Pel Rubén Cruz
Semblen termes oposats. Fer entendre als altres que nosaltres som de fiar per tota una trajectòria coherent, o que som un risc perquè ens hem passat la vida fent el que ens ha semblat oportú, oportunistes per maximitzar el benefici propi.
Extravagant és qui va errant fora límits, on aprofita millor les oportunitats. A fi de bé propi o compartit amb el grup que lidera. O amb voluntat de fer mal entre els que són previsibles, com ara els saltamarges o assaltador de camins, el saltataulells o escurabosses, saltejadors de comerços i de persones.
Aquesta setmana hem repassat diverses maneres de ser o no ser previsibles, o de ser o no ser extravagants.
Previsibles són els joncs d’una mata que es mantenen ferms i la salven completa, o els joncs que lluiten i moren per separat. Extravagants acostumen a ser els joncs que menystenen la mata i fan sa guerra per compte propi. El prototipus és el mercenari, l’únic amo del qual és En Calers. L’únic que els fa ser previsibles tothora.
«la mata de jonc té aquella força que, si tota la mata lligueu amb una corda ben fort i tota la voleu arrencar, us dic que deu homes, per bé que tiren, no l’arrencaran ni encara amb molts més; i si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un fadrí de vuit anys, que cap jonc hi romandrà».
Ramon Muntaner, Crònica, capítol 292 (1328)
El cronista Ramon Muntaner (1265-1336) va posar l’exemple de la mata de jonc per instruir els tres reis catalans (de València i Comtat de Barcelona, de Mallorca i de Sicília) en la necessitat de mantenir-se units per ser forts davant els enemics veïns castellans i francesos. Vivia i manifestava la Catalunya completa.
La Catalunya completa es va expressar per primera vegada com a Països Catalans el 1876, terme que Joan Fuster va popularitzar als anys 60 del segle passat.
Trobo que el govern de Pere Aragonès (2021-2024) es va transvestir de Catalunya sencera perquè semblés que parlava de la mateixa cosa, quan reproduïa el clixé del govern per a tothom, com si tingués cap mèrit especial una cosa tan normal i ordinària. I sencera l’ha venuda a qui la vol desnaturalitzar.
Dilluns 16, en Partal busca alternatives a la situació caòtica en què es troba la política espanyola, i planteja un pacte dels partits de l’Espanya buidada i de la perifèria amb la dreta, a condició que VOX s’hi abstengui.
Ho explica a A Madrid hi ha una majoria alternativa al PSOE i al PP-Vox: el PP amb els “nacionalistes perifèrics”, dient que
«Quan un sistema polític sap d’entrada que certs actors sempre respondran de la mateixa manera, aquest sistema deixa de ser democràtic i esdevé hegemònic.»
La proposta beu de la idea de previsibilitat. I és cert que la dretes espanyoles en són més, de previsibles, però fins al punt de fer improbable aquesta mena de pinça de càstig al partit de govern, qui no ens ha decebut perquè era previsible.
Ens podem lligar la manta al cap perquè no ens reconeguin i fer malifetes extravagants, fins i tot pel bé del grup. Sembla un disbarat, i els castellers de la colla així ho han entès. Tot per no deixar de ser decisius en un nou repartiment electoral de les cartes.
Dimarts 17 comenta en Partal el contingut de la visita que el batlle de Barcelona ha fet dilluns a la capital d’Espanya, a Collboni: que a Madrid no volen compartir cap capitalitat. Ho explica prou amb el subtítol:
«Madrid s’ha passat tres segles intentant de fer-se imprescindible, convertint-se en l’única porta d’entrada i eixida i en el corral del poder. Per què hauria de renunciar ara a aquest monopoli?»
Ciutat creada enmig del no res per no haver de compartir ni confrontar el poder de la Corona amb cap altra de senyorial o de religiós. Metròpoli imperial que viu de buidar les províncies. Un poder concentrat que no sap ni entén de distribuir-se. Un monopoli no té cap incentiu per deixar de ser-ho.
El 2001, deia el batlle Maragall que Madrid se n’anava sola, a competir en puixança econòmica amb el món, després de xuclar els recursos de tothom a Espanya. I també que potser un dia els altres anem plegats per un altre costat.
Que potser algú proposa votar un referèndum sobre la capitalitat d’Espanya? Algú que porta l’urna preparada, molt confiat que no li cal amagar-la?
Tranquils, res no és el que sembla. Aquestes són coses que decidiran els madrilenys per unanimitat dels polítics llurs, que no cal moure, remoure ni commoure res ni ningú.
Tampoc no crec que l’alcalde Collboni hi anés convençut de vendre el producte, però sí de fer-se present al bell mig de la timba, i d’expressar un desig –mai un greuge— previsible perquè és cíclic.
Dimecres 18, en Partal comenta l’últim intent de les dretes espanyoles per desfer la continuïtat cultural i lingüística dels Països Catalans. Titula així el seu editorial D’Alacant a la Franja: la persistència de l’erosió cultural com a mètode de l’espanyolisme.
