Pel Rubén Cruz
Dijous 2 de juliol, entre les 7 i dos quarts de 9 del vespre, l’Assemblea Nacional de Catalunya es ha convidat a assistir a la xerrada del Xavier Díez, mestre de primària i educació especial, i professor universitari, presentada i moderada pel Joan Mollà i la Maria Antònia Galbete, mestres també i ara jubilats.
En Xavier Díez és doctor en història per la Universitat de Girona i diplomat en magisteri. Ha fet de mestre de primària i a la universitat. Ara treballa a la USTEC, el sindicat de mestres, on forma part del secretariat de política educativa. És autor de tres llibres de poemes (entre el 2004 i el 2010), i de sis llibres d’història, com ara
- – El anarquismo individualista en España (1923-1938), del 2007;
- – Venjança de classe : causes profundes de la violència revolucionaria a Catalunya el 1936 (2009)
- – L’anarquisme fet diferencial català : influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat (2013)
- – L’aposta municipalista. De les bullangues a les lluites actuals pels municipis lliures a Catalunya (2015)
- – El pensament polític de Salvador Seguí (2016) i
- – Una història crítica de les esquerres (2019).
I pel que fa al tema de la xerrada, ha escrit també L’escola: espai en destrucció (2022), i ha coordinat l’estudi El malestar docent a Catalunya, presentat per la USTEC (2024), de gran actualitat a les nostres aules i als nostres carrers.
L’educació en context
És un problema de tot Occident. Les proves PISA que es fan periòdicament a cada país de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) mostren des del 2000 una tendència a la baixa, llevat dels països ex socialistes europeus, de països asiàtics i de la Xina.
Per exemple, als Estats Units, el 77% dels joves de fins a 21 anys d’edat no acompleixen els requisits psicofísics per enrolar-se a l’exèrcit…
Per mirar d’explicar-ho, a les xarxes hom parla de l’efecte Flynn invers. Si es ve donant un increment sostingut de tres punts de quocient intel·lectual (IQ) per dècada, cada generació ve sent més intel·ligent que l’anterior, ja que la infància gaudeix d’un accés universal a l’educació, de millor alimentació i salut, i les persones estem més acostumades a consumir informació. Tanmateix, ara l’IQ ja no augmenta, sinó que ha començat a davallar…
Dic jo que és el mateix que passa amb les condicions de vida, que de millorar de pares a fills han passat a empitjorar. I la globalització n’és la causa comuna.
També hi ha qui explica la davallada pels canvis en els models educatius. Com a efectes d’aquests canvis hi ha diverses pèrdues: d’atenció, concentració i memòria de treball per l’ús de les pantalles, i manca d’exercici de capacitats lingüístiques i de càlcul, en dependre de la tecnologia. Així, el professor suís Christophe Clavé, autor de Les voies de la stratégie (2020), afirma que l’atrofia del llenguatge destrueix la intel·ligència natural, la capacitat de pensar.
També és evident que als controladors del sistema capitalista no els interessa una població formada i amb sentit crític. Utilitzen la tecnologia per rebaixar expectatives i mantenir la dominació.
Així, la primavera del món àrab, l’any 2010-11 va ser possible per l’existència d’un gruix del 20-30% de joves amb formació universitària que no trobaven una sortida laboral als països llurs. Qualsevol espurna podia provocar la revolta, com va passar a Tunísia el 17 de desembre de 2010, quan la policia va arrabassar-li la mercaderia a un venedor ambulant de fruita. Aquest era un jove universitari que s’hi guanyava la vida, i es va calar foc davant el palau del governador en senyal de protesta contra la corrupció, la injustícia i les condicions de vida. Aquest va ser l’origen de la revolta juvenil que es va estendre a l’Egipte, Líbia, Síria i Iemen.
En Xavier Díez defensa la hipòtesi que el primer sistema educatiu —del segle XIX— funcionava d’una manera molt previsible, amb el doble objectiu d’adquirir coneixements i entrenar-se per a la vida adulta: concentració, control de les emocions, esforç i ajornament de la satisfacció dels resultats.
