Pel Rubén Cruz
«Dar solamente aquello que te sobra
nunca fue compartir, sino dar limosna»
(Alejandro Sanz, Corazón partío. 1997)
Candel parla sovint de la Justícia amb majúscula, que bandeja la caritat-truc, la caritat mal entesa que hi deia la Pepita Casanellas –o millor «la ben entesa»: la que diem que comença per un mateix…
Primer sembla Candel defensar la justícia divina, gens de caritat humana. Tant és així que, al novembre de 1964, en una conferencia, «uno de los muchachos me preguntó si a los inmigrantes se les recibía cristianamente en el país y contesté que había que recibirlos y tratarlos con justicia, pues son iguales que nosotros, ya que bajo la actitud cristiana cuántas falsas posturas se esconden.»
Un bon exemple el tenia a tocar de la seva mà, als barris de recent immigració.
«En aquests simulacres de cases hi arriben a viure tres famílies. A la vista d’aquests estatges sempre hem dit que n’hi hauria perquè Déu baixés del Cel i ho veiés i fes alguna cosa; si no, que no baixés.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Segons explica Joan Montblanc, tècnic de l’arxiu històric de Càritas Barcelona, el doctor Rogeli Duocastella va promoure la Setmana del Suburbi el febrer de 1957. L’informe que es va publicat posava dades per primera vegada a la magnitud del problema del barraquisme i dels infrahabitatges a Barcelona [1]. Candel ens n’explica un detall potser anecdòtic d’aquelles sessions d’estudi,
«A la Setmana del Suburbi de l’any 57, algú va dir: «Cal anar al suburbi amb la barra de pa a una mà i l’Evangeli a l’altra».
Dissortadament, aquesta ha estat la tàctica. Vols pa? Aquí tens l’Evangeli, doncs. I la gent, que no és toixa, o ho és a la seva manera, agafava el pa i feia com qui agafava l’Evangeli. I tothom content.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Aquesta actitud la critica el cura obrer que acompanya la vida i transformació dels barris de suburbi a Han matado a un hombre…, qui al final es demana a ell mateix «¿Cómo hay que hacer la caridad? ¿Amando sin amar?»
[1] MONTBLANC, J. L’inici del estudis de Càritas. Publicat al blog de Càritas 26.02.2020. https://blog.caritas.barcelona/institucional/linici-dels-estudis-de-caritas/
«Yo creo que mediado ya el siglo XX […] la caridad es una virtud que está de más. […] ese dar uno pellizcos de lo que le sobra con la cínica pretensión de tranquilizar su conciencia. […] Hoy por hoy, caridad debe ser esto: sentir en tu carne lo que le ocurre al que das la mano. Lo otro, dar o no dar, entra ya en el terreno de otra virtud que si no es teologal también es de aúpa: la justicia»
(Candel. La carne en el asador. 1966)
Ja a les primeres jornades del suburbi, del 1954, mossèn Cuspinera havia parlat com a convidat, i en Candel li recorda al Genís Sinca que va dir-hi:
«Hi ha unes dones anomenades de las conferencias o les esclaves de qui sigui, que venen al barri a fer caritat, […] entreguen una manta a una altra dona, perquè aquesta vagi a missa, mentre el marit de la primera, que té el poder econòmic, explota al marit de la segona, que ha de rebre la manta per caritat.» (Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
Per declaracions com aquesta va ser desterrar pel bisbat a un poble de muntanya. Anys a venir, Candel novel·lava la reacció del veïnat a Hemos sido traicionados (1982).
