Ferran Pedret i Santos
Un nus a l’estómac. Una sensació d’ofec, de manca d’aire. Vertigen. Massa gent, massa sovint, se sent així. L’angoixa de viure en precari. La de viure temps incerts. La de no poder establir una base sòlida pel teu projecte de vida. Tot això ens acompanyava des d’abans de la pandèmia.
Amb la pandèmia la incertesa és la norma, i les feines i els projectes de vida de molts pengen d’un fil. Els horitzons s’han fet més curts, en aparença. Però precisament per això és necessari, com l’aire que respirem, aixecar uns graus la mirada i pensar en com posar les bases d’un futur diferent al que se’ns presentava com si no tingués alternatives.
Ni tot sortirà bé, ni de la pandèmia en sortirem millors, com s’ha repetit tant, amb un punt entre naïf i de llibre d’autoajuda. Però sí que hi ha lliçons apreses, i lliçons que es poden aprendre. O, millor dit, ja s’han pres opcions diferents, i se’n poden prendre ara de noves.
Hi ha barris, com La Marina, que saben bé els cops de mall que donen les crisis, perquè sempre en reben el cop. També saben com n’és de diferent que la recepta que s’apliqui sigui la retallada pressupostària i el “campi qui pugui”, o una acció decidida dels poders públics per combatre la recessió, amb la consigna de “que ningú quedi enrere” al frontispici.
No està essent fàcil, ni ho serà. Però una ingent mobilització de recursos, destinats no només a pal·liar els efectes socials i econòmics de l’impacte de la pandèmia, sinó a afavorir un canvi del nostre model productiu, poden permetre’ns rebel·lar-nos contra alguns fatalismes. Si som capaços de dissenyar una transició digital i una transició ecològica que reparteixi de manera equitativa i socialment justa els seus costos i els seus beneficis, haurem fet un gran pas en la bona direcció.
Valorarem més el conjunt de polítiques públiques, de serveis públics, que afavoreixen l’assoliment de les condicions materials que han de fer possible una igual llibertat per a cadascuna de les persones que viuen en societat? No ho sé. El dia 14 de febrer es van fer eleccions al Parlament de Catalunya i veurem, entre moltes altres coses, quin és el grau de suport a aquestes idees, a aquests programes. El que sí que sé és que ho necessitem com l’aire que respirem, especialment aquella gent que, com cantava en Raimon, “va alçant-se des del fons dels segles”, que ja és hora de poder viure sense angoixa.