Però l’escola és un recurs anti natural, que només es justifica com a mitjà d’ascens social.
Ara, la precarietat abasta també la classe mitjana, que ha perdut posicions i gruix, i els fills veuen que l’esforç no té compensació ni tan sols a mig termini…
A la Xina, la classe mitjana la compon un 20% de la població, després que fos majoritàriament camperola i pobra. Els sacrificis hi tenen compensació… encara.
Amb la quarta revolució industrial impulsada per la IA canvia radicalment el model econòmic i social. Es perden les feines de la classe mitjana. L’escola ja no funciona perquè ha perdut sentit com a ascensor social.
«Què passa a casa nostra?»
…l’hi demana en Joan Mollà al professor Díez.
Doncs, que la innovació educativa a Catalunya ha suposat la desregulació. Les famílies estan angoixades pel pacte social trencat. I aquest trencament és simultani a la globalització dels mercats, singularment del de treball.
Catalunya és la regió europea més globalitzada, perquè importa i exporta gent. No només hi arriben immigrants d’arreu, sinó que mig milió de joves molt formats a casa nostra ha marxat fora a buscar millors condicions laborals. Per ocupar els seus llocs, venen infermers i metges d’altres països on deixen un buit difícil d’omplir, hi són molt necessaris.
Entenc jo que aquesta reacció en cadena, que extreu recursos humans d’un lloc per portar-los a un altre, ha de tenir un límit: just quan migrin els xamans, bruixots i fetilleres d’una tribu cap a la ciutat propera i desproveïda de sanitaris.
L’escola ha esdevingut un no-lloc on tenir entretinguts els nens. Hi regna la confusió sobre el paper dels docents, que no saben si fan de professors o de monitors de lleure. I també sobre el dels alumnes, que el sistema no sap si estimular perquè s’entrenin per competir amb èxit o per buscar la felicitat. Perquè l’escola…
És una estació de trànsit vers la vida adulta amb tot el que comporta respecte a les responsabilitats i exigències creixents? o és un espai d’estabulació en què es confon i barreja l’aspecte lúdic i educatiu?
Xavier Díez. «L’enfosament dels sistemes educatius», article publicat a El Món.cat, 26.04.2024
Un no-lloc és un espai impersonal, sense regles ni propòsit clars. Em recorda la pel·lícula de l’ Steven Spielberg, La Terminal, del 2004, inspirada en la vida d’un un refugiat iranià al llarg de 18 anys a la Terminal 1 de l’aeroport Charles de Gaulle de París. Quin era el motiu? La manca de documentació. Els indocumentats d’avui són els que no assoleixen competències perquè estan mal dissenyades.
«les minories amb poder es blindaran, i la majoria serà empesa vers la intempèrie del sistema.»
Xavier Díez. «L’enfosament dels sistemes educatius», article publicat a El Món.cat, 26.04.2024
Mentre que a Islàndia i Noruega fan veure que compleixen les normes de la desregulació educativa, a Catalunya som bons minyons i hem aplicat les receptes disruptives que volen carregar-se allò vell només per confiar en allò nou.
A mi em recorda les retallades que imposava el govern de M. Rajoy de costat amb la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, durant la crisi del deute que portaria a reformar la Constitució espanyola sense debat i en un tardeo per prioritzar-ne el pagament davant qualsevol altre despesa pública, l’agost del 2011. Doncs bé, el govern català de n’Artur Mas va voler aplicar unes retallades encara més dures que les imposades…
Com deia l’Antonio Gramsci, mentre no acaba de morir una cosa i l’altra no acaba de néixer, a l’entremig regnen els monstres i el carrisqueig de dents.
Vatua l’olla!
Vet aquí el que ens porta haver pronunciat els mots prohibits del conjur!!!
Botswana Safari 2015, fotografia i muntatge de Joan Fontcuberta, exposada al museu de Can Framis, de la Fundació Vila Casas (octubre del 2021-gener del 2022), per il·lustrar en temps de pandèmia viral que «la monarquia és una monstruositat contemporània», envoltada de sexe, corrupció i mentides. D’ací l’aparició estelar en segon pla del Pequeño Nicolás a la imatge.
