Aleix Diz

En una ocasió vaig llegir que la llegenda de Sant Jordi s’havia entès sempre de manera triangular. D’una banda hi havia la princesa, d’altra banda el cavaller i el drac era un tercer en discòrdia que s’interposava entre tots dos. El cas era, però, que aquesta era una interpretació “patriarcal” i que se’n podia fer una altra de feminista.

En aquesta interpretació feminista hi ha quatre actors a destacar. El cavaller amb el seu cavall i la princesa amb el seu drac, com dos mons enfrontats. El cavall seria un actor que simbolitzaria la marcialitat, la virilitat, la passió desfermada i els atributs considerats masculins. Algú podria objectar que un cavall és un cavall, com un altre qualsevol; no té per què representar cap altre cosa. Bé, però… ningú no pot dir que un drac és un drac, com qualsevol altre drac… El drac ha de ser per força un personatge simbòlic, car els dracs no existeixen! La teoria feminista a què hem refereixo venia a dir que el drac simbolitza el misteri i les energies ocultes de la dona. Segons aquesta visió, la missió del cavaller fóra la de sotmetre aquestes energies, és a dir, “matar el drac”, per sotmetre la dona.

Quan em vaig plantejar de fer un poema amb el títol “Un altre Sant Jordi” jo volia explicar tot això. Però, és clar, no es fa un poema explicant teories ni enumerant atributs dels personatges. El repte era fer-ho d’una forma narrativa en què les idees apareguessin en el propi relat. I fora desitjable que acabés amb un toc d’humor. Vosaltres jutjareu el resultat.

Un altre Sant Jordi

A Joan Linares

És, sospir tel·lúric, la humida cova

amagatall de la temible bèstia.

Per a la bella donzella és alcova,

però per al poble és una molèstia.

Per al bon cavaller serà la prova,

i no exempta, si guanya, d’immodèstia.

Que tothom expectant res més no vol

que ell i tots recuperin el control.

Plantat davant la cova, amb crit potent,

avança ardit en Jordi i desafia

l’enorme drac, terrible i imponent

que deixant la noia d’allà sortia.

Mira el monstre encuriosit el valent

cavaller que ingenu espantar confia.

Salta el drac a sobre, lent i amb desgana,

i ell l’esquiva elegant, mostrant qui mana.

Potser no va calcular l’embranzida

o no va preveure l’agilitat

d’aquell que amb la llança li ha pres la vida.

La pobre donzella molt  s’ha torbat

quan ha sentit de l’animal la crida

demanant-li que vingui al seu costat.

― Ara seràs lliure gentil donzella,

m’agrades tant que per mi ets la més bella.

La noia no pot creure el que li diu

aquell arrogant cavaller que amb dret

total sobre ella es creu mentre somriu.

― Penses que ets un llop, i ets un cadellet.

No entenc per què ets tan dròpol i impulsiu

I veig que en l’amor ets analfabet.

Per què no t’estalviaves el treball?

¡Si jo mai no hagués mort el teu cavall!