Les paraules, però sobretot l’exemple de mossèn Cuspinera servirien a Candel de model per al mossèn Lloveras, personatge de la segona novel·la del Candel, la més polèmica:
«El pintoresquismo todo lo disculpa, todo lo disimula, y hasta lo engrandece. […] El pintoresquismo es la madre de las instituciones benéficas, de las damas de las Conferencias, de las señoritas catequistas. Mosén Lloveras hilaba muy sutil. Pero es que aquello no era hacer caridad, ¡leche! Dar la ropa vieja, dar lo que no te dolía, hacer de aquello una diversión, necesitar que hubiera miserables para así pasarlo mejor, era algo que él no acababa de digerir. Era joven y aún no tenía la conciencia rodada, limada, pulida por las aguas: acomodada. […] ¡Bueno! El padre Lloveras, a veces, casi siempre, era un exaltado. ¡Mejor!»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
«Les señoritas de las conferencias eren senyores d’alt standing que en un moment donat van voler baixar al suburbi per ocupar-se dels pobres. Pertanyien a una associació d’àmbit internacional, anomenada Les Conferències de Sant Vicenç de Paül, un sant francès que també es dedicava a la caritat. La versió barcelonesa de las señoritas era excessiva; a vegades es passaven de la ratlla. Per a elles, era com anar a civilitzar una colla de salvatges, i es prenien com a missió el fet d’assegurar l’assistència dels immigrants i treballadors a missa, o apropar a l’Església les ovelles esgarriades […]: instaven els solters a regularitzar la seva situació, per exemple, i tractaven d’encarrilar correctament dones que per culpa de la Guerra Civil s’havien quedat sense marit. També hi havia les Esclaves del Senyor, més espectaculars, si és possible, i encara una colla de senyores (inqualificables) que ajudaven a morir.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
Les Esclavas del Señor eren religioses seglars que ajudaven a morir a les persones en agonia de mort, tot i que amb la seva presència infonien por. Res a veure amb l’Acabadora, la dona que a l’illa de Sardenya procurava una mort ràpida als malalts incurables i moribunds, per estalviar-los patiments.
Pepita Casanellas, la mestra de l’escola parroquial de Port, ens informa que les señoritas «es pensaven que feien un bé. I sí que van ajudar molt, però… però jo crec que venien a curar-se una mica el mal de consciència; […] molta gent es van revelar contra elles.» [2]
[2] SINCA, G. «Entrevista a Pepita Casanellas (1923-2007): Les coses pel seu nom», a La Providència es diu Paco. 2008
És espectacular o pintoresc allò digne de ser pintat, ens diu Candel a Temperamentales (1960) a propòsit del paisatge rural on els tuberculosos es recuperaven de la malaltia. Però també resultava pintoresc el paisatge humanitzat dels pobles d’origen dels immigrants, on quedaven enganxats en una xarxa de dependència i un incert fatalisme a còpia de la caritat del cacic, que així comprava voluntats
«Més que tornar-se pidolaires, els fan tornar pidolaires. […] a còpia de «donar» […perquè…] a aquest «donar» segueix un «demanar» que deforma la dignitat humana i l’esperit de treball de l’home. I encara és més greu el fet que aquest «donar», amb el seu «demanar» deformador, no solament s’ha aplicat en l’aspecte material d’unes mongetes, unes flassades, uns matalassos sinó també en unes influències, unes recomanacions, unes distincions, uns favors, diguem-ne, de tipus moral o almenys intangibles.
És en aquest aspecte que jo crec que formen més societat al marge els immigrants, una gran majoria dels immigrants, els seus genuïns representants: en la seva misèria i en la seva injustícia més que no en la seva catalanitat o manera de catalanitat; en el fet de donar-los pa o certificats de bona conducta per a fer-los callar i treure-se’ls del damunt, o de crear un món a part amb el seu pintoresquisme, el seu perniciós pintoresquisme, o de creure que són així i han d’ésser així.
[…] aquí a Catalunya, i religiosament, han trobat el mateix. Una caritat –la de «donar» i «demanar»— que fa oblidar o dissimular les humiliacions i les injustícies. La persona caritativa posava als seus protegits com a condició el compliment de certes pràctiques religioses, unes pràctiques religioses que no els deien absolutament res perquè més aviat els semblaven la paga necessària de tot allò que rebien.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Diu en Genís Sinca que Candel, a la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre, repassa els tipus humans més cridaners de «l’univers sofert, trinxadíssim, d’un Can Tunis superpoblat, que en pocs anys s’havia de transformar en pou immigratori a la falda de Montjuïc».
«Sense ser-ne ben conscient, s’atrevia a parlar del seu propi món, absolutament depravat i salvatge, rabiosament pintoresc; i ho feia a sac […] el circ humà i quotidià de les Cases Barates.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
A propòsit d’aquell canvi humà al barri durant els anys de la República, Candel s’atreveix a fer-ne anàlisi social, tot i reconèixer que descriu una realitat pintoresca i anecdòtica:
«Teníamos unas hermosas escuelas laicas, ateneos libertarios donde se nos representaba teatro anarquista –El sol de la Humanidad y El pan de piedra—y una tenencia parroquial donde unos curas influenciados por el canónigo Cardijn, el de la JOC belga, iniciaban en el fejocismo catalán a los hijos de los cenetistas; una extraña amalgama difícil de deslindar y que, contada en abstracto, puede generar una imagen pintoresca de lo esperpéntico. Pido perdón por no ser un analista.»
(Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996) Amb il·lustracions de Floreal.
Personalment, el nostre autor s’hi mostrava agraït de la caritat rebuda quan més l’havia necessitada:
«Vaig guarir de la tuberculosi gràcies a unes bones persones que practicaven la caritat cristiana, la senyoreta Carmen Messa i el doctor Felipe Margarit, concretament. Els dispensaris de beneficència parroquials substituïen les deficiències del SOE [3] i de l’Administració. Les senyoretes anomenades Esclaves substituïen la justícia social. Aquest sistema de caritat cristiana va ser molt criticat per progressistes, intel·lectuals, clergat jove, revolucionaris, jocistes, subversius, sobretot pel “dona-me’n que te’n donaré” que suposava, pel fet de fer-te anar a missa a canvi d’un bo o d’una manta, pels seus descarats apostolat i proselitisme. Així i tot, i a la parròquia de Port, amb el doctor Ribas, del dispensari parroquial, i amb un vicari, Jaime Cuspinera, aprofitant aquesta mena de caritat de les esmentades senyoretes i d’altres persones, van remeiar quantitats ingents de pobres i de misèria.»
(Candel. La nova pobresa, 1988)
A propòsit de l’atenció dispensada pel doctor Margarit, Candel la qualifica d’altruista a l’article Yo me he llevado bien con los médicos, que publicà a La Marina al novembre del 1995. L’altruisme és sinònim de solidaritat, i també de caritat cristiana, no d’aquella caritat truc que abominava. També parla de la instrumentalització de l’atenció que presta un metge de capçalera, avui de família.
[3] Seguro Obligatorio de Enfermedad (1944-1967)
Per cert, en agraïment als seus bons oficis i solidaritat, Candel va dedicar el seu recull de relats titulat Treinta mil pesetas por un hombre al metge Felipe Margarit Traversac, el 1969.
| Yo me he llevado bien con los médicos |
|---|
| A los 21 años cogí una tuberculosis de muerte; de muerte porque de esa enfermedad no se escapaba. Me sanó el doctor Felipe Margarit. Le fue necesario intervenirme quirúrgicamente. Cuando los médicos hoy me abren un historial sobre una nueva lacra mía, no tienen idea de esta operación. Duró tres horas. Anestesia local. Ni análisis ni pruebas preparatorias. Solo un suero posoperatorio. La monja me clavó una aguja en un muslo y yo mismo iba bombeando la pera de goma que acompañaba la botella. Era como los antiguos vaporizadores de las barberías. Cuando hace unos años tuve un percance de corazón, antes del especialista fui al doctor Margarit. ¿Cómo antes te manipulaban más los médicos que los aparatos, al revés de ahora? Margarit me contestó: «Paco, tu viejo médico también sucumbió a todo tipo de artilugios. Lo de caja o faja, como hicimos contigo, se acabó.» Margarit fue conmigo un médico altruista. Entonces no había Seguridad Social. Él me llevó gratuitamente. Ya murió. Lo sentí enormemente. Aunque la mía sea una visión subjetiva por el plausible trato que me han dispensado, yo siempre me he llevado bien con la clase médica, muy bien. |
| LM núm. 23, novembre del 1995, p. 12 |
«Però els temps mediatitzats i burocratitzats en què ens ha tocat de viure han condemnat la caritat sense haver donat espai perquè fos substituïda per aquesta altra cosa que en diuen justícia i que no és sinó una caritat més encertada i més ben entesa.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
És clar que la caritat-truc –la que comença per un mateix– no soluciona la pobresa, i que una justícia ben entesa portaria canvis radicals: «la Dama Justícia brilla per la seva absència, ja que hem fet callar i hem ofegat la Dama Revolució.» Fins i tot els sants de la pobresa més radical, com ara l’admirat sant Francesc d’Assis, «no eren reivindicatius: només caritatius.» Candel ens en parla, de la Revolució i les seves temptacions, i també dels conjurs liberals, el juny del 2000 a l’article La pérdida de la utopía.