Però deixem-nos d’encanteris i tornem al món real. O potser hauríem de dir millor, al món virtual?
En contrast amb Catalunya, i al nostre voltant, Castella-Lleó ha obtingut millors resultats a l’informe PISA perquè manté el model tradicional.
A casa nostra, des del 2016 es para massa atenció en receptes –com ara treballar per projectes– que no han estat avaluades, i per tant les considerem «màgiques». Els càrrecs al Consell Escolar de Catalunya són nomenaments polítics que ningú gosa criticar. Per tant, no hi ha mecanismes de control ni de correcció d’errors en les polítiques educatives.
L’Eduard Vallory, president del Centre UNESCO de Catalunya, és un dels promotors del projecte Escola Nova 21, que pretén generar competències per a la vida en el nou segle, mitjançant l’aprenentatge basat en projectes. En aquesta mateixa línia es troba la Fundació Jaume Bofill, que des d’enguany s’anomena Equitat.org.
Com a membre del secretariat de política educativa del sindicat de mestres USTEC, Díez ha demanat al Consell que es puguin comparar els resultats abans i després d’aplicades les noves tècniques dins un mateix centre, i ni tan sols l’han pres en consideració.
Lleis educatives
La Maria Antònia Galbete demana per l’efecte que hagi pogut tenir la diversitat de lleis educatives en poques dècades i generacions.
En Díez explica que al Consell Escolar de Catalunya es reuneixen grups de treball que redacten un document de conclusions amb cap repercussió pràctica.
La mediocritat de la classe política catalana –que no admet errors ni fa autocrítica— ha fet més dura la caiguda a casa nostra, fins al punt que ocupem l’últim lloc de les 17 comunitats autònomes espanyoles pels resultats de les proves PISA.
Des del 2011 els directors dels centres escolars trien a dit el professorat, cosa que destrueix una cultura professional. Aquesta pèrdua explica que molts professors estiguin ara disposats a demanar la baixa mèdica quan abans no volien carregar el propi pes sobre les espatlles dels companys.
Com que la situació laboral dels mestres és tan precària que depèn de la voluntat del seu cap, si la metodologia no funciona a l’aula tampoc tenen prou valor per dir-ho, no sigui que els facin fora.
Amb la desregulació per llei, els docents han perdut la capacitat d’aplicar amb responsabilitat la normativa i prendre decisions metodològiques per a cada grup d’alumnes. Es diu autonomia d’aula, allò que els mestres han perdut, que d’artesans de l’aprenentatge han passat a ser proletaris que reben —i acaten— ordres.
Un receptari
Per acabar, en Joan Mollà li demana quins canvis introduiria Díez si arribés a ser un alt càrrec educatiu en una Catalunya independent, sense hipoteques externes.
En Díez té tres receptes fàcils de cuinar i de baix cost, però que demanen voluntat de trencar el corrent dominant.
- 1a. Tornar al llibre de text, perquè dona seguretat als mestres –un vademècum—, transmet confiança i concentració als alumnes i facilita la tasca als pares que volen ajudar els fills malgrat no tenir prou formació, tot seguint el manual. Perquè el llibre de text és una vella solució que funciona. És com voler innovar en el nombre de rodes que posar-li a un cotxe: pot anar amb 3, a empentes i rodolons, i també amb 5 o més, però amb 4 és com millor s’ha demostrat que va.
- 2a. Una Llei educativa més oberta i adaptable a les circumstàncies de cada comunitat. Cal poder triar la via laboral abans dels 16anys, per no convertir les aules en espais d’entreteniment secundari obligatori.
- 3a. Crear un organisme que integri docents i famílies per corregir errors de les decisions polítiques.
I s’obre el torn de preguntes del públic.
El català a l’escola.
La immersió ha funcionat més o menys fins al 2010. Convé recordar que la immersió la van demanar famílies de Santa Coloma de Gramenet perquè entenien el català a l’escola com un ascensor social des de la classe treballadora cap a les classes mitjanes.
