Quan algú emmalalteix o presenta algun tipus de dependència, dins del sistema familiar hi sol haver una persona que assumeix les tasques de cura bàsiques, amb les responsabilitats que això implica, i que és percebuda per la resta de la família com a tal, sense que generalment s’hagi produït un acord explícit a la família perquè sigui aquesta persona qui assumeixi el paper de cuidador principal. Encara que de vegades són diversos els membres de la família que atenen al familiar dependent, en la majoria dels casos el pes de la cura, almenys el pes principal, recau sobre una única persona, que sovint és una dona.
Les xifres asseguren que el 85% dels cuidadors no professionals són dones. El més habitual és que la cuidadora principal sigui la filla (50%) o la dona (12%) i, en menor mesura, les nores (9%). Percentatges que contrasten amb els cuidadors fills, espòs o gendres que són del 8%, 5% i 2% respectivament.
Aquestes característiques s’han mantingut al llarg del temps i, malgrat els avenços en matèria d’igualtat de gènere que s’estan donant en els darrers temps, no hi ha gaires perspectives de canvi a curt termini.
Prestar ajuda requereix una despesa significativa d’energia i de temps per al cuidador, sovint durant mesos i anys i que té conseqüències en les vides dels que tenen cura: en la salut física i emocional, en l’ús del temps, en la vida social i en la situació econòmica. Des de la perspectiva de gènere les cuidadores informals veuen limitada la seva participació social i la suficiència econòmica, conseqüència de l’escàs valor social de la cura, a més de bregar amb la disjuntiva moral del deure cap als altres davant de la necessitat de governar la pròpia vida.
Cal reivindicar el dret de la dona a gaudir de la seva salut de forma integral, sense restriccions ni exclusió i que pugui compaginar-ho amb el seu treball i vida social. Perquè això sigui possible, cal més responsabilitat, comp<romís i participació de la societat i dels governs, i, per descomptat, continuar educant en igualtat de gènere.
Tenir cura és una feina invisible que cal fer visible.
Encarna Medina
Treballadora social sanitari
CAP Dr. Carles Ribas.
