A l’escola creiem fermament en el potencial de cada infant, i sabem que el llenguatge, la mirada compartida, la capacitat d’esperar el propi torn o el joc simbòlic amb un simple tros de fusta o una capsa de cartró es poden nodrir i reforçar dia a dia. La clau és senzilla: com més estones de “cara a cara” oferim als nadons des de ben petits, més eines els donem per créixer. Per això volem acompanyar les famílies a trobar, enmig de tot allò digital, petits espais quotidians de mirada i conversa real.
Perquè un infant aprèn parlant amb algú que el mira, que li respon, que li fa saltar els dits com l’Escarbat Bum Bum o que li treu banya al cargol perquè vegi el sol i la lluna. Aquesta interacció lenta, repetitiva, corporal —les cançons de falda, els jocs de mans, el “Arri Arri Tatanet”- no és una tradició folklòrica que ha quedat vella. És, senzillament, com el cervell d’un infant es construeix: a través del vincle, no de la pantalla.
Des de l’escola no volem demonitzar la tecnologia; formarà part de la seva vida i també pot ser una eina. Però sí que volem recordar una cosa senzilla: en els primers anys, el món dels infants s’ha de construir sobretot al marge de les pantalles. Amb braços, amb mirades, amb veus conegudes que canten sense por de desafinar.
L’afecte no necessita ser perfecte, només ha d’estar present. Un infant que se sent mirat, escoltat i estimat en la quotidianitat —en el bany, en el canvi de bolquer, en el trajecte a peu cap a l’escola— rep més estimulació en deu minuts de conversa real que en hores de contingut audiovisual.
Per això, des de l’Enric Granados us convidem a recuperar aquestes petites rutines d’interacció: una cançó, un joc de dits, una estona d’explicar què veiem pel carrer. No cal saber-ne gaire, ni fer-ho bé. Només cal ser-hi.
I és que, al final, no hi ha cap pantalla capaç de fer el que fa una abraçada quan arriba just a temps, ni cap dibuix animat que somrigui de tornada. Els nostres infants no necessiten que ho fem perfecte: només necessiten sentir que, cada dia, algú els mira amb amor i els diu, amb gestos o amb cançons, “aquí estic, amb tu”. Aquest és, ben mirat, el primer i el més bonic dels aprenentatges.
Maria Gómez Nevot
