Al carrer Número 2 del polígon de la Zona Franca una vuitantena de tendes de campanya conviuen amb les grans naus industrials i companyies que formen part del conglomerat empresarial de la vora del Llobregat.
A una banda de la tanca, tones de mercaderies, tecnologia punta i progrés econòmic. A l’altra, l’assentament de persones sense llar més gran de tota Barcelona.
No és la primera vegada que l’infrahabitatge conforma el paisatge d’aquests barris. Les barraques formen part de la memòria històrica de la Marina. Una representació important del veïnat que actualment resideix a la zona va passar la seva infantesa en els humils domicilis que conformaven el paisatge dels voltants de la muntanya de Montjuïc.
A la dècada dels anys cinquanta del segle passat, prop de 30.000 persones vivien a les més de 6.000 barraques que hi havia distribuïdes per la zona.
El febrer del 1966, Marcial Echenique, arquitecte i sociòleg, va publicar a la revista Serra d’Or un informe sobre les barraques de Montjuïc. Deia que en el conjunt de la muntanya hi vivien 12.280 persones en aquests habitatges i que aquesta xifra representava el 30% del total de la població barraquista de la ciutat de Barcelona. Només el 45% dels nens en edat escolar anaven al col·legi i només el 33% dels habitatges disposaven de lavabo. Ningú tenia aigua corrent i calia anar-la a buscar a les fonts públiques o treure-la de pous particulars i no sempre saludables.
Finalment, el procés d’eliminació del barraquisme tal com se’l coneixia va culminar a les portes de la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat.
Una nova realitat
Les barraques que abans poblaven zones com Can Tunis, La Vinya, El Morrot o Can Valero ja no existeixen, més enllà d’en la identitat d’aquelles persones que un dia les van habitar. Les persones que pateixen situacions d’irregularitat en l’habitatge, però, continuen presents als nostres barris.
Es tracta d’un fet que no és exclusiu d’aquí, ja que segons un recompte de la Fundació Arrels del passat mes de desembre, a tota la ciutat un total de 1.982 persones viuen al carrer, una xifra rècord que suposa un augment del 43% respecte del recompte elaborat l’any 2023.
Per altra banda, Sants – Montjuïc és el districte amb més persones en situació de sensellarisme, amb un total de 489 i un augment del 143% respecte del darrer sondeig.
A les xifres de Sants – Montjuïc hi contribueix de manera determinant l’assentament de persones sense llar més important de la ciutat, ubicat a la zona enjardinada del carrer Número 2 del polígon de la Zona Franca, amb un volum de residents superior al de les barraques de La Sagrera, o el desallotjat campament de Vallcarca.
A l’Skid Row de Barcelona – en una comparació formulada pel periodista Jesús Martínez pel carrer de dos quilòmetres ple de persones sense llar al Central City East de Los Angeles, als Estats Units– hi malviuen prop d’un centenar de persones. La majoria d’ells, migrants sense documentació que han vingut en cerca de noves i millors oportunitats, de moment, sense sort. Alguns fa mesos que hi viuen; d’altres, tot just han arribat. El factor comú de gran part dels casos, el desig de redreçar les seves vides i poder tirar endavant.
Els testimonis:
“Tragique” Majd, resident a l’assentament sobre les condicions de vida
“El mes que ve farà tres anys que soc aquí”
Mohamed, originari d’Algèria
Sobreviure quan ningú et mira
A pocs metres de la seu de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local, sota el porxo que comunica els edificis de Química 4A i Química 4B, hi malviu una persona des de fa setmanes. Parapetat darrere d’un dels tres bancs que hi ha ubicats, dorm en el seu matalàs vell, sota un parell de mantes que li permeten fer, encara que sigui parcialment, front a les adverses condicions meteorològiques que ha portat l’inici d’any. Pel voltant del seu improvisat llit, hi ha els aliments i begudes obtingudes gràcies a l’almoina d’algunes persones que s’interessen per ell, i que raciona per tal de subsistir dia rere dia.