| La pérdida de la utopía |
|---|
| Ahora se ha perdido la esperanza de transformar la sociedad mediante la vía revolucionaria. Diríase que, en el futuro, la única revolución posible será la científica y la tecnológica. La teoría del fin de la historia defendida por Fukuyama, y aunque no lo diga así, es la del convulsionismo liberal qua azota eternamente a los pobres mientras sostiene la estabilidad de los poderosos y no la del progreso, ese que encara los altibajos explosivos en pos de las utopías. Hoy en día, la juventud no está cautivada por la idea de una contundente transformación revolucionaria del mundo. De sus mayores, si tienen estos sueños, piensan que son unos nostálgicos y unos románticos. Todo ayuda a esos escepticismos. Del marxismo clásico, te machacan que ha fracasado; el socialismo científico critica el concepto de la utopía. ¿Qué se puede hacer? De todos modos, no se debe profetizar. Ningún severo rigor matemático puede garantizar que se han acabado las revoluciones traumáticas, las del radical cambio de tortilla. Estamos llegando a situaciones de estrangulamiento que no sabes cómo no estallan. El hombre y la mujer de hoy sienten una gran inquietud histérica ante el hundimiento del clasismo. |
| LM núm. 85, juny del 2001, p. 20 |
I també s’hi mostra preocupat perquè l’única revolució possible sigui la tecnocientífica. Més endavant veurem que torna a expressar preocupació per la tecnologia com a condicionant de la comunicació humana a Mírale a los ojos (La Marina, núm. 56, desembre del 1998) i com a proveïdora de sensacions com més va més captivadores i buides a Dinero y hedonisme (La Marina, núm. 101, desembre del 2002).
No hi ha dubte que la tecnologia no és justa, perquè és a l’abast només de qui la pot pagar. Quan El Mercat ens la ven a pagues ens arriben també els efectes perversos de la tecnologia, nous mitjans de control, d’adoctrinament i de pèrdua del desig de coneixement. Com deia un mestre meu als anys 70, «la ignorància és la mare de la idiòcia», i ara que es conrea la mare tindrem bona collita de… estupidesa. I serem tan estúpids que ni ens n’adonarem, i perjudicarem la societat sense ni tan sols guanyar res a canvi. [4]
Hi ha també la tecnologia de la violència que, si l’exerceix el Poder, acostuma a ser beneïda per la tecnologia administradora del Cel en la Terra. «¡Máquinas de tragar hostias!» [5], que els diuen els sequaços del cabdill de torn als cures, oblidant que les reparteixen «al alimón», amb el mateix capot que la policia.
[4] Aquest és el fonament de la tercera llei de l’estupidesa que Carlo M. Cipolla va enunciar al seu assaig Allegro ma non troppo (1976), editat amb traducció al català de Toni Vilalta per La Segona Perifèria (2022)
[5] CANDEL, F. Els altres catalans vint anys després. 1985.
Al capítol «La família» hem vist com el règim franquista va reforçar la família patriarcal per incrementar la natalitat i treure la dona del mercat de treball, recloent-la a la llar. Un altre exemple d’ús de la tecnologia del Poder que, en mans de qui mana, pot ser també suau en les formes. “Més mosques s’agafen amb una gota de mel que amb una bota de fel”, diu el refranyer. Sobretot si es vol construir una nova societat.
Totes dues tecnologies combinades —el poder petit i local, d’ací i ara, i el Poder Suprem i Universal— actuant sobre la Vida, són les dues cares que té una mateixa moneda. L’amalgama resulta més poderosa com més global sigui la cara visible, la del Cèsar. Per això van de costat, i l’una no li fa mala cara a l’altra. Fan i desfan a cor què vols.
Més tard, el gener del 2003, a la pregunta de ¿Cuántos santos hay en el cielo? Candel respon que massa i tot, precisament per aquesta recaiguda constant de l’Església en la caritat. I té un record per a un papa renovador que bé mereixeria la santedat.
