La vaga docent d’aquest mes de maig ha tornat a posar el focus sobre les negociacions entre sindicats i Departament d’Educació. Darrere les protestes hi ha una realitat molt més profunda. Aules massificades, centres d’alta complexitat sense recursos suficients i professionals que asseguren que el sistema educatiu aguanta gràcies al sobreesforç constant dels equips docents.
“Jo he de triar a qui atenc”, explica l’Alfred, tutor de primària en un centre d’alta complexitat de la Marina. “Si atenc els nouvinguts, no puc atendre la resta. I la resta tampoc són autònoms, tenen set anys”.
A la seva aula, més del 50% dels alumnes parlen àrab o urdú a casa. L’altre 50% parla castellà. El català és llengua familiar d’una minoria molt petita. Durant el curs també hi arriben alumnes nouvinguts del Pakistan, Veneçuela o Perú sense cap domini de la llengua d’instrucció.
Al mateix temps, conviuen infants amb trastorns de l’espectre autista, dislèxies severes o diversitat funcional, sovint sense els recursos necessaris per garantir una atenció individualitzada.
“La inclusió sobre el paper és meravellosa. Però o li poses recursos o és impossible”, resumeix.
La mateixa sensació comparteix la Lídia, mestra d’anglès en una escola pública de l’Hospitalet, molt a prop de la Marina. Explica que les ràtios habituals als centres públics de primària arriben als 26 o 27 alumnes per aula, amb una diversitat de necessitats que cada vegada és més difícil gestionar.
“Acabes adaptant constantment”, explica. “Tens alumnes amb ritmes completament diferents, adaptacions individuals, necessitats emocionals, alumnes nouvinguts… i una sola persona intentant arribar a tot”.
La inclusió sobre el paper és meravellosa, però o li poses recursos o és inviable
Segons denuncia, molts dels recursos promesos amb el desplegament de la inclusió educativa no han acabat arribant als centres ordinaris. “Has perdut especialistes, logopedes, fisioterapeutes o personal de suport que abans estaven a escoles d’educació especial i que ara no trobes a les escoles ordinàries”.
El resultat, asseguren tots dos, és una sensació d’impotència permanent. “Tinc dues mans, dos ulls i dues orelles. Hi ha moments que simplement no pots arribar a més”, diu la Lídia.
Aquest malestar és una de les causes de les mobilitzacions convocades durant el maig pels sindicats USTEC-STEs, CGT, Professors de Secundària i Intersindical. Les protestes rebutgen l’acord signat entre el Departament d’Educació i els sindicats minoritaris CCOO i UGT (amb una representació total de poc més del 20% a educació), que ha estat el punt de ruptura per a gran part del professorat.
Consideren que el pacte s’ha fet “d’esquena a la majoria”. L’Alfred ho explica amb una comparació senzilla. “És com si, amb deu persones assegudes per decidir una cosa, et tanques en un despatx amb dues d’elles, arribes a un acord sense dir-ho a les altres vuit i pretens que allò sigui el que tothom ha acceptat”.
Una de les mesures principals de l’acord és una pujada de 3.000 euros anuals fins al 2029, presentada pel Departament com un increment del 30%. Alfred fa els càlculs i el resultat és molt menys brillant. Repartit en quatre anys, suposa aproximadament un 11% d’augment acumulat, equivalent a la inflació dels últims anys.
“No t’estic apujant el sou. T’estic dient que no perdràs més poder adquisitiu del que ja has perdut”, resumeix. “Si diguessin que et pugen 800 euros l’any que ve, sonaria molt diferent. Però si t’acumulo la mateixa quantitat en quatre anys puc dir que et pujo 3.000 euros i sona magnífic”.
La qüestió salarial apareix especialment en ciutats amb un cost de vida elevat com Barcelona i la seva àrea metropolitana. “Portem pràcticament des del 2010 amb el sou congelat mentre el cost de vida no ha deixat de pujar”, explica la Lídia. “Hi ha mestres que han de pagar lloguers de més de mil euros”.
Tots dos coincideixen que el debat salarial, tot i ser totalment legítim, no és l’únic motiu de la protesta. El Departament d’Educació va presentar el pacte com un “acord històric”. Però part del professorat opina que les millores arriben tard i que no resolen els problemes estructurals de les aules.
La docent també considera que les vagues han forçat el Departament a moure fitxa. Després de setmanes de mobilitzacions, Educació i els sindicats han arribat a un preacord que ha rebaixat parcialment la tensió. Entre el professorat, que havia de votar la seva conformitat amb el document, el moviment s’ha rebut amb alleujament, però també amb una certa desconfiança acumulada després de mesos de tensió.
“Crec que aquest preacord arriba de manera sobtada perquè ben aviat ens visita el Papa”, expressa la Lídia. “Era molt difícil vendre una imatge d’estabilitat amb milers de docents mobilitzats als carrers de Barcelona”.
Tot i ser una primera passa en la direcció correcta, amb un professorat que espera que les negociacions continuïn, la resposta docent ha estat prou contundent. En concret, un 65% del professorat hi ha votat en contra. Traduït en xifres, 39.502 mestres i professors han rebutjat tirar endavant amb les millores que van firmar el Departament d’Educació i els sindicats majoritaris USTEC i Professors de Secundària.
Una negativa que ha provocat que diversos dels sindicats majoritaris apostin per continuar amb les vagues, a l’espera d’una nova resposta del Departament i la seva consellera, Esther Niubó.
Al marge de les negociacions, tant l’Alfred com la Lídia descriuen un desgast emocional cada vegada més visible dins els centres educatius.
“La sala de mestres s’ha convertit en un camp de batalla”, diu la mestra d’anglès. “Abans era un espai per compartir idees pedagògiques. Ara tothom arriba esgotat”.
“Jo he de triar a qui atenc. Quan atenc els nouvinguts, no puc atendre la resta. I la resta no és autònoma, tenen set anys”
Assegura que les baixes per ansietat i esgotament mental són cada cop més habituals. També entre professorat jove. “Conec molta gent que ha començat fa pocs anys i ja diu que no es veu jubilant-se fent aquesta feina”, explica.
Una altra de les preocupacions que apareixen a les aules és la distància entre els currículums educatius i la realitat dels centres. Tant l’Alfred com la Lídia qüestionen que molts dels nous models pedagògics s’hagin aplicat sense tenir en compte les condicions materials de les escoles.
“Ens hem emmirallat en sistemes educatius com el finlandès, però allà tenen ràtios molt més baixes i molts més professionals dins l’aula”, explica la Lídia.
Malgrat el desgast, tots dos destaquen el suport rebut per part de moltes famílies durant les mobilitzacions. Consideren que mares i pares són plenament conscients de les dificultats que viuen els centres.
“Les famílies saben perfectament què passa perquè els seus fills ho expliquen a casa”, diu la docent. “Veuen que els mestres no arriben a tot arreu”.
Per això insisteixen que la vaga no és només una reclamació laboral, sinó també una advertència sobre el futur de l’escola pública.
“Sense mans a les escoles no anem enlloc”, conclou l’Alfred.
