Yohany Limpias
Entrevista a Esther Piqueras Liras
67 anys. Feliçment casada. Dues filles: Carme (Ɨ) i Mireia. De professió, advocada i vicepresidenta de la Fundació Carme Chacón. Política: sóc d’esquerres i milito al millor partit, el PSC. Religió: Atea.
La idea d’una fundació de cardiopatia rondava pel cap de la seva filla, encara que sense poder-la concretar, quan va morir l’any 2017 com a conseqüència d’una cardiopatia congènita. Després d’aquest tràngol i amb la necessitat de continuar amb la vida, l’Esther va acceptar la proposició del cap de servei de cirurgia cardiovascular de l’hospital Vall d’Hebron, el Dr. Raúl Abella, i l’empresària i exsenadora socialista, Maria José Elices, de participar d’una fundació amb el nom de la seva filla, Carme Chacón.
L’entitat ajuda nenes i nens de Panamà amb operacions del cor que als seus països serien impossibles per ells, tant per l’especialització mèdica que requereixen i que no troben als seus lloc d’origen, com pels costos, molt elevats. Enguany van per la tercera nena operada, i tenen deu intervencions més de previstes. La idea és arribar a centres amb capacitació i professionals que puguin atendre els nens als països on viuen. Un somni que encara arrenca i que expliquen detalladament a fundaciocarmechacon.com. L’Esther és veïna de Sants, i xerrem també sobre l’actualitat política.
Què li deixa aquesta acció solidària com experiència de vida?
M’omple moltíssim veure la satisfacció i l’agraïment de les famílies. Penso que amb el cor d’aquestes nenes viu la meva filla. Veure que les nenes venen malaltes i se’n van sanes és el més satisfactori. La Carme no va tenir aquestes possibilitats perquè, en aquest aspecte, va néixer abans de temps. Avui dia, la cardiopatia que tenia, que és una de molt complicada, ja es pot intervenir. Ella no va arribar-hi a temps. Els voluntaris també fan una feina encomiable. I tota la resta, que fem una feina més de lampisteria.
Expliqui algun cas concret.
La Romelia, que és l’última nena que hem operat, de vuit anys, tenia una cardiopatia semblant a la de la meva filla, una transposició de grans vasos: l’arteria que regava els seus pulmons, havia de regar una altra òrgan i a l’inrevés. Se li ha hagut de canviar tot el seu sistema circulatori, una cosa que abans era impensable. Tot això, m’ho expliquen els metges, esclar, que jo sóc advocada.
Tots són infants?
De moment sí, perquè els adults ja no es poden operar o és més complicat de fer-ho. En el meu cas, per exemple, van detectar el problema mentre estava embarassada de la Carme. Hi ha molta gent que no, que en néixer no se’ls detecta, com passa encara en aquests països, on se n’adonen més tard perquè una característica de la malaltia és que les persones no es desenvolupen correctament. Triguen més a caminar, es cansen aviat, són escanyolits… En veure aquest endarreriment de les criatures les famílies s’adonen que passa alguna cosa. Mai va ser el cas de la Carme. Al contrari, ja que cada cardiopatia és diferent.
Parlem de la família Chacón. Qui sou, d’on veniu?
La meva mare era de Nava de Roa, a Burgos i el meu pare va néixer a Alcubierre, a Osca, però als tres anys ja vivia a la colònia Castell del barri de les Corts, que en aquell moment era una colònia d’àcrates. Érem una família humil. El meu pare era anarquista i ens van educar amb els valors de la llibertat, la solidaritat i la humanitat. A casa meva es deia: “Mi patria es el mundo y mi família la humanidad” Jo he seguit aquesta pauta i vaig transmetre això a les meves filles i crec que ho he aconseguit
….
El meu marit va néixer al poble de Lora del Rio, a una família benestant. El vaig conèixer aquí, a Barcelona, quan va venir a estudiar arquitectura tècnica, i ja no ens hem separat mai a la vida. Enguany farem 49 anys des que ens vam cassar.
Com porta el fet de gestionar el que d’alguna manera és el llegat de la seva filla?