Als anys seixanta, la iniciativa de les esquerres la portava la classe obrera industrial. Els pares desitjaven l’ascens social dels fills mitjançant els estudis cap a les classes mitjanes de serveis. En aconseguir-los, els fills s’anaven desclassant i els obrers seran com més va menys.
Recordo jo haver llegit que el professor de Pedagogia i membre del Moviment Socialista de Catalunya, Josep Pallach, en una taula rodona amb l’assistència de representants d’altres partits encara clandestins i nombrós públic el 12 de juny del 1975 a Barcelona, defensava una política escolar en català, «la llengua del nostre país […] que ha de tenir a casa nostra almenys tots els drets que pugui tenir qualsevol altra.», i que amb els diners públics prioritzi «l’ensenyament que és per a tots, és a dir, preescolar, bàsic i professional. […] Perquè és en el preescolar i en el bàsic que es creen avui les desigualtats. […] La selectivitat –avui se sap— comença des de la naixença en els pobres nivells culturals familiars, en les famílies culturalment marginades.»
Tampoc no ho ha dit en Díez, però ho afegeixo jo ara. Cap al 1975, l’economista català Joan Sardà i Dexeus, conegut com a inspirador del Plan Nacional de Estabilización Económica promogut l’any 1959 pel govern de Luis Carrero Blanco, deia que Catalunya era un país majoritàriament obrer, un país de coll blau, amb un 53% de treballadors a la indústria en 1970, dins un 83% d’assalariats. L’Enquesta de Població Activa ens informa de com ha evolucionat respecte del sector terciari o de serveis, en els següents 60 anys, tot considerant l’efecte de l’ingrés d’Espanya a la Comunitat Europea el 1986:
| Catalunya | 1960 | 1970 | 1987 | 2000 | 2025 |
|---|---|---|---|---|---|
| Indústria | 48 % | 53 % | 34 % | 30 % | 17 % |
| Serveis | 34 % | 40 % | 50 % | 58 % | 75 % |
L’economia globalitzada de serveis ha precaritzat els llocs de feina sense fer-los més productius, demana mà d’obra barata per a ocupar-los –vingui d’on vingui, el camp no té portes— i redueix els ingressos de les classes mitjanes.
Amb la crisi del 2008, els bancs comencen a tancar oficines i acomiadar empleats. Les classes mitjanes perden gruix, i deixa de pagar la pena l’esforç d’aprendre català com a mitjà de dubtós ascens social El mateix passa amb l’escola i l’educació. En canvi, l’anglès sí que en paga. La clau és la recompensa a l’esforç, si n’hi ha i és suficient recompensa, o el contrari.
El mercat de treball s’ha globalitzat. La gent es desplaça amb l’anglès. Així, dels 220.000 immigrants anuals que arriben a Catalunya els últims temps, 120 mil marxen, com a exemple de la regió europea més globalitzada.
La doble xarxa educativa
Si el català aconsegueix fer avenços d’ús a costa del castellà, no hi ha dubte que les diverses autoritats espanyoles es carregaran la doble xarxa, per opressió nacional.
Com a exemple, all País Valencià hi ha doble línia a cada centre educatiu –que no és el mateix que la doble xarxa, però ve al cas—, les famílies demanen escolaritzar els fills en català, i el govern de la Generalitat s’encarrega d’impedir que hi hagi prou aules en català per a tothom.
La mediocritat dels polítics
No només donen mal exemple als alumnes, que acaben entenent que per ocupar càrrecs de poder no cal estar preparat ni tenir una feina de la qual viure-hi.
També fan de tap per als grups alternatius que venen de fora en moments revolucionaris, ja que els podrien desplaçar al si de les institucions. Això ha passat a Catalunya el 2017, que s’hi va estendre la histèria i el ressentiment contra el Procés perquè la gent del sottogoverno veia perillar el seu estatus.
Escola exigent enfront d’escola anarquista
És clar que hi ha interessos perquè l’escola pública no funcioni.
