Pel Rubén Cruz
Sortim al pati!
Grans i menuts tenim ganes de gresca i xerinola, però sobretot de viure la il·lusió de compartir la festa amb respecte per a tothom entre tota mena de gent. Una forma de màgia col·lectiva que les dones de casa fan fàcil, sempre disposades a un esforç més, moixaines i pastissets de cada dia, sopars de nit de Nadal i llepolies per fer cagar el tió, raïm de Cap d’Any i tortells de Reis d’Orient. Les dones sempre pensen en nosaltres, en vosaltres i en ells. Ens alliberen de molta feina organitzativa, us igualen a tots els fills en drets i consideren els homes i les dones de bona voluntat com a germans de la família humana.
Les dones són magues per naturalesa, i quan ens tenen captivats en llurs xarxes socials i personals tots som més feliços.
Enguany a la Marina ens hem quedat sense la Cavalcada màgica dels Reis d’Orient al vespre, per raons logístiques que tenen a veure amb la manca de voluntaris que se’n fessin càrrec, malgrat la feina que la Unió d’Entitats desplega tot l’any. Tampoc l’Ajuntament ha facilitat una alternativa digna d’uns hostes tan esperats, i el Campament reial no s’ha pogut plantar a la plaça de l’Orgull ni enlloc.
Però a la nit i matinada els reis i llur seguici han treballat de valent i hi han deixat record del seu pas, sovint solidari.
«Heu sentit avui el cor
“Els Reis”, de Joan Maragall.
matinador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?»
Amb l’empenta de moltes persones no n’hi ha hagut prou, calen joves talents i lideratges nous per empènyer la cultura popular.
Enguany, hem rebut una petita càrrega de carbó. A veure l’any que estrenem, si millorem.
A València pateixen els estralls d’una gota freda i els efectes secundaris d’una pèssima gestió. Els valencians són mediterranis i els agrada la tabola com als primers, però els ha tocat el rebre i no acaben de sortir-se’n.
Diumenge 12 de gener, les tres magues laiques i republicanes havien de repartir llavors entre la mainada de l’Horta de València. Volen fer créixer plançons d’un futur més just, respectuós i inclusiu, perquè el món no acabi de petar tan de pressa i tinguem temps de gaudir-ne, encara i per molts anys més.
La gota freda no ha trastocat els plans llurs, sinó que l’ajuntament del poble on els permetien desfilar ara els hi han buscat tres peus al gat per unes “raons tècniques” que no han impedit de celebrar-hi d’altres iniciatives solidàries de tota mena. Un poble veí ha acollit de bon grat el recorregut festiu i cívic de la cavalcada. L’un i l’altre són pobles arrasats per la catàstrofe de la DANA i la irresponsabilitat de les autoritats.
PLOU SOBRE MULLAT
«Els col·lapses lingüístics i ecològics van junts; quan s’ignora la saviesa atresorada en els mots i la toponímia dels pobles, els perills augmenten de manera exponencial.»
Sal·lus Herrero, Diari La Veu de València, 31.12.2024
Al desastre meteorològic que es preveia i la irresponsabilitat política que ha acabat esclatant, sumem-hi la persecució de la llengua valenciana en nom de la Llibertat. Deu ser en nom de la Igualtat que ara el govern autonòmic valencià reparteix certificats de coneixement de la llengua com qui regala caramels als nens a la sortida de les escoles, perquè donant-la per sabuda deixi de ser un mèrit a l’Administració pública, precisament qui hauria de protegir-la exigint-ne el coneixement. La Llei de llibertat educativa vol eliminar el mínim del 25% de valencià als municipis que es consideren castellanoparlants. I vol fer-ho amb la participació de la gent, que ha d’escollir llengua però no pot escollir feina ni habitatge dignes. Com si l’educació fos un dret que es pot decidir –fins i tot rebutjar—individualment.
Compte amb l’Home del Sac, i amb la guilla al galliner. Vigileu-hi!
Parlar llengües diverses, cadascú la pròpia de casa i també la de la terra com a comuna, ens allibera i agermana entre iguals.
Resulta ben curiós que a Catalunya ens hem d’empassar el 25% de castellà on diguin els jutges que hi ha una família discriminada per la llengua catalana. I tanmateix es pot discriminar la resta de famílies que parlen, entenen o volen parlar, entendre o aprendre el català a Catalunya. Són la mateixa i única cara d’una moneda falsa com un duro sevillano. Qui s’enganya és perquè vol.
Que les persones molestem a les autoritats és una evidència, sobretot les dones i les magues… Pel seguici que les acompanya i parla llengües: els cabuts de la Festa de la Infantesa i la quarantena associacions voluntàries –muixerangues, colles de dolçaina i tabal, batucades i grups d’animació.
Els partits del NO, que representen l’Espanya tancada i fosca, reaccionària i intolerant de sempre, no volen que al País Valencià arreli com a tradició una festa recuperada del temps de la Segona República. [A alguns els sorprendrà que sigui la segona, perquè voldrà dir que n’hi ha hagut una primera. El forat negre de la monarquia s’empassa la història i no deixa veure cap més horitzó que anar-nos-en amb ella pel desguàs]
LES MAGUES DE GENER
El 1936, el govern de la República va organitzar una gran festa per als infants refugiats de la guerra, la majoria provinents de Madrid, assetjat pel rebels. La meva mare era una nena refugiada més, que va viure aquesta festa. Va ser una altra mostra de solidaritat enmig de tanta destrucció. Per portar una mica d’alegria a nens que estaven lluny de casa o que havien perdut la família, el ministeri d’instrucció pública del govern instal·lat a la seva capital de la Segona República, va organitzar una Setmana de la Infància que finalitzava amb la cavalcada solidària de tres dones magues.