| ¿Cuántos santos hay en el cielo? |
|---|
| Censados, 761. Anónimos no se sabe. Para celebrar estos anónimos existe la festividad de Todos los Santos. Juan Pablo II, él solito, ha proclamado el 61,1 % de todo el catálogo de santos con que cuenta la Iglesia católica. O sea, ha santificado 465 entre cristianos y cristianas. Todo el conjunto de sus predecesores, y a lo largo de bastantes siglos, sólo llegó a canonizar 296 entre santas y santos. El último santo ha sido el fundador del Opus Dei. Ahora, los chicos podrán llamarse Escribádebalaguer. Parece el equivalente, por la largura, de San Juan Nepomuceno. Sin embargo, este Papa aún mantiene en la vía muerta de los beatos a Juan XXIII, el Papa del Concilio Vaticano II que intentó abrir la Iglesia a los caminos de progreso y de igualdad entre los humanos. Todavía, cascado y viejo, este Papa tendrá tiempo de hacer Santa a la Madre Teresa de Calcuta. Al Papa Roncalli o Juan XXIII no lo hará santo aunque viva cien años más. Teresa de Calcuta merece llegar sobradamente a la santidad. Lo que ocurre es que Santa Teresa de Calcuta molestará menos a la carcunda eclesiástica que San Juan XXIII. Pongamos como ejemplo que Teresa será bien acogida por Aznar y su neofranquismo y Juan XXIII no. |
| LM núm. 102, gener del 2003, p. 20 |
Ocasionalment, s’ocupa Candel de la justícia que es prenen per la mà les famílies d’immigrants:
«Els mou un sentiment primitiu de justícia, una espècie de llei del talió, que els porta fàcilment a la venjança»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
O de la justícia del poble. A l’article publicat al novembre del 1996, El prójimo y el próximo, en parla. Però ja el 1966, Candel havia expressat aquesta idea:
«He aquí una frase genuinamente española. […] Vivir en paz es que no nos molesten, que no nos vengan con quebraderos de cabeza, con perturbaciones. Es no tomar partido por nada, no tomar posición ante nada. Es cerrar los ojos a todo dolor que no sea el tuyo. Es no querer que te cuenten penas ni calamidades para que no sufra tu pobre “yo” cómodo y egoísta. Es pasar de puntillas sobre infinidad de hechos que claman justicia y venganza al cielo.
[…]
Pero yo os digo, como decían los profetas bíblicos, que nadie puede vivir en paz mientras no vivan del mismo modo quienes te rodean, empezando por los próximos, gracias a ti».
(Candel, La carne en el asador, 1966)
Em ve al cap la cançó de Coyote Dax, No rompas más mi pobre corazón… (1995) Mentre vas girant sobre tu mateix, no pots veure sinó el dansaire que tens al davant, que fa tot sol els mateixos moviments que tu. Hi ha una pel·lícula impressionant a aquest propòsit, Danzad, danzad, malditos, de Sydney Pollack (1969), amb Jane Fonda i Michael Sarrazin.
El ball country i aquesta imatge de la pel·lícula recorden el quadre de Giuseppe Pellizza da Volpedo, El quart estat (1901), al Museu del Novecento, a Milà, tan representatiu dels inicis del moviment obrer.
«Hem de romandre junts, o probablement ens penjaran a tots per separat», deia Benjamin Franklin als debats a Filadèlfia que conduirien a la Declaració d’Independència dels Estats Units del 1776. Aquesta expressió és útil en molts contextos. Sense sortir del món de la dansa, ho veurem al capítol «Nació», tot parlant de la sardana.
A vegades Candel aplica la justícia en defensa pròpia, i ben fet que fa, com a Fuenteovejuna, obra de Lope de Vega (1614). A vegades, hom es manipula el poble, excitant-li els baixos instints perquè es revolti contra els qui li volen treure els aclucalls de l’obscurantisme, com a Un soñador para un pueblo.
| El prójimo y el próximo |
|---|
| Dice Bruce Marshall: no sólo debes amar al «prójimo», sino también al «próximo», y los barrios de la droga, que son barrios marginales, tienen como próxima la droga, sus proveedores y sus consumidores, y este «próximo» les roba y les apuñala, lo que les solivianta y les coloca en pie de guerra contra la drogadicción en general; no porque la droga mate sino porque la droga es una vecina que molesta. El pueblo es paciente y manejable, pero cuando se encrespa, se vuelve tan peligroso como una bestia hostigada por los tábanos. Entonces puede cometer barbaridades: el linchamiento, el racismo y la discriminación. Adora la venganza y tomarse la justicia por su mano, todo un código de conducta que la cultura anglosajona de la imagen televisada ensalza cada día por doquier. El pueblo, que siempre tiene razón, aunque sea la razón de la sinrazón, con el uso de la violencia y de imponer su propia ley, no la tiene. Pero esto es muy cómodo decirlo desde un periódico, desde cualquier despacho gubernamental o desde un domicilio en las zonas que por su categoría social tienen un vecindario guapo y que huele bien, al menos por fuera. |
| LM núm. 33, novembre del 1996, p. 16 |
La justícia del poble dispara els odis pel boc gros. Ho veiem a Racista hasta la médula, article publicat a la columna Punto y final, el març del 1996 per parlar de la por a la diferència. Com diu Celdoni, el nen de vuit anys que intueix allò que no es veu,
«La por és una cosa estranya. La por és estranya i extraordinària. La por és extraordinària i creix com les riuades, com les ombres. Les ombres creixen tant que ho ocupen tot, fins que no es veu res absolutament. I tot està en silenci perquè puguem sentir la respiració dels morts. El silenci és com el no-res del soroll.»
