Glòria Bosch
Viure poèticament penso que deu ser trobar poesia en totes les coses, no solament en les belles: una rosa esclatant, un ocell de coloraines, un nen que riu jugant amb un globus… sinó en la mateixa rosa ja marcida, en l’ocell migrat, el nen que plora perquè s’ha escapat el globus. Així podem trobar la bellesa en sentiments tristos i fins i tot en el dolor. Com el que em va inspirar aquest poema “Absència” pensant en la Maria una veïna de tota la vida, una segona mare que ens consolava quan la nostra ens renyava i si érem bones ens donava bunyols i flams deliciosos que ella feia. Fins que un dia vàrem créixer i ella va envellir i, presa d’aquesta terrible malaltia amb nom de doctor estranger, confonia els nostres noms i poc després ni ens reconeixia. La vam perdre abans que la mort se l’emportés. I això és molt trist.
M’emmirallo als teus ulls,
però s’ha tancat la porta.
Per què et sento tan lluny
quan estem a la vora?
Pel teu front passen núvols,
sense pluja ni ombra
i una boira com pols
en la mirada eixorca.
Tu restes a un castell
sense clau a la porta,
m’estavello contra ell
fins a perdre les forces
La tarda va caient,
esdevé melangiosa…
i jo et premo la mà,
tu no em tornes resposta.
La mà que acaronava
ara es balba i absent,
una branca sense saba
d’aquest cos que no és teu.
Solament a vegades
pregona en els teus ulls
una mirada clara
que em diu que encara ets tu.
Escriure és molt terapèutic, és una manera de canalitzar i donar cos i veu a emocions que dintre nostre ens angoixen, ens permet mirar-les cara a cara. La prosa ajuda, però la poesia és un bàlsam que amoroseix la cicatriu de la pena.
Glòria Bosch i Morera
Nota: Visiteu el blog de poesia de la Glòria a http://elglobosblog.blogspot.com
