenien aviat a deixar de parlar-ne.
Però en Freud va estudiar molts més casos de dones amb sentiments amagats i, com que no podia acceptar que n’hi haguessin tants d’abusos parentals, va desenvolupar la teoria del complex d’Èdip pel qual els infants nèixen amb el desig inconscient de ser seduïts pel pare o mare del sexe contrari. Aquells relats eren fruit de la ment immadura d’elles, tot i que el famós complex pretenia explicar fets de tots dos sexes. Freud acabava de servir un cafè per a tothom només perquè els valors patriarcals estaven tan arrelats a la seva cultura i societat (que també són les nostres) que les víctimes dels poderosos s’havien de sentir culpables i evitar així que l’Autoritat no se’n ressentís.
Res de nou, tot és vell. Si jo ja no et tinc por, tu ja no tens poder, que li va dir Sèneca al totpoderós Neró.
A mi m’agrada el nou tòpic que està fent forrolla entre els mil·lenials de dir les dones “éssers de llum“, perquè això ens retrata als homes tal com som, a plena llum del dia: papallones nocturnes que donen voltes i més voltes a la seva referència, arriscant de morir socarrades per la cremor que desprenen les bombetes de filament. Ara que entrem a l’era del LED i dels xucladors de clítoris, actualitzem tòpics al sistema operatiu.
Rubén Cruz
