Una imatge de ‘Canto jo i la muntanya balla‘, adaptació de la novel·la de la Irene Solà (LaPerla29)
“Ha aparegut enmig de la multitud, entre el seus tres caçadors, i m’ha llançat el bastó dues vegades. […] M’ha escalfat el cor perquè no sempre ens el tiren a les dones, el bastó. I jo sempre li dic, quin any serà l’any que tindrem una ossa dona? I ell em respon, això ha de canviar. Ballàvem, o fèiem alguna cosa que se li assemblava, a salts, com els nens, a corredisses, grunyint i llançant la vara llarga d’una banda a l’altra, tota negra i oliosa. […] I aleshores en Jean-Claude se m’ha tirat a sobre cridant com un boig, m’ha empès a terra, deixant-se caire ell primer, com un coixí tot d’ossos i brutícia, i ha arrossegat el meu cos darrere. Els caçadors han fet sonar trets a l’aire i nosaltres dos hem rodolant deu o dotze metres ben bons. En Jean-Claude fa d’os aquest any. I jo m’he passejat la primera de tots, tota l’estona, a davant i sense por, per assegurar-me que em veia i em tirava a terra. Per un any que conec l’os!
(Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”, Anagrama, Barcelona, 2019, p. 146-147)
Quan parem de rodolar, en Jean-Claude m’embruta les galtes de negre. Arriben els caçadors i ens donen vi de les botes. Li posen més sutge i més oli de gira-sol a les mans i s’unta els braços, la cara i el coll. M’aixequen. És la festa de l’os de Prats de Molló. No recordava com de primitiu i bonic i divertit i excitant és, tot a la vegada.”
Avui hem quedat per parlar de la repressió que no cessa contra l’independentisme, ara dirigida contra els membres del Diplocat. Ja se sap que “en ausencia de violencia, se puede hablar de todo”, que va dir el Zapatero en 2005, quan Ibarretxe se’n va anar al Congreso amb el seu Pla sota el braç i ni el PSOE al Gobierno ni el PP a l’oposició l’hi van admetre a tràmit.
El DIPLOCAT és un consorci publicoprivat creat el 2012 per “donar a conèixer els valors i actius de Catalunya entre l’opinió pública internacional, fer que el nostre país tingui veu en els grans debats globals i establir llaços de confiança amb la ciutadania i les institucions d’altres països”, ens diu la seva Secretària general, la Laura Foraster.
Hi ha qui el mot consorci els ha sonat (i encara ara) a conxorxa, i van lluny d’osques. Una organització de dret públic formada per una o més entitats públiques-Administració-i un o més subjectes o organitzacions de dret privat. Res més. Si en parléssim del de Zona Franca tot aniria rodat. Tanmateix el DIPLOCAT, “una institució al servei del país, un instrument de presència al món per poder participar en els grans debats globals, garantint en tot moment la pluralitat i la transversalitat”, aixeca recels.
“des de DIPLOCAT, connectem, projectem i capacitem, per promoure el diàleg internacional”. Res que no mirin de fer també més comunitats autònomes espanyoles.
Diàleg internacional. Connectem. Projectem. Capacitem.
Heus ací que amb les eleccions del 14F ha arribat l’any del bou a Catalunya, i volem fer-ne el retrat perquè se n’ha volgut interessadament passar per bèstia grossa. El govern que naixerà enguany serà pacient i endreçat, tranquil i determinat, intel·ligent i metòdic, com un bou, si hem de creure el zodíac xinès. O no serà.
Vicent P.– Amb el Diplocat dirigit per l’Albert Royo, Catalunya s’hi va fer present al món com no ho havia fet mai, també amb una imparcialitat impecable envers el procés d’independència.
No us enganyeu pas: buscar-li ara les pessigolles als membres del Diplocat desmantellat pel 155 és tot plegat per la feina ben feta que no poden suportar que es fes.
Tenim la gent capaç de posar Catalunya al mapa, però ens manca el marc on fer-la treballar perquè la repressió no s’atura. Convé recuperar projecció exterior fent-la passar pel Consell per la República (CxR), a recer de la repressió. Si encara això no ha passat és perquè, primer, amb menys de cent mil inscrits al CxR no es pot pagar la xarxa exterior. I després, amb la manca d’acord entre els partits sobre el paper del CxR, bastir-la i donar-li la legitimitat necessària perquè actue en nom nostre és irrealitzable.
Montserrat C.- M’indigna que amb aquests nivells de repressió l’independentisme no hagi articulat encara un organisme que coordini l’estratègia anti-repressiva als tribunals internacionals i als organismes defensors dels drets humans com el que descriu la professora Neus Torbisco.
Juan Martín A.- El Consell per la República, com la República catalana resultant de l’1O, ha estat víctima de la inconsistència dels polítics pseudo-independentistes catalans, la que en Lluís Maria Xirinacs deia la traïció dels líders. Això explica l’errada semàntica del nom (“per” en lloc “de”) a l’hora de constituir-se el CxR.
Rosa G.- Un dels problemes més greus que tenim són les estructures en què els mediocres amb poder subjuguen l’excel·lència d’altres per amagar la seva mediocritat, per no perdre poder, per enveja, per maldat. Passa a l’hora de pactar govern. Passa, sobretot, a l’hora de construir la fortalesa que és el Consell per la República. ERC té por de l’excel·lència d’altri i ens abaixa el llistó de les capacitats que, si les compartíssim, ens portarien molt més lluny. La mediocritat al poder mata l’excel·lència.
Pere S.- La persecució dels membres del Diplocat palesa la necessitat d’enfortir, amb urgència, el Govern i la diplomàcia a l’exili, única forma que Catalunya tingui veu internacional. Necessitat boicotejada per ERC que ja no sap políticament a què juga, ni el que fa.
Salvador A.- Ahir Sergi Sabrià va dir que el resultat de les eleccions a l’Assemblea de Madrid deixava sol al PSOE per l’enfonsament de Cs i que en aquestes circumstàncies depenia molt més de partits com ERC. Ara que l’adversari és feble ho hem d’aprofitar, va dir. Aquest és el greu error d’ERC, l’adversari no és el partit que governi sinó l’estat. El PSOE o el PP són els masovers encarregats d’alimentar el monstre que és l’estat espanyol, que ha decidit acabar amb Catalunya per la força,
Nina S.– Estic cansada de votar partits incompetents. I també de pagar caixes de solidaritat que, en lloc de posar pegats, haurien de servir per contractar advocats competents i amb reputació internacional,.
Prou ja, de pagar! Que pot passar si no paguem?
Jordi T.- Ja comença a ser hora, de desobeir, no creieu? Avançarem molt més plantant cara que pagant la multa i callant. D’acord en obrir de nou la caixa de solidaritat però aquest cop per contraatacar, no per pagar dòcilment. Espanya fa servir la lògica de l’extorsionador: si cedeixes al xantatge, el problema encara es farà més gran.
Teresa A.- Hem de mirar més lluny d’aquesta Generalitat alacurta i endogallada. Si l’1O va tenir èxit és perquè es va organitzar fora de l’abast de l’Estat i això només ho pot fer la societat civil.
Jaume V.- Tot i que també hem d’exigir que el Consell per la República mantingui una relació bidireccional amb els seus membres. A veure quan ens conviden a enviar-los les nostres idees!
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 7 de maig dels 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz. Hem quedat per veure’n els assajos.