(Candel. Aquella infància esvaïda. 1987)
| Racista hasta la médula |
|---|
| Recibo una carta anónima en catalán. No tiene desperdicio, aunque toda ella sea un puro desperdicio. Empieza diciendo que es racista hasta la médula y, además, es de izquierdas, pero que no quiere ningún moro en su casa. Como su catalán es macarrónico, escribe moru. Añade que todavía son más racistas los gobernantes, los columnistas de opinión –yo soy uno de ellos, por eso me escribe—e, incluso, los defensores declarados de los derechos humanos, argumentando que si nos pusieran a nosotros una familia mora dentro de casa dejaríamos de defenderlos. Probablemente, pero no hay ninguna ley obligándote a tener una familia contigo de otra etnia, ni de tu propia raza, contra lo que también nos revolveríamos. No creo que él se haya visto obligado a meter en su domicilio una familia mora. Quizá los tiene como vecinos, molestándole su idiosincrasia y su modo de ser. Se adivina su miedo al prolífico crecimiento del Tercer Mundo y da gracias a Dios porque esa gente sigue muriéndose de hambre. Textual. El miedo no guarda la viña, sino que te hace matar al que acude a ella pensando que no habrá uva para todos. |
| LM núm. 27, març del 1996, p. 16 |
Delinqüència
Pel que fa a aquesta mena de justícia amb minúscula i escarransida, Candel ens explica un record personal d’adolescent «en los felices años cuarenta […cuando…] la Diagonal se llenó de cabarets i las fábricas de tuberculosos»:
«Un domingo por la tarde, en una de esas correrías aburridas de los adolescentes, que en ninguna parte se encuentran bien porque no saben bien lo que quieren […] Nuestros padres nos daban para nuestros gastos parte de lo que ganábamos con las horas extraordinarias. No teníamos para nada. Y sabíamos que el dinero lo puede todo. A raíz de los recuerdos de esa amarga época, y porque estuvimos a punto de caer en ello, uno ha comprendido perfectamente e incluso disculpado la delincuencia juvenil y otras clases de desesperaciones.»
(Candel. Ser obrero no es ninguna ganga, 1968)
Candel també havia publicat un reportatge titulat La delinqüència en els joves [6] que complementa aquesta columna –l’única que dedica al tema de la delinqüència entre les publicades a La Marina—, on n’explica l’augment i fins i tot l’excusa d’aquesta manera:
«Diríem que la delinqüència és el preu que s’ha de pagar pel model de creixement econòmic i d’evolució social que imposa aquesta societat nostra feta de models competitius […] El xàfec publicitari agressiu i anul·lador t´ho fa més desitjable. I aleshores resulta que no tens diners per a aquest voler posseir-ho. Així és que aquests diners es treuen d’on es pot. Per mitjans honestos és impossible.»
(Candel. «La delinqüència en els joves», a Els que no poden seguir. 1993)
[6] CANDEL, F. «La delinqüència en els joves», a Els que no poden seguir (1993). També en castellà a Patatas calientes (2003).
Tot afegint-hi a tall de conclusió que «l’esforç fonamental hauria de centrar-se en la prevenció. […] Hauria d’evitar-se que la delinqüència juvenil passés de ser un símptoma a convertir-se en un estil de vida.» Per aquesta raó, s’ha interessat per la presència activa de les persones grans i els avis a les llars on convisquin amb nens, com a element preventiu, com ara a l’apartat Els nostres avis, de casa nostra?, dins del capítol «La família, valor universal».