Els primers dies, la seva presència atreia les mirades i alguns comentaris del veïnat que passava per allà. Ara, unes setmanes després, s’ha convertit en un element més de l’entorn, que roman aliè a la constant entrada i sortida dels veïns, a la música, rialles i converses dels joves que fan ús de l’Espai Química, i al soroll dels motors de les motocicletes que aparquen a escassos metres del seu habitacle i el tràfec constant dels vehicles.
Les condicions en què viuen els habitants del nostre Skid Row particular són pràcticament idèntiques. En el mateix lloc per on desfilen constantment els imponents camions carregats de tones de mercaderies, hi sobreviuen més d’un centenar de persones amb poc més que l’essencial.
Ens acostem un divendres al matí. En girar la cantonada amb el carrer A, sembla que hàgim entrat en un indret completament diferent.
L’escena és impactant. Desenes i desenes de tendes repartides al llarg d’un espai enjardinat d’uns cinc–cents metres, amb la superfície plena d’envasos de plàstic, garrafes o embolcalls de diversa mena. Aquest indret l’acaben de completar els estenedors improvisats, les cadires de plàstic com espais de trobada, els grafits dels murs que delimiten les naus industrials, i alguns objectes personals que es veuen al voltant dels habitacles. Entremig, alguns bassals de mida considerable són l’empremta que han deixat uns dies de clima advers.
El primer que crida l’atenció és un home netejant-se fent ús d’una ampolla d’aigua d’un litre al bell mig de la zona on estan ubicades les tendes. Mentrestant, uns quants dels residents es vesteixen i abandonen la zona equipats amb motxilles, per dirigir-se a diverses destinacions i continuar amb el seu dia.
Potser com a símbols d’identificació, alguns grups de tendes han ubicat elements als arbres costaners. En molts casos s’hi poden veure banderes diverses, d’Espanya o de Palestina, per exemple, mentre que d’altres han instal·lat pintures i miralls. Un petit grup ha decorat els voltants amb serpentines de colors, intuïm, per la celebració d’un aniversari.
La nostra observació de la zona ha captat l’atenció d’uns quants dels presents. Mentre fan un cafè en un dels espais comuns, dos homes ens dirigeixen la mirada.
Els expliquem que som periodistes i accedeixen a parlar sempre que no els enregistrem. Amb una cigarreta a la mà, ens expliquen la seva vida. Cap dels dos parla l’idioma amb fluïdesa, motiu pel qual la conversa es desenvolupa en una barreja de francès, anglès i castellà.
En Majd, que vesteix un conjunt de xandall blau cel i unes prominents ulleres de sol, va arribar fa quatre mesos, acompanyat de la seva dona. L’Ahmed, encaputxat i amb un xandall gris, va arribar un mes abans que la parella. Ambdós són procedents de Tunísia, i, tot i no conèixer-se prèviament, el fet de ser del mateix país els ha convertit en companys de vida a l’assentament.
Visiten regularment el Centre de Primera Acollida de la Zona Franca, on aconsegueixen els aliments bàsics, així com netejar-se en condicions i carregar els seus dispositius mòbils. Cap dels dos ha aconseguit regularitzar la seva situació i no poden treballar. En ser preguntats sobre les condicions de vida a l’assentament, en Majd pronuncia un contundent “tragique” que ens explica tot el que volem saber.
La Zona Franca escenifica el contrast. En un dels pols econòmics de Barcelona, el creixement és constant. A tocar, la vida d’algunes persones queda suspesa a la intempèrie
A uns quants metres, un altre dels presents ens saluda. Es dirigeix a nosaltres per les marques dels nostres abrics, i ens ensenya el seu, que abans disposava d’una bateria portàtil que ja no funciona. “Sou de Serveis socials?”, ens pregunta. Quan compartim amb ell la nostra professió, ens estén la seva mà i es presenta.
“El mes que ve farà tres anys que soc aquí”, comença en Mohamed, originari d’Algèria. Viu en una petita agrupació de tendes amb mitja dotzena de persones que per ell s’han convertit en família, ja que va arribar sol.
Ens relata que al campament hi ha persones de procedències molt diverses; catalans, espanyols, francesos, algerins, senegalesos i portuguesos, entre d’altres. Anys enrere van existir problemes de convivència, però relata que des de ja fa un temps l’ambient és respectuós i no s’ha produït cap episodi de confrontació.