El 2016, la Societat Coral el Micalet va recuperar la festa amb una setmana de la Infantesa plena d’activitats per a la mainada.
Ara fa un any que, a última hora i amb els permisos concedits, els manifassers del NO les van impedir desfilar a la ciutat de València amb l’excusa de no interferir la mobilitat en temporada de rebaixes. Les magues van manifestar-se dos dies més tard, aniversari de la meva amiga maga Mercedes, per reivindicar la Llibertat d’expressió, censurada.
El cap de setmana de la DANA estava en joc el pont de Tots Sants, i els interessos de l’hostaleria al País Valencià van passar per davant del criteri tècnic dels experts que havien anunciat el desastre. De raons tècniques no n’hi mancaven, aleshores, però una calculada improvisació va agafar tothom amb els pixats al ventre perquè alguns havien triat jugar-se la vida dels altres a la ruleta.
Després de la desferra, tant els preocupava que els AVE no poguessin arribar fins a la platja que van prioritzar-ne l’obertura de línia que connecta amb Madrid en compte dels trens de Rodalia.
És cert que la festa no ressuscitarà els morts ni tornarà a casa els desapareguts. Tampoc no escombrarà el fang que encara deté la vida de la gent, ni els donarà de menjar ni de vestir –cosa que fan entre voluntaris i veïns—, però aportarà caliu i reconeixement de les tradicions i dels valors universals amenaçats per qui vol fer negoci amb els drets fonamentals de la gent, tot començant per la salut, l’educació, la cultura, la feina, l’habitatge i la vida. Tots drets de segona en la Constitució que els espanyols li vam regalar a l’hereu del dictador Franco.
De segona, perquè ningú no pot exigir-los davant l’Administració, com està quedant provat amb la gota freda. Ningú no se’n fa responsable, com si la gota caiguda fos un accident natural, una força major de la Natura. De ploure molt o poc no s’han de demanar comptes, però sí de què es fa per evitar o limitar-ne els efectes. Les magues no estan per passar comptes a ningú, però es veu que alguns se senten assenyalats, els mateixos que van desmuntar els dispositius d’emergències com a chiringuitos del govern anterior, van ignorar els experts meteoròlegs i es van riure del mort i de qui el vetlla.
Als irresponsables els desitjo màgicament la càrrega de carbó acompanyada de mal de consciència que s’han guanyat a pes.
Per als que sostenen els drets amb el seu cos i ànima, una càrrega d’or farcit de llibertat, que no alimenta però és guardiola de dignitat perquè mai no manqui el necessari, el valor de viure dempeus.
I una càrrega d’encens amorosida de sororitat a les víctimes, humils éssers vius, per crear un vincle de reconeixement entre el cos que resta al món i l’ànima que vol fugir.
MARXA CÍVICA
El dia que desfilen la cavalcada, 12 de gener, és també l’aniversari de la Crema de Vila-real per les tropes borbòniques el 1706, ara fa 319 anys. Els homes havien acudit a defensar altres localitats atacades del front, i van deixar desprotegit el poble. Els assaltants van aprofitar per cremar-lo amb la seva població de dones, infants i gent gran. Una altra catàstrofe no natural, que va causar un mal terrible per manca d’uns i abús dels altres. Es commemora amb una Marxa Cívica que organitza l’Associació Cultural Socarrats també des del 2016.
Els fets documentats encara avui són negats i reinterpretats pels defensors de veritats alternatives. Es mereixen una esquitxada de fang a la cara, com l’han patida algunes majestats gens màgiques mentre voleiaven l’escenari de la tragèdia. I una carbonada ben bruta.
I per als que han patit o encara pateixen injustícies, una càrrega de mirra barrejada amb igualtat, que alleuja el mal a les víctimes perquè no l’hi desitja a ningú.
QUAN PARLEM FEM MÀGIA
A casa nostra, hem sortit al pati de l’escola una estoneta i hem trobat els nostres nets xerrar en castellà com més va més.
També a les associacions de familiars d’alumnes (AFA’s) costa que els pares nouvinguts entenguin el català, immersos en la sempre present llengua castellana. Iniciatives com ara el projecte Vincles, de grups de suport a la conversa en català funcionen bé als barris, però la presència als mitjans i al carrer és ben minsa.
Aquí la falta de voluntat és dels poders públics i de les autoritats, que integren en castellà para que nos entendamos todos.
Als màgics de l’or, l’encens i la mirra, ja els ho hem demanat. Ara també a les dones magues de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat-Sororitat, demanem-los poder viure plenament en valencià al País Valencià, i en català a casa nostra i a les illes balears per no haver de defensar-lo amb la vida ni d’amagar la llengua a l’armari de l’ànima.
Us deixo un preciós regal que heu d’escoltar per gaudir-lo amb el cap i el cor. L’article Els millors Reis de la meva vida, del periodista Carles Capdevila. Explica que el seu pare era el fuster dels Hostalets de Balanyà, i s’afanyava en enllestir l’encàrrec d’una taula de ping-pong. El fill també hi ajudava com a aprenent. Tots dos van entregar a temps una taula molt ben feta. Era el regal màgic de Reis al fill, que en Carles ha sabut transmetre’ns a nosaltres amb la màgia de les seves paraules.
jmqv3e