També observa que el crim típic als barris populars és «el pasional –celos, supuestas o reales infidelidades conyugales—, el vengativo –me la hizo, me la tiene que pagar— y el de la simple riña –peleamos, saqué la navaja y no sé cómo fue, qué nube me cegó.» (Candel. «Presos», a Crónicas de marginados. 1976)
El tema sembla que no ha atret gaire la seva atenció, tot i haver creat personatges de novel·la que són delinqüents, com ara el Grua, protagonista de la novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959)
| Inseguridad ciudadana |
|---|
| La inseguridad ciudadana en los grandes conglomerados urbanos dimana de una notable presencia de la pequeña delincuencia. Eso crea malestar en el ciudadano. Acostumbran a ser robos con amenazas o intimidación. La cuestión penal evidencia importantes lagunas. El comentario común entre la gente es: “Si con un poco de suerte llegan a detener a un delincuente, entra al juzgado por una puerta y enseguida sale libre por la otra”. Por ello prevalece la opinión de que es inútil denunciar. Hay que percatarse de los pocos casos denunciados formalmente por las víctimas de estos delitos. Ello pone de manifiesto la desconfianza en las fuerzas policiacas y, aún más, en la justicia. En la Justicia ya no cree ni Dios. También se constata entre el ciudadano una creciente falta de confianza en la capacidad de las instituciones para erradicar satisfactoriamente esta situación. Entre la población se ha multiplicado, junto a los hábitos inhibitorios, los de autodefensa. Al mismo tiempo, se ha generado una fuerte demanda de medidas represivas. Son muchos los que piden la pena de muerte, o al menos la cadena perpetua., o como mínimo, que se cumplan totalmente las penas impuestas. Nada de 30 años y sólo cumplas 10. |
| LM núm. 74, juny del 2000, p. 16 |
El professor Michel Landron ens informa que, durant el mandat d’en Candel com a senador del Regne, i juntament amb el també senador Xirinacs, havia defensat l’amnistia per als presos, tant els polítics com els comuns, als quals últims la Coordinadora de Presos en Lucha (1976-1979) anomenava «presos socials». [7] La COPEL era un moviment assembleari sorgit a la presó madrilenya de Carabanchel per demanar-ne l’amnistia i la millora de les condicions de vida a les presons.
[7] LANDRON, M. Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne. (2013).
Els dies següents, el motí madrileny va tenir rèpliques a moltes presons espanyoles, com ara la Model de Barcelona:
https://tokata.info/copel-una-historia-de-rebeldia-y-dignidad-proyecto-documental/
Candel observava que «el único exrecluso que puede encontrar un buen trabajo, y a veces mejor de lo que esperaba, es el que ha sido encarcelado por delitos políticos. A este tipo la sociedad le abre los brazos.» (Crónicas de marginados. 1976)
A més de la repressió del delicte comú en qualsevol societat organitzada, pot haver-hi repressió de les idees amb penes irreversibles de mort en societats organitzades perversament. Candel creu en la memòria històrica. Ho veurem aviat, al capítol d’aquest nom.
Hauria de formar part de la nostra memòria saber que la Justícia social no va arribar amb la Democràcia.
«El vent del postfranquisme i la democràcia desarborà el vell Asil [de Port].
Havia finat el regne de la caritat i havia començat el regnat de la justícia social, justícia que mai no arribà ni porta camí d’arribar.
Ja deu haver mort també la mare Margarida.»
(Candel. El sant de la mare Margarida. 2000)
I sort tenim de la caritat, que no ens en manqui! Candel s’expressava així en un col·loqui televisat:
«jo pensava que s’havia de fer caritat als captaires. A més, pensava una altra cosa. La persona que fa almoina es predisposa a ajudar a les entitats i les organitzacions socials i benèfiques. Alguns ho feien. Una cosa no estava renyida amb l’altra. Si no es dona almoina, mentre s’espera que cristal·litzin els plans d’ajut i de reinserció social, els pobres es moriran de gana…»
(Candel. La nova pobresa. 1988)
Perquè, com deia el periodista Josep Pernau després d’haver visitat els menjadors socials de Càritas, de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya a mitjans dels anys 80,
«La justícia social ha de ser, pel que sembla, un ideal difícil d’assolir, ja que els joves no la reclamen. El realisme i el pragmatisme han assassinat les utopies, i hom es pregunta si molts dels qui administren ara la caritat i l’assistència dels desheretats no havien estat ardorosos joves que clamaven contra la caritat i reclamaven la justícia. La justícia que aleshores es reclamava ha estat ajornada. Com que no sembla que hagi d’imperar en les relacions socials, només resta la caritat. I com que no s’albira cap alternativa, només podem desitjar que duri, i que augmenti l’exercici d’aquesta virtut. En vista de la situació actual, ningú podrà dir-nos retrògrad per expressar aquest desig.»