Parla del CPA amb certa indignació. Quan va arribar n’era usuari, però amb el pas del temps va deixar d’anar-hi. El motiu, ens explica, és l’afartament amb una Administració municipal, que ell identifica com a “govern”, que s’ho complica tot i li dificulta la vida. Des d’aleshores, es manté mitjançant un carret de la compra amb el qual recull una ferralla que després ven per una quantitat ínfima.
Mentre abandonem l’assentament, els camions continuen entrant i sortint del polígon, carregats de mercaderies que viatjaran arreu del món. A pocs metres, les tendes, que ja són una realitat acceptada, romanen invisibles per a molts dels qui passen cada dia pel mateix carrer. La ciutat que un dia va eliminar les barraques va canviar el paisatge, però no totes les dinàmiques. Almenys no les d’aquí, entre la Marina i la Zona Franca, un indret on Barcelona continua canviant de nom i que mai no sortirà a la portada de cap número de Vogue.
Sobre el Centre de Primera Acollida de la Zona Franca
A escassos metres d’aquest assentament, concretament al carrer Número 60, hi ha el Centre de Primera Acollida de la Zona Franca. Moltes de les persones de l’assentament s’hi apropen de manera pràcticament diària per dutxar-se, fer un cafè i aconseguir roba o aliments. Amb una capacitat per cent persones, l’aforament del CPA és complet i, a hores d’ara, no hi poden pernoctar més persones de les que ja ho fan.
Els desallotjaments
La persona que dormia al porxo del carrer Química ja no hi és. Un dia va desaparèixer, sense deixar rastre, i probablement ningú no s’ha preocupat d’assabentar-se on para. A banda, aquest matí, pocs minuts abans de les vuit, ha començat un dispositiu per aixecar les tendes de campanya que fa anys que estan instal·lades al Número 2 del polígon de la Zona Franca.
Un operatiu que el consistori ha assegurat que s’ha dut a terme amb la finalitat de sanejar la zona arran d’una plaga de rates que afectava una part de la zona enjardinada. “La presència de rates posa en risc la salut de les persones que viuen a l’assentament, però també dels treballadors del polígon”, ha subratllat Pere Navarro, delegat especial de l’Estat al Consorci de la Zona Franca de Barcelona.
Han participat del desmantellament almenys cinc furgons de la Guàrdia Urbana, tres dels Mossos d’Esquadra i cinc cotxes de la Policia Nacional. També s’hi ha apropat una ambulància, diversos tècnics de Serveis Socials de l’Ajuntament, així com vehicles dels serveis de neteja que han començat a retirar algunes tendes buides.
Tot i això, la Guàrdia Urbana no impedeix que les persones que hi pernoctaven es puguin traslladar a altres punts de l’assentament, i l’Ajuntament evita parlar de desallotjament. “És una operació que es fa per sectors i es comença per aquell en què s’ha detectat més presència de rosegadors”, ha explicat la comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, Sonia Fuertes. “Si es desplacen i es posen a dormir en una zona adjacent, ho podran fer”, ha assegurat.
Els que habitaven aquesta zona, però, temen que aquest dispositiu pugui servir d’excusa pel seu desallotjament. Asseguren que, un cop rebut l’avís de l’Ajuntament, dilluns es van reubicar a uns 500 metres d’aquest punt i la policia els va avisar que no s’hi podien estar. “No estem aquí per elecció, és el que tenim”, ha alertat davant els mitjans de comunicació l’Edwin Segura, colombià que viu a l’assentament i que demana de manera urgent “un espai digne” on poder-se refugiar temporalment.
Segons els sindicats presents durant els fets, la Policia Nacional estaria identificant les persones que viuen a l’espai i n’està recopilant les dades en un control conjunt dels Mossos d’Esquadra i els agents d’Estrangeria de la Policia Nacional. En concret, la responsable de l’equip jurídic d’Arrels Fundació, Eva Hobeig, acusa el consistori d’estar fent “un desallotjament encobert” i “amb dubtosa legalitat i garanties per les persones que hi vivien”.