Les elits conservadores al Regne Unit es formen a Eaton College amb Humanitats, perquè els plançons aconsegueixin capacitat de pensament i sentit crític.
En contra d’aquesta línia, la Comissió Internacional sobre Educació al Segle XXI, presidida per Jacques Delors, Informe elabora l’informe Educació: hi ha un tresor amagat a dins per encàrrec de la UNESCO, al 1996. Aquest informe defensava carregar-se els clàssics amb competències pràctiques.
Les elits progressistes britàniques porten els fills a Summerhill School, gent de casa bona també. I funciona malgrat tot perquè allò que l’escola no ofereix als alumnes ho aprenen a casa, amb uns pares ben formats.
Hi afegeixo jo que, a casa nostra, hem tingut les experiències municipalistes de renovació pedagògica educativa de l’Escola del Bosc, a Montjuïc (1914), de l’Escola del Bosc, al Guinardó (1923) i de l’Escola del Mar, a la platja dels Pescadors de la Barceloneta (1922). Eren escola pública, laica i catalana, espais interclassistes d’ensenyament a l’aire lliure, que fomentaven l’observació, l’art i els valors. El franquisme va tancar amb estretor ideològica els centres que no havia destruït amb bombes.
Perquè l’Escola del Mar, bombardejada el 7 de gener del 1938 l’aviació feixista, va cremar fins als fonaments de fusta. Van traslladar l’escola a Montjuïc, a un pavelló de l’Exposició Internacional del 1929, fins que es va obrir un nou edifici al Guinardó, el 1948.
Sobre l’exigència, el Xavier diu que els infants de l’escola pública són vulnerables, tenen realitats familiars i socials complexes que no els capaciten sinó que més bé els serveixen avui de coartada emocional als mestres, qui es plantegen com fer-los feliços dins la desgràcia. Però una escola que no prepara els alumnes en l’exigència contribueix a eixamplar les desigualtats socials.
La justícia social suggereix que tothom hem de rebre les eines o tenir l’oportunitat d’aconseguir un Ferrari –amb esforç recompensat al seu moment oportú–, i no conformar-nos amb un patinet elèctric.
L’escola inclusiva
Les escoles especials van sorgir ara fa tres quarts de segle a impuls de les famílies amb fills amb necessitats educatives especials.
L’escola ordinària vol eliminar les especials per donar les mateixes oportunitats a tots els alumnes, integrant-los en un mateix projecte. És el cafè per a tothom a l’aula.
Sort de la vaga de mestres, que els serveix de catarsi per protestar per les condicions de treball, el malestar psicològic i la pressió. Però ni hi ha prou recursos per fer-ho bé, ni els mestres ordinaris no sabrien què fer-ne per oferir als alumnes amb necessitats educatives especials, que els pugui aprofitar.
La intel·ligència artificial (IA)
La Xina ha passat de tenir 200 universitats a 20.000. El seu PIB industrial s’ha multiplicat.
En canvi, a Catalunya, el PIB industrial s’ha reduït, perquè hem externalitzat la producció. I no només això. També exportem coneixement: gent formada a casa nostra, amb un cost que hem pagat entre tots amb els nostres impostos, marxa a l’estranger per a millorar les condicions laborals. Per omplir el buit que deixen, importen treballadors que podem qualificar de colonials: la metròpoli capta metges i infermers del que van ser-ne colònies, i els llocs d’origen queden sense serveis sanitaris. Això no passa a la Xina, on està prohibit traslladar-se d’una província a una altra.
Al remat, us deixo amb la Cesária Évora, qui a la seva cançó Direito di Nasce (Dret de néixer), de l’àlbum Miss Perfumado, publicat l’any 1992, reivindica en crioll capverdià traduït al català el dret a créixer amb amor, la llibertat i l’esperança. Perquè un fill sempre és un fruit d’alegria i una revolució.
Mareta estimada, dona’m el teu aliment beneït.
Pare estimat, ajuda’m a viure les meves il·lusions, les meves fantasies.
Jo que soc la vostra flor de revolució,
jo que soc el vostre fruit d’alegria.