(Candel. La nova pobresa. 1988)
I com és que la justícia no acabava d’arribar? De raons n’hi ha d’estratègiques i de tàctiques, que ho expliquen.
De les primeres en parlarem en el capítol «La terra mana en nosaltres». Ara només apuntar amb l’historiador Josep Fontana que, davant la perspectiva del règim franquista de ser arramblat com el règim de Salazar a Portugal l’abril del 1974,
«van ser els mateixos hereus del franquisme que van optar per emprendre els canvis mínims que els havien d’assegurar no solament la impunitat personal, sinó fins i tot la supervivència política, pactant-los amb els dirigents d’una esquera que, després d’haver demostrat durant prop de quaranta anys que era incapaç d’amenaçar seriosament el dictador, descobrí ara que era igualment impotent davants els seus hereus, com o provà el fracàs de la vaga del 12 de novembre del 1976, que el Partit Comunista pretenia que fos “la mayor movilización de masas conocida en cuarenta años”.»
(Fontana. «D’un temps que no va arribar a ser», a La crisi com a triomf del capitalisme. 2018).
El professor Joan Ramon Resina creu també que «Franco no s’hauria pas pogut sostenir durant quatre dècades sense una amplíssima coalició de vencedors i conformats. Debades el Partit Comunista va maldar durant molts anys per convocar la vaga general. Amb el temps[…] el consentiment es transforma […] en allò que el franquisme anomenava desafecció, per castigar-ho.» [8]
Una derivada de la revolució portuguesa va ser la formació clandestina en Espanya de la Unión Militar Democrática (1974-1976), que pretenia democratitzar-ne les Forces Armades. Cautivo y desarmado, l’enemic va ser jutjat en consell de guerra acusat de conspiració per a la regbel·lió. No els va costar la vida com a Julián Grimau i tants militants comunistes clandestins que Candel ens presentarà al capítol «Memòria històrica», sinó un bon grapat d’anys de presó i l’expulsió de l’Exèrcit.
[8] RESINA, Joan Ramon. «L’exemple de Hong-Kong», a Catalunya amb ulls estranyats. El Procés des de Stanford: de la consulta del 9-N 2014 a la sentència del 14-O 2019. (2020).
De les raons tàctiques, o de regat curt, ens parla Fernando Cranes, protagonista de novel·la candeliana, a partir de l’experiència de Candel a la política municipal:
«Imaginem-nos, es deia, traient a llengua, suant i sucant el pinzell, que rebessis el llegat d’una pesseta sota l’estricte manament de donar-la al pobre més pobre de la ciutat d’Ells. Com ho arreglaries? Creant una comissió –gastant milions en un desplegament detectivesc i policial—d’investigadors que arribessin fins al fons d’allò seleccionat sense equivocar-se? Sí, perquè això era la democràcia i la justícia. Abans, sorties al carrer i la donaves al primer pobre que trobaves. Però això era la caritat i la injustícia social. En Cranes es picà el front i envià aquell pensament funest a fer punyetes. Un exèrcit d’assistents socials, de psiquiatres, de psicòlegs, de sociòlegs, d’economistes, d’estudiosos de la mendicitat, de teòrics de la pobresa, que realitzaven enquestes, conclaves, fòrums, publicacions, investigacions, simposis, viatges, que cobraven tots suculents sous i dietes, vivien aprofitant-se de la pobresa. Cada dia se’n sabia més, de la pobresa, però cada dia hi havia més pobres. Al cap d’un any en socorrien un, i respiraven tranquils perquè aquest u era veritablement el pobre més pobre de tos els pobres de la pobra ciutat. Als altres pobres els ensenyaven a pescar. Peixos de colors –sistema Mao—, que ni es mengen ni serveixen per a l’aquari perquè els pobres no tenen aquari.»
(Candel. Un Ayuntamiento llamado Ellos / Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
Fins d’ací a dues setmanes, que parlarem del valor de l’Amistat.
