Pel Rubén Cruz
Dijous 25 hem assistit a la xerrada de l’Albert Velasco, amb el títol de «Sixena, patrimoni universal», que ha organitzat Sants Montjuïc per la Independència a les Cotxeres de Sants, entre les 19 h i les 20:30.
Velasco comença explicant-nos per què les pintures murals de Sixena són les més importants fetes a Europa a l’Edat Mitjana. Així, el Pantocràtor de Santa Maria de Taüll ha esdevingut un símbol del romànic català, però no en té tanta, d’importància .
El 1187 els croats perden Terra Santa, i l’Orde Militar de San Joan de Jerusalem –que custodiava els santuaris— s’expandí per terres de la Corona d’Aragó. Allò suposava una declaració política de la Cristiandat, una voluntat de recuperar Terra Santa.
Fundat per la reina Sança un any més tard, el monestir hospitaler de Sixena és un lloc molt especial d’ençà que la fundadora vídua va romandre a viure-hi, el 1196. La sala capitular esdevingué un espai tant per la comunitat religiosa com per a rebre les visites reials, i calia donar-li prestigi artístic. Va ser decorada amb pintures murals i un sostre enteixinat que evoquen Terra Santa al bell mig dels Monegres, amb un aire orientalitzant.
A les parets hi ha imatges del Vell i del Nou Testament, dels avantpassats de Crist que són retratats com a icones bizantins.
Sota el patrocini de la Corona, un sostre enteixinat d’estil islàmic dins un monestir cristià simbolitza la riquesa cultural que suposa regnar sobre diverses cultures.
Les pintures murals són obra d’un taller de pintors anglesos que havien passat per Terra Santa i també coneixien la Capella Palatina de Palerm, a Sicília, amb la mateixa barreja estètica. Els estudiosos internacionals coincideixen en assenyalar una gran connexió estètica amb el món bizantí.
En 1919 un grup d’estudiants de Belles Arts de Barcelona van anar amb l’arquitecte Domènech i Muntaner al Monestir de Sixena per fer pràctiques de pintura a l’aquarel·la. Conservats al MNAC, els estudis llurs han permès recuperar el color per al projecte Sigena Mágica, que podeu conèixer clicant aquí.
També l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol havia visitat Sixena tres mesos abans de l’alçament militar del 18 de juliol del 1936 i de l’incendi del dia 30 –aquest provocat per un grup de veïns del poble, com queda acreditat documentalment en la Causa General que es conserva a Madrid al Archivo Histórico Nacional i es pot consultar al portal PARES | Archivos Españoles. Aleshores havia fet un exhaustiu reportatge fotogràfic que es conserva a la Fundació Institut Amatller d’Arts Hispàniques, a Barcelona.Gràcies a les fotografies sabem que els retrats anaven emmarcats en fusta, i que les aurèoles al voltant dels caps sagrats de les imatges contenien elements metàl·lics per reflectir la llum que entrava del claustre a la sala capitular. Totes dues coses van cremar amb l’incendi.Per això, les fotografies d’en Gudiol han resultat molt útils per la restitució digital que ha fet Sigena mágica.
Amb 4.000 pessetes que va avançar de la seva butxaca –i que el conseller de Cultura de la Generalitat li va rescabalar després de realitzat l’encàrrec–, entre l’octubre i el novembre del 1936 Josep Gudiol va arrencar les pintures murals cremades a l’incendi de la Sala Capitular del monestir. El sostre s’havia enfonsat a terra i només podia recuperar les pintures murals. Van patir una fragilitat extrema a causa de les flames i les altes temperatures del foc.
El dia següent d’haver acabat d’arrancar-les del mur va començar a ploure. Sense sostre, la pluja les hauria fet malbé al mur…
Aquesta i altres fotografies de l’actuació sobre les pintures li van servir a Gudiol per a auto exculpar-se davant les autoritats franquistes, que miraven d’acusar-lo d’espoliació. Tot i així, el nou règim li va retirar el títol d’arquitecte i en Gudiol no va poder continuar treballant per al Museu d’Art de Catalunya ni per a cap Administració pública.
El 2015, la jutgessa que va dictar sentència en primera instància –i no va ser recorreguda tècnicament per la Generalitat—es va permetre la llibertat de dubtar de l’honorabilitat d’en Gudiol, cosa que no havien gosat fer ni els franquistes d’aleshores. Va dir que el que Gudiol havia d’haver fet era reposar el sostre de la Sala capitular, en lloc de portar-se les pintures… Però la Sala Capitular va romandre sense sostre fins al 1988, i en Gudiol no va tenir part ni cap responsabilitat en aquest despropòsit.
En Gudiol va practicar una operació d’urgència: arrencar la capa superficial pintada tot deixant el morter amb restes de pintura. Com que no hi havia temps per a una segona arrencada, allò que hi era al mur s’ha perdut. Les pintures las va custodiar en Gudiol a la Casa Amatller, fins que amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener del 1939 van passar al Museu d’Art de Catalunya, que actuava com a centre de recuperació de patrimoni. El nou règim franquista va gestionar els dipòsits del MAC a través del pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), que va convertir el museu en un centre de recepció i redistribució del patrimoni. Algunes obres fins i tot porten l’etiqueta de l’SDPAN amb la inscripció “Recuperado del enemigo”, com a botí de guerra.
En Joan Ainaud de Lasarte, aleshores director del MAC, les va salvar per segona vegada, en disposar-ne la restauració el 1950. Com que les pintures estaven en dipòsit, els va oferir a les institucions aragoneses de fer-se’n càrrec de la restauració i la tornada a Sixena, però ho van rebutjar fins a tres vegades.