«Espanya, allà on pot i sempre, aplica polítiques d’erosió territorial que pretenen fragmentar la continuïtat cultural i lingüística dels Països Catalans. I per a ells, en aquest intent, tot s’hi val»
Enfront d’aquesta política sistemàtica, gens erràtica, que ens vol negar i aïllar per derrotar-nos, hem de recordar la rèplica que ja al segle XIII donaven els regnes catalans als enemics, que la Crònica de Ramon Muntaner explica.
Dijous 19 a El BNG il·lumina el xantatge del PSOE comenta la decisió del Bloc Nacionalista Gallec de no acudir al palau de la Moncloa a fotografiar-se amb el president Sánchez, per no fer-li la publicitat enganyosa gratis. Com que els partits de la investidura no tenen alternativa, sembla que hagin de recolzar els nous (!?) corruptes al poder. Hi subtitula
«Les fotografies amb els dirigents dels partits asseguts al sofà de la Moncloa són pensades, en termes de màrqueting, per a ficar una sola imatge al cap dels espectadors: que Pedro Sánchez té tothom al seu darrere».
I com és que no s’hi neguen també els partits catalans i bascos de la investidura? Només perquè funciona el xantatge d’esperar la sortida dels presos etarres, els uns, i de fer-se perdonar el referèndum, els altres.
Sort tenim d’altres fotografies que ens han de refermar en ser mata i no jonc venut per unes engrunes.
Sense haver de muntar cap pilar, un dels terços rebla que
La causa principal és el franquisme lligat i ben lligat, i no n’hem de buscar una altra.
Fa molts anys que hi penso i em sap greu veure els esforços dels que volen resoldre els problemes de l’habitatge, els problemes mediambientals, els problemes de l’economia extractiva i de la desinversió d’estructures bàsiques, els esforços dels que volen resoldre la repressió de la llengua als Països Catalans, la corrupció sistèmica en els partits que governen, la prevaricació dels jutges, tot plegat beneït per un Cap d’Estat inelegible i, a sobre, inviolable.
Aquest panorama no es pot resoldre atacant cada anomalia per separat, i em sap molt greu veure els esforços inútils de tantes persones, perquè després de cinquanta anys no s’ha resolt definitivament cap ni una d’aquestes anomalies sistèmiques. Sempre rebroten. Jaume Riu
Divendres 20, a Sílvia Paneque i Ester Capella: més enllà de les mentides, en Partal comenta l’anunci de la RENFE catalana que han negociat Esquerra Republicana i el PSOE. A la roda de premsa no han dubtat en vendre l’article com un èxit que augmenta la sobirania de Catalunya.
De demanar el traspàs integral de Rodalia a la Generalitat gestionat per una empresa catalana hem passat a acceptar l’excepcionalitat d’una empresa participada majoritàriament per l’estat, depenent per sempre de RENFE, i sense parlar de com finançar-la.
Acabar parlant d’èxit serveix per confondre l’electorat, que ja no distingeix entre veritat o mentida, si era cert el que es demanava abans o si ho és més el que se’n diu ara. És una cerimònia de la confusió, el triomf del cinisme, la mentida conscient que ho és.
La colla no s’ha empassat l’ham, sinó que hi discrepa sense necessitat de muntar cap pilar:
Semblen dues senyores del pregó de la festa major de Rodalies RENFE. Josep Soler
Jugada mestra: ara els usuaris podran dir que Catalunya gestiona malament… sense que ningú s’hagi compromès a posar-hi diners. Josep Sabat
Només es traspassa las responsabilitat dels desastres, sense tenir el control absolut. Francesc Dalmau
Encara pitjor: que la gent sàpiga que l’estan enganyant i ho accepti resignadament o amb indiferència. Melitó Camprubí
Trobo que en endavant la responsabilitat dels retards, dels incompliments de servei i de la manca d’inversió serà catalana. El negoci que han fet sengles esquerres és el d’en Robert amb les cabres.
Aquest és el meu editorial preferit de la setmana, perquè té a veure amb la capacitat de ser previsibles per a la nació o per a l’enemic. Dit d’una altra manera, la moderna capacitat que té un jonc de canviar de mata per acabar destruint aquella a què pertanyia per naturalesa.
Podeu llegir-lo o escoltar-lo a Sílvia Paneque i Ester Capella: més enllà de les mentides
«Hem vist les dues mateixes persones que fa vuit mesos prometien a so de bombo i platerets un “traspàs integral de Rodalia a la Generalitat” i la constitució d’una “empresa plenament catalana” per a gestionar els trens i les vies celebrar amb idèntica passió i alegria haver aconseguit exactament l’objectiu contrari del que van prometre»
Avui ha començat l’estiu, un temps on l’actualitat política perd interès. Ens tornem a veure a la tardor. O quan sorgeixi la notícia.
Fins aleshores !!!
