El soroll de les màquines i les eines del taller se sent des de lluny. Entre bancs de treball i peces de moble a mig construir, en Gurshran Sign manipula les taules amb precisió. Té 21 anys i fa dos cursos que estudia al Programa de Formació i Inserció (PFI) de Fusteria i Moble de l’Escola Nostra Senyora de Montserrat, a la Marina. “El que més m’agrada és manipular la fusta, construir coses. Al final del dia veus el que has fet i això et dona molta satisfacció”, explica.
Uns metres més enllà, l’Iker Doncel recorda que les eines elèctriques li feien respecte quan va començar. “Els tenia por, però m’hi he anat acostumant. Ara faig servir tant les de mà com les elèctriques”, diu amb un somriure, mentre explica que al taller preparen la col·locació d’una tanca per a l’escola que han construït ells mateixos.
Les escenes podrien correspondre a qualsevol centre de formació professional. I, en realitat, és precisament aquesta la intenció. Les i els joves que hi estudien aprenen un ofici, treballen en equip, resolen problemes i adquireixen autonomia. Però també imaginen el seu futur.
La formació en fusteria prepara joves amb discapacitat intel·lectual per accedir al món laboral, però la manca d’oportunitats i els prejudicis continuen dificultant el primer pas cap a la feina
L’Escola Nostra Senyora de Montserrat fa més de seixanta anys que acompanya infants i joves amb discapacitat intel·lectual. Als dos PFI que imparteix, el de Fusteria i Moble i el de Comerç i Atenció al Públic, l’objectiu no és només ensenyar una professió, sinó acompanyar-los a fer el pas cap al món laboral.
“Els donem tots els aprenentatges necessaris perquè puguin desenvolupar un ofici, des de conèixer els materials fins al muntatge de mobles”, explica la docent Susana Gordóvil. Però els beneficis van molt més enllà dels coneixements tècnics. “Sobretot els aporta autoestima. Descobreixen que són capaços de fer moltes coses i això és fonamental quan arriba el moment de buscar una feina.”
Aquest és el gran repte. Perquè aprendre un ofici és només una part del camí. Però quan arriba el moment d’accedir al mercat laboral, les barreres que hi troben són més difícils de superar si no s’han treballat els prejudicis o la necessitat d’incorporar la diversitat.
“D’obstacles, encara en tenen. És molt difícil”, resumeix la docent. Més enllà de la discapacitat, els joves es troben amb les mateixes dificultats que qualsevol altra persona de la seva edat —la precarietat, la manca d’experiència o la incertesa—, però sovint també han de combatre expectatives baixes, prejudicis i unes oportunitats que no sempre arriben.
Malgrat això, ni en Gurshran ni l’Iker parlen del futur amb resignació. En Gurshran voldria treballar en el sector de la fusteria, però també s’imagina atenent clients o dedicant-se a la informàtica. L’Iker continua aprenent cada dia i pensa en el següent pas. Cap dels dos posa el focus en les limitacions. Parlen del que saben fer, del que els agrada i del que voldrien arribar a fer.
Potser aquesta és una de les qüestions més essencials del taller. Durant massa temps, el debat sobre la discapacitat s’ha centrat en allò que aquests joves no podien fer. Aquí, en canvi, la pregunta és una altra: què passa quan sí que poden?
Durant massa temps, el debat sobre les persones amb discapacitat s’ha centrat en què passa si no poden fer això o allò. Ara la pregunta és una altra: què passa quan sí que poden fer-ho?
A Catalunya, 112.900 persones amb discapacitat estaven ocupades el 2024. Les diferències es fan evidents en el tipus de feina: només un 24,8 % ocupaven llocs de qualificació alta, davant del 39,3 % de les persones sense discapacitat. En canvi, un 32,5 % treballaven en ocupacions de qualificació baixa, gairebé el doble que entre la població sense discapacitat (17,4 %), segons l’Idescat, a partir de l’Estadística de l’ocupació de les persones amb discapacitat de l’INE.
Ho corrobora també l’experiència de la docent. “El més difícil és que algú els doni la primera oportunitat”, explica la Susana. “Però quan entren en una empresa i poden demostrar el que saben fer, després acostumen a continuar dins del circuit laboral.” La docent també defensa que aquests joves necessiten itineraris formatius més amplis i més adaptats a les diferents realitats. “No tots poden seguir el mateix camí ni arribar-hi al mateix ritme. Necessiten més opcions per continuar formant-se i preparar-se per al món laboral.”
I aquí apareix una altra barrera. Els PFI s’adrecen a joves d’entre 16 i 21 anys i, tot i que és possible cursar-ne un segon d’un perfil professional diferent mentre es compleixin els requisits, aquesta via formativa té un límit d’edat. Una frontera que obliga a preguntar-se què passa després. En un mercat laboral que exigeix cada vegada més formació, especialització i capacitat per reinventar-se, per què la formació d’aquests joves té un horitzó més curt?
“Ampliar els aprenentatges també significa ampliar les oportunitats”, diu la mestra. Si una feina no arriba en el sector de la fusteria, disposar de formació en logística, neteja, bugaderia o atenció al públic pot obrir altres portes. La necessitat de continuar aprenent no desapareix quan es compleixen 21 anys. Per això, famílies d’aquests joves reclamen itineraris públics que els permetin continuar formant-se també més enllà d’aquesta edat.
No obstant això, el seu futur també depèn de les empreses, dels entorns laborals i, en definitiva, d’una societat disposada a mirar més enllà dels prejudicis. Perquè el veritable repte no és demostrar que aquests joves poden treballar. Ho fan cada dia. El seu futur laboral no depèn només del que aprenen dins del taller. També depèn de qui, a fora, està disposat a donar-los una oportunitat.