El 1961 es va fer la presentació pública de les pintures murals i d’altres pintures profanes que no havien patit l’incendi de la Sala Capitular. A finals dels 60, les monges han de marxar del monestir cap a la comunitat de la Bonanova, a Barcelona. Passats 30 anys, i com que ja no havien de tornar-hi, donen els seus bens a la nova comunitat de Valldoreix. Per tal de construir-la, demanen crèdits bancaris i es venen els béns mobles artístics a la Generalitat de Catalunya en tres moments, 1983, 1992 i 1994. Les obres comprades van anar a parar al Museu de Lleida. Són les mateixes peces que el desembre del 2017, en aplicació de l’article 155 de la Constitució, la Guàrdia Civil se les va emportar sense respectar cap criteri tècnic de protecció.
Origen del conflicte
Les pintures murals sempre han estat al MNAC en dipòsit de la comunitat de monges hospitalàries. Al 1992 signen un contracte de comodat o dipòsit amb el conseller Guitart, de la Generalitat perquè es conservin a Barcelona.
L’any 1995, el Vaticà accepta dividir en dos el bisbat de Lleida. I el 1997 el nou bisbat de Barbastro-Monzón demana de recuperar totes les obres d’art de les parròquies de la seva diòcesi, que estaven al Museu de Lleida. Fins i tot, ambdós bisbes s’han enfrontat l’un amb l’altre davant un tribunal civil, cosa inaudita a l’Església catòlica.
És aleshores que es trenquen també les negociacions de les monges amb la Generalitat per cedir les pintures murals en donació.
Com que el Gobierno de Aragón pretenia recuperar les peces mobles per dret de retracte –pagant el mateix preu que havia pagat la Generalitat—, el cas va arribar fins al Tribunal Constitucional, que ho va desestimar perquè la compra-venda s’havia fet en territori català i s’hi aplicava el dret català. Tanmateix, anunciava que podia reclamar la legalitat de les operacions de compra davant els tribunals civils ordinaris. I és el que van fer els aragonesos.
El 2017, els aragonesos es presenten com el soldat que lluita al front per la unitat d’Espanya aplicant l’article 155 al patrimoni contra l’independentisme. La matinada de l’11 de desembre, la Guardia Civil i els Mossos d’Esquadra van muntar un operatiu policial per encerclar el Museu de Lleida.
Què volen aquesta gent
Cançó de Maria del Mar Bonet, del 1977, amb lletra de Lluís Serrahima.
que truquen de matinada?
Els mitjans de comunicació internacionals es van fer ressò de la notícia i van entendre la naturalesa política d’aquella confiscació. Fins i tot el presidente de Aragón, Javier Lambán, en reconeixia el motius polítics, no patrimonials.
Avui, juny del 2026, al concurs pel contracte de trasllat de les pintures profanes –sense risc que es facin malbé perquè no havien patit l’incendi—només s’ha presentat una empresa. Ja es veurà quantes es presentaran al concurs de trasllat de les pintures murals malmeses.
Perquè els riscos són contraris a la conservació. Entre més experts internacionals, el restaurador de la Capella Sixtina del Vaticà, Gianluigi Colalucci s’ha pronunciat en contra del trasllat. «Jo no mouria les pintures de Sixena del MNAC.», hi deia l’any 2016 per a El Punt/Avui.
«Les pintures van ser tallades en molts fragments que estan muntats en suports de fusta i, per tornar-los a instal·lar, seria necessari recompondre’ls i refer-los. […]
En aquests moments, els talls entre els fragments no es noten, són talls molt nets. Si es desmunten, caldria amagar els talls i el resultat podria ser horrible.»
Pierluigi Colalucci, en conversa amb el diari Punt/Avui publicada el 25.09.2016
Manquen algues setmanes menys de les 56 decretades per la jutgessa perquè els tècnics del MNAC arrenquin les pintures i les tornin a Sixena. I si no ho fan, la jutgessa haurà d’encarregar-li-ho als tècnics aragonesos. Els tècnics de conservació del Patrimoni no tenen reconegut el dret d’objecció de consciència, com ara els metges. Si s’hi neguen, han de pagar sancions.
Que hi ha alguna sortida en aquest carreró?
És imprudència tècnica i política temerària que l’ Instituto del Patrimonio Cultural de España (ICPE) no faci un informe tècnic. No en fa, ni a favor ni en contra del trasllat, tot i ser l’organisme competent. El director general de Cultura, Jordi Martí Grau, i el ministre Ernest Urtasun són responsables d’aquest desgavell. El ministre ha qualificat de «vergonyant» la sentència judicial que imposa el trasllat, però diu haver-la d’acatar. També podria emetre l’informe que s’espera de l’ICPE, per trobar el desllorigador a tanta vergonya…
Això explica també per què el Ministerio de Cultura no permet que IPCE emeti informe en cap sentit, perquè no podria deixar de posicionar-se a favor de la defensa tècnica del patrimoni i posaria en evidència que la jutgessa desatén criteris tècnics contrastats, és a dir, prevarica.
Recordem que cinc consellers de Cultura de la Generalitat de Catalunya van presentar una demanda contra la jutgessa per prevaricació si no impedia la destrucció de patrimoni, en aquest mateix espai, el 25 de març passat. https://lamarina.cat/opinio/60377/un-foc-que-encara-crema/ Convé saber que el Tribunal Superior de Justícia de Aragón no l’ha admès a tràmit, la demanda.
Us deixo amb un vídeo de Duoponsà, un duo de germans que, amb la veu i una guitarra, miren de recuperar cançons catalanes pel Tik Tok fins a tornar-les a posar de moda.