Potser el primer any no haguéssim pogut fer-ho. Però arriba un moment que quan cau la vida al terra, o t’aixeques tu o no t’aixeca ningú. Aquí has de triar entre la vida i la mort. Vaig dir-me: “has de seguir endavant. Tens el teu home, una altra filla, nets, entre els quals el fill de la Carme…” Avui dia, a vegades costa. Actes tan emotius com el que es va fer al Parlament de Catalunya, o a Madrid. Però també ens reconforta molt veure com l’estimava la gent, i que sembla que està viva, la recorden contínuament.
La seva filla era una catalana que es va significar a la política espanyola. Quina és la seva reflexió del moment polític actual?
Parlo per mi ja que la Carme no pot parlar, però penso que estaria realment molt disgustada. Nosaltres hem conviscut sempre. La meva llengua vehicular és la catalana. A casa meva s’ha parlat sempre en català. La Carme parlava català al seu fill, que es diu Miquel, no Miguel. Catalunya és això. Seure a una taula i parlar en català o castellà segons a qui miris. És el bilingüisme a tope. Tenim la sort de poder parlar en dues llengües. Això és positiu.
Però…
No m’agrada la divisió que s’ha donat a la societat catalana i quan diuen que “no és real”, no és cert. Hem deixat de relacionar-nos amb amics amb la mateix assiduïtat que ho fèiem. Hi ha famílies que es barallen, la fragmentació social no es pot justificar de cap manera. Deien “España nos roba” quan ens estaven robant aquí mateix… La família Pujol ens robava “a manta” i no ho volen reconèixer.
Com llegeix vostè que l’independentisme hagi crescut tant?
El punt d’inflexió va ser quan el PP va impugnar l’Estatut de Catalunya, pactat per tots i aprovat pel Parlament de Catalunya, es va dedicar a recollir signatures en contra de Catalunya i en contra dels catalans. Crec que aquests moment la gent va dir “fins aquí podem arribar”. Però no han pensat en les conseqüències. Perquè això [la independència] no va enlloc, jurídicament parlant és impossible. I el que no puc entendre és com hi ha juristes i catedràtics que pensen que la via que han adoptat té sortida. No. No la té. Tots perdem.
El càrrec de Presidenta es resisteix a Espanya. De fet, la seva filla va ser una de les persones que més possibilitats va tenir d’arribar-hi quan gairebé va guanyar l’elecció com a presidenta del PSOE.
Es va presentar a la Secretaria General del PSOE i va perdre per 22 punts amb males arts. Aquesta va ser la qüestió, que era dona i catalana… tot i que no sé si només va influir això. Crec que quan va dir que s’havia d’obrir portes i finestres, a algú no li va interessar obrir-les i va pensar “Niña, tu vales mucho pero para ser mi secretaria”. El masclisme hi és present a tots els partits. També al nostre. La Carme se’n va anar a dormir guanyadora i es va despertar perdedora, així va ser.
Tot i l’onada feminista que recorre Espanya, no hi ha cap candidata a la presidència. Cridaner, oi?
No hi ha cap candidata ni cap candidat que pugui liderar avui dia aquest país. Ni a Catalunya, ni a Espanya. Aquest és el gran problema que tenim.
I a què ho atribueix vostè?
Suposo que a la mediocritat. Hi ha bons polítics, però no surten a la palestra. O no els deixen. Estem en un moment de fer política, amb majúscules. Política, política i política. I la gent ha d’anar a votar. No podem deixar la situació d’aquest país en mans d’uns quants que tenen uns interessos determinats i que s’obliden de la classe treballadora.
Vostè entenc la reacció de la gent que creu que els seus líders són presos polítics?
Pres polítics va ser el meu pare, que va haver de marxar a França i allà l’esperava un camp de concentració, i quan va tornar a Espanya el van enviar als “campos de trabajo”, que en deia el règim, a la Jonquera, Cadis, Mallorca… Ells són uns polítics que estan presos perquè han corromput la llei i la llei s’ha d’aplicar a tothom. És el que considero com a jurista, com a persona i com a ciutadana.
